Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX

Gelats ‘bomba’

Els gelats de 'bomba' existien, eren (són) armes de construcció efímera del goig, amb artefactes domèstics i manuals abans, amb gel i sal; ara, màquines de factura italiana

El gelat no necessàriament ha de ser l'última estació del menú.
El gelat no necessàriament ha de ser l'última estació del menú.

Els gelats de bomba existien, eren (són) armes de construcció efímera del goig, amb artefactes domèstics i manuals abans, amb gel i rodejats de sal; ara, de màquines de factura italiana, com toca. Els productes gelats esdevenen excuses amb disfressa, temptació.

No solament són pels llépols, addictes al dolç, llaminers, són un capritx i, alhora, una aposta de plaer, curiositat i memòria. El seu consum, globalment i territorialment va creixent, els fa uns artefactes calòrics contra les doctrines i vetos fonamentalistes, una altra bomba, exquisida alhora.

Les tendències i tsunamis gastronòmics, tantes de sectes, gairebé religions i opcions alliberadores, solen excloure el greix i el dolç, matèria central dels gelats. Són un entreteniment alimentari a resguard de molts gurus i acòlits que prediquen en nom de la salut, la salvació mundial. Amb els seus dogmes, quadriculen a tothom mentre esperen la vida eterna.

Aquests dolços freds, que no congelats, cremosos, amb aigua o llet, amb sucs de fruites o fruites fragmentades, líquides, esbocinades, amb les essències reals o el ressò de sabors certs, cavalquen amb la seva història, —i per tots els carrers— amb alè original exquisit, exclusiu, aristocràtic i, a més, medicinal.

Els celebren per llegenda i marques italianes, nòrdiques i generalment valencianes. No s’ignora que procedeixen de l’edat de les cases de neu, de la neu escassa sempre de temporada, trepitjada en pous/cases a la muntanya per a resistir fins a l’estiu. Tot va començar abans de l’electricitat, la gran revolució culinària i per a la salut.

Un polo amb pal, el cucurutxo i el tall, les bolles, les terrines, la porció de pastís, els denominats i els genèrics, són les fórmules d’ús solitari, sempre una concessió, que no un complement alimentari.

El gelat no ha de ser necessàriament sempre la darrera estació del menú, un plat finalista triat de rebot entre els dubtes, les postres finals d’un menú pletòric, correcte o sorprenent. El tot és un manifest del cuiner i una comunió del menjador.

Una “pedra” grisa glaçada, de disseny japonès, gairebé un mac, un còdol, com de la costa propera va aparèixer en un menú Thai exòtic però simple i natural, obra d’una cuinera de París amb posada en una banya de Mallorca que no és al sud. A Andratx i Felanitx mantenen una singularitat amb els seus gelats d’ametlla torrada. El fresque felanitxer, marró, molt dolç i aigolós, de can Llenya, és una devoció nativa, mentre s’evoquen en cançons modernes i llegendes els bombons i cubanitos, tots dos mallorquins naturals de Campos.

La Menorquina va ser una institució comercial autòctona que va passar a altres mans després d’expandir les llimones naturals farcides i gelades i els mitjos cocos. Con Joan de s’Aigo (del temps de la neu) aguanta i eixampla la llegenda a Palma amb el suport de les bones ensaïmades i les reunions i cites dels habituals i transeünts.

Les bolles d’ametlla crua o torrada, els joiosos i festejats sorbets, granissats amb aigua, resisteixen a Mallorca davant el devessall multicolor de les franquícies dels gelattos italians. A Ciutadella, en la seva festa estel·lar del Solstici i de Sant Joan, militen en els cremosos de vainilla dins aludes, rutes de neula, en la seva clàssica gelateria del cor monumental i antic.

Antonio Múñoz Molina va contestar a Mallorca a la pregunta rutinària “què estàs escrivint?”. Eren dies de vacances i lletres. En dos minuts mostrà els eixos del que ja és un bell i complex llibre: Un andar solitario entre la gente (Seix Barral). El diàleg va succeir trescant pel passeig del port de Pollença, amb un gelat local (Valls) en mà. “És millor que el de Nova York”, va dir l’escriptor amb argument, caminant després de sopar, amb Elvira Lindo i amb una altra persona que finí. Tampoc ja no hi és el xibiu gelater litoral.

Anàrem camí del seu refugi: “En un hotel arran de mar” i “Tal vegada en una illa”, són les dues notes a l’obra gestades aquells dies, en peces fragmentàries i profundes d’observador, les nits, al bar. En el ressò queda el flaire distint del Quadern gris de Josep Pla. L’estiu següent, Muñoz Molina va arribar al restaurant de Santanyí amb dues figues de moro a la bossa de n’ Elvira, un parell d’espinetes als dits. Devora amb l’actriu i companya de pupitre Assun Planas.

Hi ha qui fa gelats de figa de moro i altres exòtics fruits i menjars salats, però per sobre de tots sobreviuen els ressons i els nets de gelaters ambulants valencians i torroners que passejaven amb carretons i motos les seves orxates i gelats, tan tradicionals, inoblidables.

Els divulgadors d’IB3 parlen de l’ahir i del present cultural dels plaers que es mengen, emperò ara per ara cal fer memòria a l’orxata esplèndida que va batejar a València les emissions de la primera televisió pública que reneix al segle XXI, i es reinventa transmèdia i en plataforma: À Punt vola i escampa les cendres de l’esbucat Canal 9.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >