Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

‘Povera patria’

Les polítiques d'Itàlia s’assemblen més a les dels ultranacionalistes hongaresos o polonesos que a les dels països del nucli dur europeu

El ministre de l'Interior d'Itàlia, Matteo Salvini.
El ministre de l'Interior d'Itàlia, Matteo Salvini. AFP

Aquest és el títol d’una famosíssima cançó de Franco Battiato llançada el 1991. En el seu moment va fer una mica d’enrenou, per la inclusió del terme pàtria. A Itàlia remetia o bé a la mitologia del Risorgimento —percebuda com a carrinclona—, o bé encara pitjor a l’abús que en el seu dia n’havia fet el feixisme. Tot i això, la lletra, que parla d’un país xafat per governants ineptes, per mitjans de comunicació sense escrúpols, en definitiva un país moralment decadent, va tenir un èxit sense precedents, probablement perquè sense ser massa connotat políticament (ni l’autor ni la lletra de la cançó), expressava un genèric sentiment d’indignació que podia ser compartit per gent molt diversa. Els anys de Tangentòpolis va ser una mena d’himne i, quan la màfia va assassinar els jutges Giovanni Falcone i Paolo Borsellino, les seves notes van ser la banda sonora d’una rebel·lió generalitzada amb el seu epicentre al sud del país. L’altre dia, quan el ministre de l’Interior del nou govern italià, Matteo Salvini, va decidir de no obrir els ports a l’Aquarius, em va venir al cap instantàniament i vaig experimentar un desig gairebé físic de cantar-la a ple pulmó.

Però més enllà de cantar, s’escau de preguntar-se com un país com Itàlia —amb una tradició política i democràtica amb moltes arestes però consolidada— ha arribat al punt que les seves polítiques s’assemblen més a les dels ultranacionalistes hongaresos o polonesos que a les dels països del nucli dur europeu del qual sempre havia format part.

Impossible fer-ho de manera exhaustiva en una columna d’aquestes característiques. En les pàgines d’aquest mateix diari ara fa pocs dies Alexandre Stille feia un repàs de la trajectòria de la política econòmica del país vinculant-la als sentiments euroescèptics i de replegament dels últims anys. Tanmateix, en termes més generals, sembla que una part de la resposta a la mutació del conjunt de la cultura política d’àmplies capes del país s’ha de buscar en els vint anys de berlusconisme que han precedit l’etapa actual. No només per les conegudes vicissituds de Il Cavaliere per allò que feia els seus negocis, sinó perquè fou durant aquesta època quan canviaren de manera radical dos elements. El primer, de caràcter més específic, és lligat a la immigració. Berlusconi arribà al poder i es consolidà gràcies a la ajuda dels neofeixistes del Moviment Social Italià de Fini i de la Lliga Nord d'Umberto Bossi. Dos moviments que en aquell moment compartien ben poques coses, tret de la tendència marcada a vincular migrants i delinqüència. L’altre element, potser de més calat, és que el berlusconisme representà la destrucció d’allò que sovint anomenem correcció política, almenys segons els estàndards europeus. El berlusconisme —i, potser aquesta va ser també una de les claus de la seva hegemonia— es pot llegir també com l’espontaneïtat al poder, la destrucció de qualsevol filtre (en definitiva, què és la política si no és això?) entre, les pors, les conviccions i els interessos percebuts com a particulars i aquells percebuts com a generals. El mateix primer ministre, sense despentinar-se, declarava que li semblava bé evadir impostos si eren massa elevats, feia bromes vexatòries respecte als homosexuals, i amb paraules i molts fets demostrava la seva concepció degradant de les dones. Segurament, mentre això li permetia interceptar els sentiments d’una part de la població, alhora construïa un nou sentit comú públic basat en coordenades excloents i, en definitiva, contràries a tots els avenços de drets i llibertats.

Al llarg de les últimes dues dècades i mig es va jugar a Itàlia una batalla cultural gegantina en la qual en certa manera les forces que creien en l’existència d’uns interessos generals certament disputables en la seva definició, però generals al cap i a la fi i connectats al context dels valors i dels drets europeus, simplement, han perdut. Les responsabilitats es poden repartir, perquè n’hi ha per a tots. Uns sectors conservadors seduïts per l’aventura de la “revolució liberal” berlusconiana (encara ressona la crítica duríssima però solitària d’un anticomunista de pedra picada com Indro Montanelli sobre els perills de deixar que Berlusconi es fes amb el poder), una dreta demòcrata cristiana que es va aferrar al projecte del magnat com a una manera de sobreviure al naufragi de la corrupció. Probablement, les culpes més grans són de l’esquerra, que —trasbalsada pels traumes del 1989 i alhora convençuda que ara sí que era el seu moment—, no va saber veure l’envergadura d’allò que s’apropava. I quan ho va veure s’ha dedicat massa vegades a oscil·lar entre acceptar l’agenda política i de valors produïda pel berlusconisme o retirar-se en una estèril actitud de superioritat moral, sense baixar a disputar a qui tenia davant la construcció d’un imaginari alternatiu. Les experiències dels governs de Prodi van intentar oposar-s’hi però van ser massa curtes i Matteo Renzi —malgrat el seu provat europeisme— arribà tard, malament i en tot cas com un producte d’una certa interiorització de la cultura de l’època berlusconiana, en la mesura en què també una part de la seva força arrelava en l’eliminació de la complexitat necessària a la política.

El resultat de tot plegat és que quan el fràgil sistema polític de l’anomenada Segona República —la que segueix l’ocàs dels grans partits tradicionals de la postguerra—, va fer una implosió definitivament com a resultat de la crisi econòmica, ho va fer en un context en el qual “el sentit comú” havia evolucionat en un sentit divergent respecte als valors democràtics i inclusius propis del projecte europeu i es conjugà a dreta i a esquerra, al nord i al sud, en propostes com la Lliga i el Moviment 5Estrelles, que no han tingut ni tenen cap problema en adoptar posicionaments que en qualsevol país del seu entorn —més enllà d’allò que cadascú en el seu fur intern pugui pensar— serien titllats pels estàndards del debat públic, simplement, d’obscens.

Queda saber què fer ara. I les respostes no són gens senzilles. Hi ha una part de la batalla que s’haurà de donar, d’una vegada per totes i amb un gran esperit unitari, dins del país, esperant desenganxar almenys una part de l’electorat del M5S del nou projecte populista encapçalat per Salvini. En aquest sentit algunes experiències locals (des de Milà, a Nàpols i a Palerm) poden constituir-se en un laboratori important. Però hi ha una altra part de la batalla que s’haurà de jugar a nivell europeu, compaginant la censura per a les posicions adoptades pel govern italià i el diàleg amb els actors que s’hi oposen.

Serà llarg. I l’èxit de tota l’operació és lluny d’estar assegurat. Com diu Battiato al final de la seva cançó: “la primavera trigarà a arribar”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >