Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Sexualitat, alteritat i taxonomia

No costa trobar qui, dins el món LGBTI, se sent incòmode amb les etiquetes

Una carrossa de l'Orgull de Barcelona de la darrera edició.
Una carrossa de l'Orgull de Barcelona de la darrera edició.

Que difícil que deu ser necessitar paraules per expressar-se, recórrer al llenguatge per guanyar visibilitat, i immediatament caure en la trampa del llenguatge mateix, en els barrots que suposen les definicions i en el constrenyiment que significa enclaustrar-se dins una denotació, per molt bé que t’hi trobis. T’inventes un terme que t’identifica i que permet que els altres t’identifiquin, però a la vegada t’adones que la gàbia és daurada i que necessites trencar-ne els barrots. Crear etiquetes perquè et vegin i a la vegada voler fugir de les etiquetes.

És la sensació que queda en veure la lluita del món no heteronormatiu per combatre la “normalitat” amb què el discurs heterosexual tradicional ha trenat la seva raó de ser i ha vist tota l’alteritat, tota la diferència, com una desviació durant segles indigna i més recentment tolerada (però no sempre acceptada). El territori del que és normal ha estat sempre colonitzat pel discurs d’una sexualitat marcada pel cisgènere i l’heterofília, això és: els homes s’han de sentir homes, les dones s’han de sentir dones, i l’atracció entre ells ha de ser mútua amb vista a establir uns afectes que perpetuïn dels codis reproductors tradicionals. I, a més, aquesta normalitat ha estat escrita sempre per homes.

Cal dir que la normalitat de tota la vida, paradoxalment, sempre ha recollit la diferència, per descomptat amb els seus propis valors, que han afegit a aquesta diferència la suficient despectivitat regida pel masclisme. Sempre ha tingut l’homosexualitat, doncs, termes que la designen i que han servit per atomitzar el diferent, per recloure’l en el nínxol de denotació de la raresa i convertir la seva identitat en afecció; tota una pràctica d’apartheid lèxic que identifica l’altre però que l’aïlla com una infecció que no pot contaminar l’heteronormalitat. D’aquí els insults (marica, invertit, bollera!) amb què de sempre s’ha qualificat les persones de condició homosexual.

La visibilització del col·lectiu no heteronormatiu ha viscut en els darrers anys una florida que no ha estat només visual i icònica sinó també lingüística, amb una eclosió lèxica que ha arribat a l’Acadèmia i ha forçat l’elaboració de diccionaris específics (sense anar més lluny, el mateix Termcat en té un, el Vocabulari terminològic LGBT). El llenguatge és la via essencialment humana que conforma el món, i si hi ha un èxit del col·lectiu en els últims anys ha estat, precisament, el d’escriure el seu propi llenguatge, establir els propis codis per construir una alteritat exempta de discriminació i manllevar a l’heteronormativitat el monopoli del relat. La sexualitat ja no és escrita doncs només per homes des del cisgènere i l’heterofília.

Un lament, però, sembla desprendre’s dels col·lectius LGBTI. Les paraules visibilitzen, sí, però també organitzen, classifiquen, creen nous nínxols on ubicar els comportaments i les identitats, basteixen en definitiva una taxonomia aristotèlica que, en el fons, preserva la normalitat tradicional en mantenir la raresa en els seus racons de confort. Al món heteronormatiu ja li està bé que els col·lectius de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals s’autodenotin perquè d’aquesta manera s’autoparcel·len; que s’etiquetin ells mateixos perquè això, en el fons, manté intacte el relat tradicional des de la talaia de la tan preuada normalitat.

I els col·lectius LGBTI sembla que se n’adonen. No costa trobar qui, per bé que igualment recorre a les etiquetes amb què s’ha dotat la mateixa literatura LGBTI i queer, es troba incòmode juntament amb aquest etiquetatge, per molt daurada que sigui la gàbia. La paraula et fa visible i a la vegada t’arracona, et permet identificar-te però alhora et mostra els límits dels que ets i del que pots sentir, et situa enmig d’un conjunt de categories que, sense ser universals, busquen la universalitat tant com ho fa l’estàndard hetero. Què queda, doncs? Si l’expressió de la diferència et reclou en la taxonomia, queda només el trencament de tots els codis, també els heterosexuals, per pensar una sexualitat nominalista que defugi les categories, totes elles gregàries del que s’entén com a normal. Això, o deixar caure la sexualitat en el terreny de l’inefable.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >