Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Del ‘farol’ a la política

A diferència del discurs únic del processisme, l'altra meitat de Catalunya és molt diversa i no es mou sota una única consigna

Una jove corre en una zona plena de llaços grocs, al parc de la Ciutadella. rn
Una jove corre en una zona plena de llaços grocs, al parc de la Ciutadella.

Moltes persones han viscut el canvi de Govern estatal com una oportunitat per redirigir el conflicte a Catalunya. Si bé crec que la recuperació de la cohesió social trigarà molt a produir-se, políticament i institucionalment la recuperació de l'autogovern i el canvi de perspectiva política a Madrid, almenys de paraula, obren cert marge per a l'esperança. Segurament Puigdemont i la resta de líders independentistes a l'estranger intentaran durant un temps seguir movent els fils des de “l'espai lliure”; no obstant això, l'embranzida que els oferia la vigència del 155 de la Constitució espanyola i el Govern del Partit Popular era immillorable. Ara, amb un nou Govern a Madrid liderat per Pedro Sánchez, que ja va manifestar que no hi havia hagut política respecte a Catalunya en els últims temps, i amb una Esquerra i un PDeCAT que ressorgeixen i s'obren al diàleg, els que voluntàriament van decidir fugir es van quedant fora de la foto.

Ara bé, en l'esfera social, com deia, la normalitat, recosir el teixit social, trigarà a recuperar-se. Els recels entre catalans, les desconfiances, les desqualificacions entre analistes i opinadors, els exabruptes que es permeten algunes expolítiques a Catalunya, són un exemple que la vida en comú trigarà a tornar a Catalunya. Des de Barcelona, els no independentistes, mal anomenats unionistes, no només pels orígens del terme, sinó perquè és un grup molt divers, podem pensar que el fervor processista ha disminuït. No obstant això, quan ens allunyem d'alguns centres urbans (sobretot de l'àrea metropolitana de Barcelona) l'exalçament del processisme i dels processistes segueix present i viu. Aquest fenomen, que s'explica segurament per una construcció ideològica de llarg recorregut de la qual moltes no vam ser conscients, suposa que moltes localitats de Catalunya estiguin preses del color groc, color que s'ha convertit en reivindicació de la llibertat dels presos, així anomenats, polítics.

L'ús del color groc, dels llaços, es defensa com a exercici de la llibertat d'expressió. No obstant això, és molt més que això; és, com ja he manifestat en alguna altra ocasió, una forma de diferenciació. A més, es tracta de l'exercici abusiu d'una llibertat fonamental, atès que una part de la societat ha aconseguit que l'altra no s'expressi, entre altres coses, perquè a diferència del que ha passat amb el discurs únic, inatacable i inatacat del processisme, l'altra meitat de la societat és molt diversa i plural i no es mou sota una única consigna, per més que ens intentin convèncer d'això. Així, pot estar-se en contra de les presons provisionals dels polítics presos però considerar que això no impedeix que hagin de saldar les seves responsabilitats judicials pel desastre que van provocar, sobretot, a partir del 6 i 7 de setembre. Es pot no ser independentista, és més, defensar que la relació d'“Espanya” amb “Catalunya” ha de canviar (de fet, que tot el model territorial constitucional s'ha de modificar), i no ser nacionalista espanyola, ni d'un ni de l'altre. En definitiva, rebutjar el groc perquè suposa absoldre, immunitzar, aquells que ens han mentit sense cap pudor. Els mal anomenats unionistes comparteixen alguna, totes o cap d'aquestes raons, perquè estan etiquetant persones amb orígens i objectius molt diferents entre si. Seria més encertat parlar de la pluralitat existent entre els no processistes (inclosos també alguns independentistes). És aquesta pluralitat el que “permet” que el groc s'escampi pels nostres carrers, les nostres platges i els nostres edificis públics, i que sigui venut com el legítim exercici de la llibertat d'expressió. Es tracta, més aviat, de l'aprofitament d'un pensament uniforme sobre una realitat inexistent (així ho han dit els seus protagonistes), acompanyat, si no ovacionat, per institucions i mitjans públics.

A Catalunya estem patint la irresponsabilitat d'uns senyors i senyores que reconeixen que ens han mentit. Fa uns dies una consellera del Govern de Puigdemont, la senyora Ponsatí, reconeixia públicament, sense rubor, entre els riures i aplaudiments dels seus seguidors, que el procés, sobretot en la seva fase més desmesurada, era un farol; havien jugat una partida de pòquer i van intentar enganyar l'altre jugador, en aquest cas, entenc, el Govern de l'Estat. El farol ha suposat que part dels seus companys de files estiguin en presó provisional, que s'apliqués per primera vegada l'article 155 de la Constitució i que la societat catalana es trobi absolutament fracturada. El farol ens ha sortit caríssim, sobretot a la ciutadania catalana, també al legítim projecte independentista.

Argelia Queralt Jiménez és professora de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >