Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Mort per desnonament

És hora d'acabar amb les pràctiques abusives de la banca i que els governs central i català es posin les piles

Concentració de la PAH davant l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat el passat 15 de juny.
Concentració de la PAH davant l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat el passat 15 de juny.

Dos rams de flors seques i mitja dotzena d’espelmes encara retien homenatge dimecres passat a Cornellà de Llobregat al Jordi, de 45 anys. Devia 14 mesos de lloguer. Es va llançar per la finestra del seu domicili el 14 de juny. La comitiva judicial que anava a desnonar-lo s’esperava a la porta del seu habitatge mentre el seu cos s'estavellava contra la barana que protegeix les zones enjardinades posteriors del bloc número 7 del carrer de les Camèlies. Va caure des del 10è 2a. No és el primer cas, encara que l’Institut Nacional d’Estadística no faci recompte de les persones que s'han tret la vida per perdre el seu habitatge. Així que en Jordi ha passat a engrossir la legió estadísticament anònima dels que han estat desposseïts d'habitatge i s'han suïcidat. Com en José Miguel, a Granada; la Inocencia, a Castelló; en José Antonio, a Barakaldo; en Juan, a l’Hospitalet o molts altres. És el costat salvatge de la crisi.

Aquesta vegada l'escenari va ser Sant Ildefons. La gent gran l’anomenen encara Ciutat Satèl·lit o la Sati. Es va acabar de construir mentre naixia La Banda Trapera del Río, que cantaven “soy curriqui del barrio/ soy amigo del obrero/ soy enemigo del sistema/ y le pienso pegar fuego”.

Avui dia el fang ja no arriba fins al genoll –com recordaven els cronistes de La Trapera— però som en un fangar. El nombre de desnonaments registrats a Espanya l'any passat va ser de 60.754: 22.330 execucions hipotecàries i més de 35.666 corresponents a habitatges arrendats. La crisi ha disparat un 28% els lloguers a Barcelona des del 2014. El 2017, el preu mitjà d'un lloguer a la capital catalana era de 872 euros, inassolible per a aquest 65% de joves que a Barcelona ingressen menys de mil euros al mes.

L'habitatge públic a la capital catalana ronda l'1,5%. Un percentatge ridícul si es compara amb Viena, on el 60% de la població viu en cases protegides gràcies al finançament públic i als límits que imposa l'ajuntament. A Barcelona, un 39% de l'oferta actual d'habitatge en venda supera els 500.000 euros.

Els successius governs centrals no han desenvolupat una política d'habitatge públic ni per descomptat de lloguer social. Els últims executius de Mariano Rajoy han fet cas omís de la Directiva 2014/17 del Parlament Europeu i del Consell, que instava el Govern central a defensar els drets dels ciutadans i a reformar la llei Hipotecària que deriva d'un decret franquista del 1946. Això sí, el 2013, el PP va retallar els drets dels inquilins modificant la Llei d’Arrendaments Urbans i és el clar impulsor de l'especulació amb la creació de les Societats Cotitzades d’Inversió al Mercat Immobiliari (SOCIMI), exemptes de l’Impost de Societats i amb bonificacions fiscals del 95%. La política només ha pres la iniciativa per mantenir els privilegis de bancs i inversors. Algunes sentències, interlocutòries i fins a set resolucions del Tribunal de Justícia de la UE han obligat el Govern i el Suprem espanyols a fer marxa enrere en diverses clàusules abusives que, per exemple, facultaven els bancs a exigir el pagament de tot el deute pendent quan el ciutadà havia deixat de pagar una única quota.

Després del veto fa unes setmanes del PP i Ciutadans a la Iniciativa Legislativa Popular proposada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que intentava adaptar els drets de la ciutadania als paràmetres de la UE, el Congrés està tramitant el projecte de llei sobre crèdit immobiliari, que pretén traslladar “a l'espanyola” la directiva europea del 2014. Sobre aquest text no hi ha esperança, tret que triomfin les esmenes presentades per l'esquerra. Com si la dolorosa experiència acumulada durant la crisi no hagués servit per res, el projecte de llei continua sense permetre la dació en pagament, encareix els interessos de demora, no aclareix què passa si el banc concedeix un préstec davant un test de solvència negatiu i no es defineixen els estàndards objectius d'informació. En definitiva, tot en línia amb aquesta voluntat política explícita que ha fixat en menys de 500 milions d'euros el Pla Estatal d’Habitatge 2017-2020, xifra que no arriba al 0,01% del PIB.

Davant aquesta perspectiva agafa tot el sentit que alguns ajuntaments com el de Barcelona prenguin la iniciativa. El govern d’Ada Colau va proposar el 18 de juny passat obligar les immobiliàries a cedir al municipi un 30% dels pisos de nova construcció o objecte de grans rehabilitacions per destinar-los a habitatge protegit. Quan l’Estat no compleix les seves obligacions constitucionals amb els ciutadans és bo que els ajuntaments escoltin les entitats socials i la UE amb els mitjans que tenen al seu abast. És hora d'acabar amb les pràctiques abusives de la banca i que els governs central i català es posin les piles.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ