Selecciona Edició
Connecta’t

Espinàs, “aquell de les ulleres”

El carismàtic escriptor i periodista es mostra, amb 91 anys, més modest que mai en un sentit homenatge a l'Ateneu Barcelonès

D'esquerra a dreta, Xavier Pla, Espinàs, Laura Borràs, Joan Maluquer i Xavier Antich, durant l'homenatge a l'escriptor a l'Ateneu Barcelonès.
D'esquerra a dreta, Xavier Pla, Espinàs, Laura Borràs, Joan Maluquer i Xavier Antich, durant l'homenatge a l'escriptor a l'Ateneu Barcelonès.

“Demà em costarà entendre què m'ha passat; soc foraster, em sento aliè a aquesta realitat”, deia ahir l'escriptor i periodista Josep Maria Espinàs. Aquesta realitat eren les prop de 250 persones que van omplir la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès, que li retia homenatge als seus 91 anys. Era un públic ben seu, seguidor d'anys, incondicional de qui fa 42 que escriu ininterrompudament una columna diària, fins a l'extrem que ahir en duien algunes de retallades, i que van demostrar també haver llegit bona part dels 90 llibres de la seva prolífica carrera, ja que quan els professors de la Universitat de Girona Xavier Pla i Xavier Antich citaven algun fragment en glossar la seva obra, més d'un assentia.

Espinàs afronta l'ofici des de la mateixa premissa personal, íntima, i literària. “Sempre he escrit la realitat que veia, no la que m'inventava; he escrit a partir del fet que m'he conformat a ser jo mateix; jo no sé què soc; el món és ple de gent que sí que sap qui és; jo, no... I així, amb els anys, m'he trobat amb l'escàs prestigi del tastaolletes, però les olletes sempre me les he forjat jo. I el resultat és que als meus 91 anys segueixo sense tenir creences, ni literàries”.

Responia aquesta mena de monòleg intimista a la presentació-interpel·lació que Pla havia fet d'Espinàs, a qui va provocar dient-li que el seu nom li evocava “una bateria de noms i èpoques”, enllaçant-lo amb els seus coetanis Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Camilo José Cela, Miguel Delibes, o amb capçaleres com a Destino i Avui, o amb George Brassens o la Nova Cançó o la lletra del cant del Barça. Les famoses olletes. I també definint-lo com un escriptor episòdic i no diacrònic, que “mai s'ha automitificat ni s'ha plantejat el relat del seu jo, col·locant-se als antípodes, per exemple, de Baltasar Porcel”; un Espinàs que ha fet literatura de viatges, novel·les, periodisme “sense histrionismes, amb una neutralitat sentimental i una alegria de viure que no es troba ni en els seus coetanis ni en els més joves perquè, per a Espinàs, la felicitat comença quan s'acaben les pretensions; és un presentista”.

Mirar amb Cela

Escoltava atent l'homenatjat, amb una camisa i americana clares, uns braços prims creuats just al diafragma. Se li va acudir recordar llavors una vegada que un entrevistat el va obligar a definir-se en només dues paraules: “Aquell de les ulleres’, li vaig dir... Ara podria dir: ‘Aquell que encara viu’... He tingut molta sort, m'he envoltat de gent que m'ha ajudat a entendre”. I aquí va citar sense citar la seva dona, la seva editora o la gent de la seva segona casa, els del restaurant Lázaro, tots presents. “Jo soc aquest que troba: què?, qui?, on?, amb quina gent...? Aquest soc jo”.

Antich va elogiar l'ús espinasià de la primera persona del singular “però no per egoisme, sinó per honestedat; està en el text com està al món, el que fa és una analogia entre el viure i l'escriure; habita des d'un distanciament saníssim, sense tesi ni doctrina”. En el joc tàcit de l'homenatge, Espinàs va tornar a respondre: “Crec en totes les coses, tot i que potser no en com es manifesten” i tot seguit va ratificar que es trobava “indefens, com un estaquirot, no sé dir res de mi, això sí, no he programat mai res: no és una virtut, sinó una fatalitat”. I va afegir, en la seva única referència a l'actualitat: “Estic amb la gent que intenta que Catalunya tingui el que ha de tenir, sense espatllar-ho, construint, i que vosaltres, jo no, ho pugueu veure”.

Com que Pla va esmentar els seus llibres de viatges, Espinàs, imitant la veu ronca de Cela, va recordar el que va fer amb ell pel Pirineu i la nit en què al final de la jornada, ja a la fonda, aquell li va preguntar: “‘Escolti, Espinàs, què hem vist avui?’; era increïble: se suposa que un escriptor, un periodista, ha de tenir una manera molt particular de veure el món. Potser per això ell va publicar el seu viatge set anys després del meu, després de llegir-se'l i saber potser què dir”, va fer broma.

Antich, sobre un dels llibres clau de l'escriptura d'Espinàs, El meu ofici, va recordar que a l'INEM a l'escriptor el van obligar a etiquetar-se laboralment com a “tècnic de segona classe” i va elogiar aquest binomi que en l'autor conformen “viure i escriure, com una forma de respiració natural, antipretenciosa”.

Potser jugant amb la foto d'Espinàs que presidia l'acte, amb l'autor davant la seva vella Olivetti i el temible full en blanc, va citar Antich que per sortir del seu malefici Espinàs va escriure que no s'escapa “buscant la paraula màgica, sinó pensant una mica cada dia, fins que pensar esdevé un hàbit”. Tàcitament, Espinàs va fer una demostració: Laura Borràs, la consellera de Cultura que protocol·làriament havia tancar l'acte, de fàcil frase-tuit, va dir citant-lo: “L'afecte perdura en la memòria dels gestos” i li va cedir generosa la paraula final. “La vull tenir”, va apuntar ell. I la va dir: “Gràcies”. I després: “Molt bé”. Espinàs en estat pur.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >