Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

No són taules, és una derrota

A l'independentisme li costa reconèixer la veritat: el procés ha acabat, i ha acabat malament, amb una caríssima factura personal i política

Torra i Puigdemont, a Alemanya.
Torra i Puigdemont, a Alemanya.

La última ocurrència són les taules. El Procés ha acabat, sí, però no en una derrota sinó en taules. L'independentisme no tenia prou força i va cometre nombrosos errors, sobretot de càlcul -ens diuen- però 'l'Estat' tampoc ha aconseguit l'aniquilació del moviment. El balanç final, per tant, queda igualat: no és una victòria però tampoc és una derrota.

No hi hauria objecció a admetre les taules si no es traduïssin immediatament en la necessitat de "preparar-se per al següent conflicte, que és inevitable". Entre els que sostenen tal teoria hi ha intel·lectuals gens proclius a les fantasies, que recomanen acumular més forces i cuidar més les aliances, especialment amb els moviments socials i les esquerres alternatives, sense adonar-se que l'error bàsic i inicial no és d'avaluació de forces sinó d'estratègia.

La independència no ha arribat no només per un dèficit quantitatiu, com seria aconseguir la majoria de vots d'una hipotètica consulta que, d'altra banda, no s'ha produït en condicions acceptables -i avui ja sabem que tampoc es produirà-, sinó qualitatiu, com ha estat optar pel camí inviable de la unilateralitat, la ruptura de la legalitat i una confrontació amb Espanya per a la qual no existeixen ni existiran mai suficients forces de tot tipus, incloent-hi la inevitable capacitat coercitiva que es necessita en els processos de destrucció d’una legalitat i generació d'una de nova.

El secessionisme va plantejar la partida des de l'inici en uns termes bèl·lics que només aboquen a la victòria total o l'aniquilació (independència o submissió, va ser el dilema enunciat per Jordi Pujol per donar la seva llum verda al procés secessionista), i precisament perquè els seus dirigents no han pres consciència ni han acceptat la realitat de la derrota, encara segueixen temptats per la idea de les taules o fins i tot de l'armistici, que ajornaria la confrontació definitiva per a una millor ocasió en què tornin a donar-se condicions.

Els disbarats que encara s'estan produint aquests dies tenen el seu origen en aquesta nova fantasia del processisme que es perllonga a si mateix després de la seva derrota. Tenen la seva justificació en la pressió que ve de sota, des de les bases sotmeses a un fort adoctrinament durant sis anys, que es neguen ara a tornar a casa amb les mans buides i exigeixen la implementació de la república inexistent o almenys la permanent mobilització de la comunitat independentista ofesa per la negació del seu dret a l'autodeterminació i per la repressió patida pels seus dirigents.

L'error no pot ser més flagrant. La fugida cap endavant secessionista ha aconseguit amb enormes esforços l'actual acumulació de forces, però a costa d'estimular el sorgiment d'una forta reacció hostil entre els catalans constitucionalistes, fins a donar a llum al fantasma d'una Catalunya definitivament dividida en dues, independentistes i unionistes, en la qual l'instrument propagandístic creat per demonitzar l'oposició a la independència està fructificant en forma d'un malson etnicista autènticament nociu per a Catalunya, la seva llengua, la seva cultura i fins i tot el seu autogovern.

En aquestes condicions és ben fàcil preveure el retrocés que s'acosta. La independència ha estat derrotada. L'autogovern ha quedat greument lesionat amb el doble efecte de la instrumentalització política independentista -Mossos d'Esquadra, model escolar, finances autonòmiques i TV3- i de la intervenció per l'article 155. I l'eventualitat d'una reforma constitucional que convingui a Catalunya ha quedat també erosionada per la divisió entre els catalans i per la reacció anticatalanista en el conjunt d'Espanya.

Per sortir del mal pas, és condició indispensable admetre la derrota. No hi ha hagut ni hi haurà una transició nacional catalana tal com la va imaginar Artur Mas. Només queden cendres dels successius fulls de ruta per exercir el dret a decidir i per declarar la independència unilateral. El procés independentista, el Procés, ha acabat i ha acabat malament, amb sis mesos d'autogovern intervingut, la inevitable repressió que es produeix quan un grup de dirigents polítics vulneren la legalitat constitucional de manera tan descarada i un ressentiment acumulat entre els ciutadans que van creure en la facilitat i gratuïtat d'una independència que s’aconseguiria entre les felicitacions de la comunitat internacional.

Admetem, en tot cas, que aquestes taules de salvació a què s'agafen els derrotats podrien tenir un sentit si se separessin de l'estricte desenllaç del Procés i s'entenguessin com l'equilibri històric entre una Catalunya sense força suficient per anar-se'n i una Espanya sense força suficient per a prescindir-ne o aniquilar-la. Potser és aviat encara perquè els dirigents reconeguin la veritat dels fets, donin per acabat el Procés i tornin sense dubtar un minut més a la normalitat constitucional i estatutària, a la recuperació de l'autogovern en la seva integritat i la minimització de les penes que inevitablement comportaran els delictes comesos.

No és fàcil una tasca tan vasta. També precisa d'una certa acumulació de forces, encara que aquesta vegada en el camp central del catalanisme transversal i plural sotmès a la demolició per part de l'independentisme. Tornar al unitarisme, en definitiva. La tragèdia de la derrota és que situa la tercera via, la del catalanisme possibilista, com l'única sortida per als qui ho volien tot i estan a punt de deixar-nos sense res.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ