_
_
_
_
_

Gaziel-Pla: “Afinitats bàsiques”

‘Enemics’ fins a la Guerra Civil, la correspondència que van mantenir de 1941 a 1964, aplegada a ‘Estimat amic’, mostra una mirada còmplice i escèptica dels dos grans escriptors sobre la situació social i cultural de la Catalunya de postguerra

Carles Geli
Pla i Gaziel, el 1962 a Pals.
Pla i Gaziel, el 1962 a Pals.biblioteca de catalunya

Ell sentia una evident rivalitat envers la meva posició periodística i una enveja molt explicable, i perquè jo me’n donava perfecte compte i, tot i sentint que ell no anés bé, comprenia el seu estat d’esperit (...) Una nit, ara farà tres estius, ens trobàrem una vegada més al Mas Juny i després d’haver passat una nit molt bona, ja a dos quarts de tres o les tres de la matinada, quan els forasters ens en anàvem, Pla va agafar-me de sobte, em portà a un racó de la sala de música on érem, i amb una gran noblesa em digué que es penedia profundament dels atacs injustos adreçats contra meu un dia, que feia temps volia dir-m’ho i no gosava, i que ara, per fi, li queia dels llavis. ‘Bé, amic Calvet’ —em digué textualment—, ‘i ara, ja està dit’. Li vaig donar una de les abraçades més bones que hagi donat jo a la meva vida”.

En una carta del 2 de maig de 1957 adreçada a un dels seus amics íntims, Jordi Rubió, recordava així Agustí Calvet, Gaziel —“l’escriptor polític més intel·ligent que ha donat mai la dreta catalana en aquest segle”, en paraules de Josep Benet—, com segellava amb Josep Pla —un dels autors més grans de les lletres catalanes— la seva relació després del “gran daltabaix de 1939”, com deia el primer, i que havia portat l’autor d’El quadern gris fins a insultar-lo públicament, a la primera que podia, des dels anys vint... És una de les perletes del notable collar que és Estimat amic, l’inèdit epistolari que ambdós mantingueren des de 1941 fins tres setmanes abans de la mort, el 1964, del que fou gran director de La Vanguardia i que ara surt aplegat (Destino).

Són 58 cartes —només set de Pla, però— recopilades pel gazielòleg Manuel Llanas, autor de la seminal Gaziel, vida, periodisme i literatura (1998) i avesat a la correspondència de l’autor de Tots els camins duen a Roma amb les 300 cartes que es creuà amb l’editor de Selecta, Josep Maria Cruzet (Abadia de Montserrat, 2013). Llanas farceix les missives amb textos complementaris mai vistos, on sobresurten les notes que Gaziel envià a Pla sobre la història dels Godó i La Vanguardia, o la carta a Rubió d’aquesta ara famosa reconciliació definitiva al mas de Jordi Puig Palau, germà gran del Tío Alberto que cantava Joan Manuel Serrat, industrials tèxtils. Aquell episodi, com d’altres sorgits d’aquests papers, és impagable per entendre una gent, una època i un país.

Gaziel, “provincià estiracordetes”

Des de la dreta: Gaziel, Josep Maria Cruzet, Josep Pla, Pere Sacrest, Casimir i Glòria, l'estiu del 1958 a casa de Sacrest.
Des de la dreta: Gaziel, Josep Maria Cruzet, Josep Pla, Pere Sacrest, Casimir i Glòria, l'estiu del 1958 a casa de Sacrest.biblioteca de catalunya

Abans que Gaziel (1887-1964) descobrís que Pla (1897-1981) li demostrava “un afecte creixent” i que tenia “una pila de replecs més humans i amagats del que semblava”, va rebre de valent per part seva. Veritat és que a El quadern gris, en una nota de desembre de 1918, Pla confessa que ha seguit la Gran Guerra a partir de dos periodistes de La Vanguardia, Gaziel i Domínguez Rodiño, des de París i Berlín, respectivament. “Calvet, empordanès, afrancesat, finíssim, ponderat, d’una sornegueria acadèmica, ha escrit cròniques magnífiques. L’ideal, quan hi ha guerra, són els corresponsals poc guerrers”. Però ho va escriure molt a posteriori. El cert és que tenien poca relació; lògic: Gaziel era 10 anys més gran que Pla. Apunta Llanas que deurien creuar-se per primer cop a Gènova, el 1922, quan anaren per La Vanguardia i La Publicitat a cobrir la conferència internacional. La primera gran bufetada, però, va ser a quatre mans, amb el temible duet conformat per Pla i un altre dels grans del periodisme català, Eugeni Xammar. És la coneguda polèmica Periodisme? Permetin!, on identifiquen Gaziel com “la darrera reencarnació del senyor Godó”, se’n foten de la seva no gaire reeixida novel·la Sentiment i li atribueixen “un tarannà tan quadrat, tan ple de prudència, tan desmenjat i tan vulgar” fruit d’haver escrit el 1923 l’article La devoradora de hombres sobre les enveges a Catalunya.

Pla, però, no necessitava ajuda perquè el novembre de 1924, tot sol, des de La Publicitat, deia: “En Gaziel s’ha passat la vida parlant del provincianisme de Catalunya i dels defectes del país, i ha oblidat sempre que és el primer provincià de la Rambla, el més espès, el més estiracordetes...”. I seguirà amb aquest to dos anys després, dient d’ell que forma part d’una tradició del periodisme “poruc, resignat, conformista” i que és dels “màxims pertorbadors de la nostra vida civil”, el pitjor insult que es podia dir de l’assenyat Gaziel, que sempre reaccionà amb silenci o desdeny. Amics? Impossible.

Xampany francès;“afinitats bàsiques”

“Deixem-nos de collonades. Si no continuem estem perduts definitivament”, diu Pla a Gaziel davant la mort de Cruzet

El 1941, des de la primera carta (en castellà, del 27 de setembre), el tracte entre ells ja és molt cordial. Ningú sap ben bé què ha passat. Gaziel confessa un cop més a Rubió que, acabada la Guerra Civil, “vàrem començar a trobar-nos casualment, i veure’ns, i parlar molt, i anar força plegats per la nostra terra, la Costa Brava [ell era de Sant Feliu de Guíxols; Pla, de Palafrugell]. Cada dia intimàvem més”. Llanas ho lliga amb el cordó umbilical que els dos visqueren des de 1936 “estipendiats” per Francesc Cambó i que van haver de fer per aquest un paper d’estrassa, com ara firmar manifestos d’adhesions als militars insurrectes (Gaziel) o tasques d’espionatge (Pla).

De seguida es fan favors mutus de promoció en aquell erm de l’Espanya franquista: Gaziel li demana, el setembre de 1946, “un conte o cosa vista, tant se val” per a una antologia que prepara d’autors espanyols per a l’editorial Plus Ultra que regenta a Madrid, perquè per alguna cosa és “el primer escriptor contemporani, de molt tros endavant de tots els altres”; li busca subscriptors per a una edició de bibliòfil de Cartes de lluny; li avança que des de l’ABC han pensat en ell com a corresponsal a Lisboa i, més endavant, que voldria que col·laborés en el futur (i fallit) diari La Hora, que havia de dirigir des de Barcelona (octubre de 1946). També li recorda que “quan vulgueu publicar les vostres memòries o qualsevol altre llibre important, m’ofereixo a fer-ho gratuïtament, és a dir, a encarregar-me de dirigir l’edició i organitzar la distribució, fent per manera que tragueu de l’obra el màxim profit econòmic”. I li agraeix la ressenya que ha fet del seu llibre Una vila del vuitcents: “Com que sou l’escriptor viu més gloriós i llegit de Catalunya...”.

Sí, per ajudar l’obra i la feina del ja seu amic, Pla suggerirà a Cruzet que recuperi i publiqui Gaziel i mobilitzarà fins i tot mitja revista Destino (Néstor Luján, Vázquez Zamora…) perquè el divulgui, tal com ell no pararà després de fer-lo aparèixer també a El Correo Catalán...

Potser perquè hi ha més cartes de Gaziel que del seu corresponsal, Estimat amic destil·la la sensació que ell troba més a faltar Pla que a l’inrevés. Sembla veure-hi Gaziel una mena de germà petit, o bessó d’ànima i de l’esperit d’abans de la guerra, d’un món perdut. Té tanta necessitat de veure’l, o això sembla, que el tempta sovint fins i tot pel vessant gastronòmic: alguna vegada és amb el xampany francès d’un amfitrió, o cantant les excel·lències d’un lloc (“podem dinar a Cal Poldo, Hotel Costa Brava, on enguany hi ha contractat un cuiner excepcional, que fa uns plats de peix combinat que espanten. Tota la costa ja en comença a parlar. Voleu?” (1955); s’ofereix sempre a anar-lo a buscar i tornar-lo al mas en cotxe i, fins i tot, li brinda dinar a casa seva mateix, “on podrem xerrar i dir tot el que ens dongui la gana”, amb Cruzet (setembre 1959). Fins i tot li sap greu que els viatges que ha de fer per a Destino els impedeixin de veure’s: “Vol dir que aquest estiu no us tindré a prop”.

Drets: Joan Petit, Joan Fuster, Pla i Joan Pons. Asseguts: Jordi Rubió, Gaziel i Ernest Martínez Ferrando, jurat del primer Premi Sant Jordi de Novel·la, el 1962.
Drets: Joan Petit, Joan Fuster, Pla i Joan Pons. Asseguts: Jordi Rubió, Gaziel i Ernest Martínez Ferrando, jurat del primer Premi Sant Jordi de Novel·la, el 1962.biblioteca de catalunya

La clau és en una dels millors missives, de setembre de 1953: Gaziel li escriu que comparteixen “afinitats bàsiques”: “Som autènticament catalans”, “racionalistes, realistes, liberals, tolerants, comprensius: enemics instintius de totes les nigromàncies”. “(...) Vós i jo hem estat sempre sincers i independents —tot el que humanament ens ha sigut possible— de cara als nostres públics. Mai no hem explotat els ideals que hem servit, per treure’n profit personal, sinó més aviat al contrari: sovint, el nostre desinterès i la nostra fidelitat ens han estat perjudicials”. “(...) No hem rebut mai càrrecs ni honors de ningú (...) i quan tanta de gent ha canviat o prova de canviar de camisa, sigui com sigui (i molts ho fan admirablement, amb extraordinari profit), nosaltres seguim essent allà on érem, malgrat la dissort, malgrat la persecució: pobrets i alegrets, com deia l’Emili Vilanova”.

“Descomposició i desgavell sense precedents”

El desànim dels dos amb la situació sociopolítica és evident. La primera carta de Pla fixa la seva posició, fruit d’un estat d’ànim que ratificaran després dietaris recentment rescatats, com La vida lenta. “A Catalunya, el malestar, la descomposició i el desgavell no tenen pas, del meu record, precedent”, li diu ja el 1946 a Gaziel. Aquest respondrà ràpid: “Això ha d’acabar tan malament com vulgueu —tant com per força acaben les societats que han perdut tot ressort d’autodefensa i de dignitat civils”. Gaziel, cartesià i planificador com pocs, amb gran visió sempre de la jugada pròxima, es queixa amargament: preveu coses “que pot veure una criatura de pit... S’agreugen, s’acosten i esclaten sempre inexorablement damunt nosaltres, els qui havíem fet tot el possible per evitar-los”. “Som tan pocs ja els homes d’aquesta mena, que per mi és el pitjor dels mals l’haver de viure tan allunyats els uns dels altres, sense tenir almenys el consol d’arrecerar-se al voltant del caliu comú”, es lamenta Gaziel. L’autor de Diari d’un estudiant a París ja és un home gran i tocat: ha perdut la dona inopinadament el 1947, dos anys després de comprovar que els aliats no alliberaran Espanya del franquisme, finalment reconegut tant per la Santa Seu com pels mateixos EUA, els nous amos d’un món que controlen sense experiència. Són les preocupacions que omplen l’amarg dietari Meditacions en el desert.

Les “catàstrofes” de Cruzet i Vicens Vives

Dues morts sacsegen els corresponsals. Són les del comú editor Cruzet i la del historiador Jaume Vicens Vives: “És un desastre gros, nostre i de la nostra terra”, escriu sense embuts el maig de 1960 Gaziel a Pla sobre la mort del segon. És més contundent quan la de Cruzet, amb qui haurien parlat de fer una revista plegats: “Una veritable catàstrofe. Vós m’heu faltat molt aquests dies. Em penso que sou l’únic amb qui jo hauria pogut parlar com cal d’aquest fet horrible”, li confessarà el febrer de 1962. Pla respon clar i català: “Des de la mort de Cruzet em trobo en un estat de misantropia absoluta i, tot i que faig esforços per distreure’m, no arribo a cap resultat”. I li proposa que ell es posi al capdavant de l’editorial Selecta, primer a l’ombra: “Deixem-nos de compliments i de collonades. Si no continuem estem perduts definitivament. El fet és molt urgent. La qüestió seria continuar amb el mateix esperit —el que implica donar les coses a un home intel·ligent”. Acaba pragmàtic, com sempre: “En fi, Calvet, els temps són horribles i serà difícil que ens en sortim”.

El premi del “bibliòfil-perfumista”

A l’octubre de 1960, Gaziel avança a Pla que li portarà al mas Joan B. Cendrós, “el bibliòfil-perfumista”, que sostindrà el nou premi Sant Jordi de novel·la. “És un home jove, ple de bona fe, entusiasta patriota, i penso que al nostre amic Cruzet i a nosaltres mateixos la seva companyia ens pot convenir”. Fet. El resultat: Pla i Gaziel formaran part del primer jurat. En condicions diferents, però: Gaziel tindrà “la collonada” d’haver examinat les 40 novel·les que s’hi presentaren... fent de sedàs al murri del mas de Llofriu. Les cartes demostren com conspiren plegats: coincideixen en la norma que “entre dues obres de valor igual o molt semblant, ens decantem per la més llegible i agradable”, premissa inspirada en la mateixa prosa d’ells. El judici de Pla dels finalistes és duríssim: la de Mercè Rodoreda (versió prèvia de La plaça del Diamant) “és un intent fallit”; la Ronda naval sota la boira de Pere Calders el sorprèn perquè “sembla mentida que pugui existir una llauna tan ben escrita”; una de Xavier Benguerel “no em diu res”; Manuel de Pedrolo i el seu Cendra per Martina rep garrotada dels dos... Coincideixen ràpid que la d’Enric Massó (Viure no és fàcil) és la millor, però Pla dubta de premiar una obra que no passarà la censura. Proposa que l’hi facin retocar perquè no es pot fallar: cal, amb el premi, “donar la campanada grossa, arrelar la iniciativa”.

“Estic malalt, més del que caldria”

El març de 1964, Gaziel confessa a Pla: “Estic malalt, més del que caldria”. Per La vida lenta se sap de l’impacte que li causà. “L’insomni és criminal. Quan penso en el càncer de Calvet, quedo atabalat”. Gaziel moriria en tres setmanes, el 12 d’abril. Quatre dies després, en les notes del dietari, escriu Pla: “La mort de Calvet m’ha deprimit”. Als annexos d’Estimat amic, hi ha tant el retrat de passaport com la necrològica que li dedicà des d’El Correo Catalán. Entre elogis, Pla deixava caure: “Els judicis que de vegades formulava sobre els altres obeïen a aquesta norma: abans de fer un judici contrari, preferia callar”. Ho sabia per experiència.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_