Selecciona Edició
Connecta’t

La utopia ambigua

'Els desposseïts’ ratifica que les obres de Le Guin són riques en idees i encerts formals

L'escriptora californiana Ursula K. Le Guin.
L'escriptora californiana Ursula K. Le Guin.

Des dels anys setanta que el microcosmos de l’edició en català ha temptejat les obres d’Ursula K. Le Guin (1929-2018). Esporàdicament, l’escriptora californiana ha estat publicada aquí i allà. A les llibreries, complicat, però a les biblioteques encara hi trobem volums d’Edhasa, Proa, La Magrana, Columna o Bromera, per anar reunint les traduccions esparses de l’autora. Si Le Guin no ha representat l’aposta ferma de cap editorial perquè no comptava amb la preferència dels lectors catalans o, al revés, els lectors l’han deixat de banda perquè cap editorial els convidava a llegir-la, és difícil de dir. Trobar les raons d’aquesta inatenció no és l’objectiu d’aquesta ressenya, però sí que ho és lamentar-la. Les de Le Guin són obres riques en idees i encerts formals, suporten relectures i discussions apassionades entre lectors: l’art de l’autora està destinat a equilibrar les antinòmies exposades. Le Guin sabia com abordar la pau i la guerra, el feminisme, l’ecologia i la política d’esquerres, sense pontificar, sense pamflets, sinó reforçant les històries i les emocions que una prosa ben cuidada pot transmetre’ns.

'Els desposseïts'

La utopia ambigua

Ursula K. Le Guin

Traducció de Blanca Busquets

Raig Verd

384 pàg.

24,95 euros

Conscient de les cotes assolides en els cinquanta anys de carrera de Le Guin, Raig Verd ha enllestit una versió d’Els desposseïts que traspua devoció per l’autora. Així ens ho indica la cura en el disseny de Tono Cristòfol: cartoné, guardes a color, una camisa il·lustrada que es desplega en pòster. Disseny al servei (i a l’altura) d’allò que es publica, com sempre hauria de ser i no sempre és. Amb la traducció, però, queda la sensació que es complica la vida, de tant en tant, amb polisèmies sobreres (neula i bromitja per fog?).

La història tramada a Els desposseïts concorre en dos planetes bessons, Urras i Anarres. L’un és la lluna de l’altre; és a dir, des de la superfície d’un, l’altre és vist com un satèl·lit (viceversa que assenyala el relativisme dels punts de vista). Els habitants d’Anarres descendeixen dels d’Urras: segles enrere, quan les revoltes anarquistes sotragaven l’estabilitat dels estats nació d’Urras, aquests van oferir als insurrectes el dret d’ocupar el planeta veí, deshabitat. La proposta de migració no va ser entesa com una condemna a l’ostracisme, sinó com una oportunitat per crear, sobre el terreny verge d’Anarres, una comunitat nova d’acord amb els ideals llibertaris. El somni utòpic es va formalitzar a Anarres. S’hi va fundar una societat que no necessitava governs per dirigir els ciutadans. Mentrestant Urrasti persistia en l’evolució capitalista, amb una població segregada en classes, nacions i, és clar, gèneres: homes i dones. A Els desposseïts, la dualitat planetària permet contrastar models socials, recurs inseparable de les utopies literàries. Però gràcies a la finor de Le Guin, ambdós mons són més que cara i creu, ni un ateny l’aire irrespirable d’una distopia, ni l’altre és un país de flors i violes.

El protagonista del relat, Shevek, és el primer anarresti que abandona el planeta natal per visitar el d’origen, d’ençà que les respectives poblacions van emprendre camins separats. És un físic de primer ordre. De les seves teories, contra corrent, sobre la simultaneïtat a l’espaitemps, en resultarà una invenció revolucionària, el responsible (ansible a l’original i a les edicions castellanes) que permet la comunicació instantània amb altres punts de l’univers. El giny podria contribuir a l’entesa i la unificació de totes les civilitzacions. S’entén que no és un simple objecte avinent per a la trama (un mcguffin) sinó que lliga amb una de les preocupacions de Le Guin, en aquest i d’altres llibres: el diàleg amb l’altre.

Els desposseïts, el títol, al·ludeix l’obra de Dostoievski sobre conspiradors nihilistes, de vegades traduïda com Els dimonis, però d’altres com Els posseïts, d’aquí el joc. També ens recorda la importància que té la definició de possessió (és a dir, de propietat privada) a l’hora de diferenciar l’ordre d’Urras del d’Anarres i tots els problemes que se’n deriven.

Publicada el 1974, la novel·la va concentrar els principals guardons nord-americans de ciència-ficció: l’Hugo, el Nebula i el Locus. Aquí, com a mínim, hauria d’obtenir el premi de ser rellegida pels fans, així com el de servir de porta d’entrada (hauríem de dir “pista d’aterratge”) als mons extraordinaris de Le Guin.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >