Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’eficàcia dels gestos

Per obtenir nota Sánchez necessita aconseguir que els dos grans problemes del moment, les desigualtats i Catalunya, deixin de ser tabú

Migrants a bord de l''Aquarius'.
Migrants a bord de l''Aquarius'.

Des de la formació de govern fins als primers passos polítics, el president Sánchez ha llançat efectistes missatges de canvi. Es parla de política de gestos. Donant així a entendre que un govern construït sobre una majoria molt precària està condemnat a tenir moltes dificultats per passar de les paraules als fets. Els bons senyals que emet se’ls pot emportar el vent parlamentari. Però els gestos defineixen intencions, comprometen, marquen diferències ideològiques, obliguen els altres a pronunciar-se, i poden tenir cert caràcter performatiu.

En realitat, ja han donat un missatge: el PSOE ha tornat, diferent i amb voluntat de durar. La política està en una fase de mutació i els valors pugen i baixen amb summa facilitat. Qualsevol contratemps pot donar la volta a la situació i que el PSOE es trobi xocant amb un mur. Però el primer pas ha estat efectiu: ha apostat per una cultura política diferent, en què les dones marquin l’evolució cap a un tarannà menys autoritari i menys cerca-raons, i en què el rebuig a l’altre i la construcció de bocs expiatoris siguin substituïts pel reconeixement i el respecte. Amb voluntat de tenir veu a Europa sense complexos i amb el llistó d’exigència alt, sense marge per eludir responsabilitats (com s’ha vist amb la fulminació de Màxim Huerta). Són només senyals però es nota un canvi de clima que està obligant els altres a adaptar-s’hi. Tot i que en alguns gestos s’apreciï excessivament la mà de l’assessor de comunicació de torn. Pedro Sánchez ha pagat la frivolitat de tractar la Cultura com a territori per a experiments graciosos.

Les desigualtats —que no són només una qüestió econòmica, sinó també social, cultural i de civilització—, el conflicte català i la depressió d’una Europa desorientada són les tres qüestions de fons sobre les quals girarà el futur immediat. Totes tres requereixen temps, tenacitat i capacitat d’entesa, tres coses que xoquen amb el calendari vigent. Però marcar referències és una manera de començar.

I crec que ha arrencat bé en un tema tan delicat com el de la immigració. De moment, l’impacte del cas Aquarius ha estat efectiu i no ha quedat en un simple gest: estan en marxa decisions que apunten voluntat de fer les coses d’una altra manera.

L’impacte: el cas Aquarius ha estat l’entrada del president Sánchez en l’escena europea. I arriba amb perfil definit a la cimera de finals de juny. En un moment especialment pastós, en què les polítiques de rebot van guanyant adeptes a la Unió, davant el silenci culpable dels que discrepen, el gest de Sánchez hauria d’obligar a reobrir el debat, en una Europa que ha fracassat en aquesta qüestió crucial. Com han escrit un grup de personalitats franceses encapçalades per Edgar Morin: “l’absència d’una elecció política clara entre l’hospitalitat (acolliment digne i segur, estudi cas per cas sense condicionants obscens en la selecció) i l’hostilitat (repressió brutal i criminalització progressiva de les persones i dels que els ajuden) és palesa”. I afegeixo: estan guanyant els hostils que poden emportar-se per davant la idea fundacional d’Europa i no es fa res per frenar-los. S’obre una oportunitat. Sobretot si la ciutadania es va adonant que no són els immigrants els culpables del malestar sinó unes polítiques econòmiques que no fan més que engrandir l’esquerda social. I que, convertint al que ve de fora en boc expiatori, els governants només pretenen blanquejar les seves polítiques.

L’interessant és que el gest Aquarius va acompanyat de fets. El Govern persisteix: el Ministeri de l’Interior es planteja retirar les ganivetes de les tanques de Ceuta i Melilla, construïdes per Aznar i reforçades per Zapatero. La crueltat no hauria de formar part del repertori d’un Estat. I això no és tot: es parla ja de la suspensió del retorn en calent dels immigrants al seu país d’origen. Una barbaritat de desprotecció jurídica que porta la marca PP.

El president Sánchez marca el terreny. Probablement el secret del seu mandat sigui trobar el punt òptim entre la definició d’un programa de llarg recorregut i la seva difícil concreció pràctica en la debilitat parlamentària en què es troba. No obstant això, per obtenir nota necessita aconseguir que els dos grans problemes del moment, les desigualtats i Catalunya, deixin de ser tabú.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ