Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Feixistes al desert

L’ús del terme feixista per desacreditar qualsevol opinió, actitud o programa que s’oposi als valors i pretensions de l’esquerra és gairebé tan antic com el mateix feixisme

Desfilada d'octubre del 1933 de les JEREC a Montjuïc.
Desfilada d'octubre del 1933 de les JEREC a Montjuïc.

L’ús del terme feixista per desacreditar qualsevol opinió, actitud o programa polític que s’oposi, ni que sigui puntualment, als valors i pretensions de l’esquerra és gairebé tan antic com el mateix feixisme. A El camino al 18 de Julio (Espasa), Stanley Payne documenta, als últims anys de la República, l’extensió de l’ús de feixisme i feixista aplicat a tota la dreta. També documenta l’ús de l’expressió oasi català en un article de La Veu de Catalunya del 4 de març de 1936, però aclareix que es presenta com una aspiració, enfront de la violència i el desordre que regnaven a tot Espanya, i no pas com el reconeixement d’una realitat diferenciada, que és el sentit que la cultura de l’autoelogi li ha donat els últims anys.

Que l’home viu en el llenguatge no ho demostren només la poesia i la filosofia, sinó també el paper de la propaganda en els deliris de masses. En els nostres temps, l’expansió de l’etiqueta feixista —amb les variants de fatxa, franquista i falangista— ha creat milions de circuits neuronals que s’encenen per donar l’alerta contra tot el que no forma part del sistema de creences de l’ultraprogressisme, la passió identitària i la ideologia de gènere. En el cas particular de Catalunya, aquest cavall de batalla és potser l’eina que més ha contribuït a portar les coses al terreny on es troben en aquest moment. Per als devots del procés, feixista és tot aquell que queda fora del seu àmbit. L’anatema justifica la comunió de la dreta catalana amb l’anarcocomunisme com si es tractés de l’aliança de les potències occidentals amb la Unió Soviètica per derrotar el nazisme, i justifica també que no s’hagi d’actuar contra hordes de fanàtics que boicotegen un acte cultural en una universitat al crit de “Vosaltres, feixistes, sou els terroristes” i “El feixisme avança si no se’l combat”, com si a les nostres latituds ja hagués començat a arribar la plaga que ha anat corcant la llibertat d’expressió a les universitats nord-americanes, on —sovint amb el beneplàcit de les autoritats acadèmiques— grups d’estudiants posseïts per un odi incontenible impedeixen l’ús de la paraula a tots els sospitosos de discrepància.

Aquestes últimes setmanes s’ha discutit molt sobre l’existència, als anys trenta, d’un feixisme català autèntic —Quadern hi va dedicar unes pàgines esplèndides al número anterior—. Els referents de l’actual president de la Generalitat (Estat Català, Dencàs, els germans Badia) eren realment feixistes o només ho feien veure? Per a qui tingui curiositat, a La lucha por Barcelona, de Chris Ealham (Alianza), es descriuen i es documenten l’ideari i les accions d’aquests referents. Hi podem posar el nom que vulguem; el que ens interessa no és determinar què és i què no és feixisme, sinó observar, en el passat i el present d’aquest oasi ja constituït en República del desert, què se li assembla més.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ