Selecciona Edició
Connecta’t

La culpa de Messi la té Guardiola

L'extècnic del Barça va entendre tant el 10 que va deixar una recepta contraproduent: tot consisteix a fer-lo feliç

Messi protesta durant el duel contra Croàcia. Ampliar foto
Messi protesta durant el duel contra Croàcia. Getty Images

Messi tenia fins fa poc dues vides paral·leles que amb el temps i per sorpresa s'han trobat després de la derrota de a seva selecció amb Croàcia. Hi havia un futbolista feliç i guanyador al Camp Nou i un jugador apesarat i perdedor a l'Argentina. Avui, no obstant això, la pregunta és la mateixa a Rússia que a Barcelona: per què Argentina no guanya la Copa del Món, o difícilment podrà conquistar-la a Moscou, ni el Barça aconsegueix la Champions, després de Berlín 2015, quan tots dos tenen el número 1? No hi ha resposta ni s'espera del protagonista: Messi.

La sensació és que l'equip blaugrana ha empitjorat després de la marxa de Puyol, Xavi, Neymar i, recentment, Iniesta, i d'altra banda no s'observa cap millora a l'Albiceleste. Els canvis de seleccionador no han ajudat precisament a trobar la millor versió del 10 i l'última generació de jugadors argentins es troba presa de l'angoixa i la frustració, víctimes del llegat de Maradona, un oracle que funciona a les festes i davant de les càmeres, difícilment a la pista, com va passar contràriament amb Cruyff.

Cap entrenador ha sabut interpretar millor Cruyff que Guardiola i pot ser que no hi hagi hagut un tècnic més influent en el davanter argentí que l'avui preparador del Manchester City. Guardiola “va matar” per Messi. Va prendre decisions que encara se li retreuen com la de prescindir d'Eto'o després d'oficiar l'adeu de Ronaldinho. Encara sabent que el desafiaria cada dia, fins i tot va rebutjar un dels millors solistes del món, com Ibrahimovic. No es parlava llavors només de Messi sinó de Messi com a fals 9.

Guardiola només va cometre un error que avui té confosos l'Argentina i el Barça: afirmar que el futbol és un joc tan senzill que consisteix simplement a fer feliç Messi. Així de fàcil i així de complicat perquè a dia d'avui el de Rosario està extraviat i a la mercè del corrent, víctima de la crítica que exigeix el seu cap per pit fred, com si el futbol no fos només un assumpte de gols sinó també de guerrers que se saben l'himne i miren a la bandera encara que després siguin vulnerables a la pista com el desgraciat porter Caballero.

Messi no respon, ni tan sols parla, i no obstant això Sampaoli es va obstinar a esmorzar cada mes a casa seva per saber què volia, què li convenia, que necessitava per ser el noi feliç dibuixat per Guardiola. No sabia que al 10 convé de vegades provocar-lo, estimular-lo o desafiar-lo, més que complaure'l, com va fer per exemple Luis Enrique, que va sacrificar el seu lideratge a favor del trident Messi, Luis Suárez i Neymar. Ara li toca a Valverde. I el Txinguirri no només és un molt bon entrenador sinó que ha sabut guanyar-se de moment la confiança del 10.

El punt de partida del tècnic del Barça és Roma de la mateixa manera que per a lArgentina serà Nizhny Novgorod. El repte és el mateix: cal muntar un molt bon equip perquè Messi pugui triomfar i no organitzar una alineació de servidors del 10. El de Rosario necessita socis i no amics, un assumpte cabdal en qualsevol empresa, també en el futbol i especialment en el Barça. La grandesa de Cristiano Ronaldo, i la seva diferència amb Messi, és que marca gols indistintament amb qui jugui i a qui s'enfronti, sempre alimentat pel seu ego i la seva marca CR.

El portuguès és un solista com Ibrahimovic, res a veure amb Messi. “Argentina juga com si no existís Leo”, afirma Valdano, una reflexió tan precisa com la de Guardiola. No es tracta de rebaixar la importància del 10, el millor futbolista del món i pot ser que de la història, sinó de contextualitzar el seu rol al Barça i a Argentina. L'assumpte és col·lectiu i no individual com bé sap Sampaoli, el mateix que va saber com guanyar a Argentina amb Xile i ara no sap com fer-la jugar contra Croàcia o Islàndia i ja es veurà davant de Nigèria, el dia 26.

No és una qüestió de lideratge sinó d'identitat: la clau per entendre Messi no està a tenir-lo per guanyar, i menys perquè confessi com es fa, tret que vulgui marxar al Madrid. Cal convèncer-lo des del joc i fer-lo tan partícip d'ell que per res del món es vulgui perdre un partit amb aquell equip blaugrana o albicelest que evoqui els seus somnis d'infància a Rosario. Acabada la seva doble vida, Messi ja no està per arreglar els problemes dels altres sinó per salvar-se com a número 1 amb l'ajuda del Barça i d'Argentina.

Més que demanar-li cal donar-li les gràcies i guanyar-lo per a la causa des de la reivindicació futbolística, cosa que no hauria de ser tan complicada en una selecció amb tanta tradició com l'argentina i un club de la categoria històrica del Barça.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ