Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

De Schuman a Torra

Malgrat l’euroescepticisme i l’egomania de Trump, no cal pensar que Catalunya ha de ser proeuropeista com era

L'estelada i la bandera europea.
L'estelada i la bandera europea.

Si la independència —com diu l’actual president de la Generalitat— fos irreversible també seria irreversible que una Catalunya deslligada d’Espanya quedés fora de la Unió Europea. Després de la gestualitat egomaníaca de Donald Trump contra la Unió Europea al G-7 del Quebec, ja no hi ha qui pugui dissimular que l’atlantisme, que era una peça clau d’Occident, queda ben malparat. Sumem-ho a la crisi migratòria, a les onades euroescèptiques i a una certa incertesa política de Brussel·les i tenim un escenari poc afalagador per a aquella integració europea que amb Robert Schuman i Konrad Adenauer va iniciar una de les experiències institucionals i transnacionals que —a pesar de totes les imperfeccions— és ara l’única possibilitat de reforçar un statu quo geoestratègic i geoeconòmic que pugui contrarestar el proteccionisme de Trump, l’estratègia expansionista de la Xina i les prepotències de Putin i Erdogan. Sense dubte, la Unió Europea no està en fase de happy hour però, si no reagrega les forces, encara quedarà més al marge del nou ordre —o desordre— mundial.

Espanya, com quan va acostar-se amb bon timing a l’Alemanya d’Angela Merkel, pot tenir una oportunitat de marcar territori als entrellats del poder europeu si opera al costat de l’eix francoalemany, sovint desnonat però ara vital. Com diu Josep Piqué al seu llibre sobre el món que ve, factors com el recel dels països de Visegrad, un sobtat euroescepticisme holandès o la retòrica dominant en el nou govern d’Itàlia poden obrir un marge de maniobra a una Espanya que té entrebancs polítics però que encara —o, per ara— no ha entrat en la desafecció respecte a una Europa que té el risc de ser tan sols un apèndix d’Àsia. Ja ho va dir Paul Valéry. I quan acaba la Gran Guerra constata que les civilitzacions per fi saben que són mortals. Era una crisi de l’esperit. I ara també vivim una crisi de la consciència europea. I també una crisi de la memòria.

Tot i així, quines possibilitats tindria una Catalunya que quedés fora d’Espanya i, per tant, al marge de la integració i sense l’empara dels recursos que representa una Espanya més forta a la Unió Europea? Qui sap. Al cap i a la fi, alguns visionaris de l’independentisme ja han dit que el futur de Catalunya és vendre el port de Barcelona a la Xina. Ben al contrari, Jean Monnet —a qui De Gaulle, partidari d’una Europa de les nacions, considerava un apàtrida— havia proposat una Europa feta d’addicions successives i no de subtraccions. No és saludable donar per fet que Europa no tornarà a tenir un Adenauer o un Schuman ni que Catalunya ha deixat de ser tan proeuropeista com era.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >