Selecciona Edició
Connecta’t

Memòria de barri

Guillamon traspua vitalitat de cap a peus a pesar que es destil·li una sordidesa que fa mal

Els Tallers Lutxana.
Els Tallers Lutxana.

L’anècdota figura al començament d’El barri de la Plata i és d’una eficàcia literària formidable: és l’any 1993 i Julià Guillamon (Barcelona, 1962) assisteix a la Filmoteca de Catalunya a la projecció d’una pel·lícula de Pere Portabella basada en les accions escèniques de Joan Brossa, Nocturn 29. En un moment determinat del film, hi reconeix espais del barri on ha nascut, el Poblenou, “el camí que feia cada dia per anar a l’escola”, el passatge Mas de Roda, el carrer Badajoz, una de les voltes de la fàbrica de gel que va inspirar les proses experimentals d’un llibre que acabava de publicar, La fàbrica de fred. Però quan es posa en contacte amb Portabella per confirmar el que ha vist i l’ha emocionat, que els llocs de la seva infantesa també formaven part d’un món d’artistes i poetes, de teatre i cinema experimental, rep un e-mail desmentint la seva percepció, com si mai no s’hagués filmat res al lloc que tan nítidament afirmen les imatges de la pel·lícula, com si res no hagués existit mai. I aleshores és quan Guillamon afirma: “El tema de tot el que escric és la desaparició. Tot allò que va passar i que ha estat esborrat, liquidat, la memòria perduda de les coses. En recullo les restes, en col·lecciono els fragments per construir un espai mental”. “El dia que tot vagi a terra tot aquest món existirà dins del meu cap”, diu a l’últim capítol, però per sort el lector li pot dur fàcilment la contrària perquè el món d’El barri de la Plata, entre la rambla del Poblenou, el cementiri i les vies de tren —el veïnat dels valencians de Barcelona—, quedarà també a la seva memòria gràcies a aquesta crònica, autobiografia o novel·la sense ficció que ha escrit Guillamon a cor obert.

El barri de la Plata se centra en els límits geogràfics d’un Poblenou que va des dels anys cinquanta fins que el Fòrum en modifica l’antiga fesomia de pisos obrers, tallers, solars i naus industrials. Guillamon articula la història del seu barri a través d’imatges fascinants —la reproducció de les muntanyes de Montserrat al terrat de l’edifici on vivia—, els avatars de l’Acadèmia Domingo, la reconversió dels tallers en indústries, la vida ordinària en els bars rústics de tota la vida, on el tabac es podia comprar de cigarret en cigarret, i aconsegueix que cada objecte i cada record adquireixi el valor arqueològic de la contemporaneïtat. Però El barri de la Plata va molt més enllà del mer exercici de la fixació de la memòria col·lectiva d’una generació, perquè Guillamon s’endinsa, amb un coratge exemplar, i amb una tensió sentimental situada sempre sota vigilància, en els territoris de l’emoció i el dolor particulars. L’autor excava en els seus orígens familiars, i, de la mateixa manera que davant de la vida de la seva mare, una noia del barri de Gràcia que treballava hores i hores —i en un hostal d’Arbúcies durant els mesos d’estiu— per combatre la decadència domèstica, el lector pot recordar qualsevol seqüència de la narrativa de postguerra, davant de l’alcoholisme del seu pare, que anava de feina en feina mentre sofria la frustració de no haver pogut ser el torero que volia ser, no pot deixar de tenir present algun dels personatges tan vulnerables que va filmar Fassbinder. La gràcia de la mirada de Guillamon és que enlloc no hi figura el lament pel desordre familiar, l’ànsia de passar comptes, la invasió del rancor contra el desequilibri de les circumstàncies: la gràcia de la mirada de Guillamon és que sap convertir en element predominant la voluntat d’entendre, la gratitud pel goig d’haver viscut el viscut, la pietat i una passió compassiva cap als carrers i les coses que eren vives de debò i que ara només viuen en les fotografies que acompanyen el text. O en un llibre com aquest, que traspua vitalitat de cap peus a pesar que en més d’un episodi s’hi destil·li una sordidesa que fa mal.

En certa manera, El barri de la Plata seria l’escriptura desxifrada del món que ocupa les ficcions avantguardistes de La fàbrica de fred o La Moràvia, una manera de demostrar que, contra les desfiguracions urbanístiques, el Poblenou de Guillamon no serà mai un barri interromput. No és cap trivialitat assenyalar que El barri de la Plata és també el retrat de l’adolescent que volia ser l’escriptor que ha acabat sent.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >