Selecciona Edició
Connecta’t

Francesc Vicens: Un comunista de pel·lícula

Dirigent del PSUC detingut i torturat, però també espeleòleg pioner a finals dels quaranta, actor al cinema francès, home de cultura, amic íntim de Miró... Repàs de la particular vida del polític, mort el passat dia 4

Francesc Vicens amb una escultura de Miró.
Francesc Vicens amb una escultura de Miró.

En aquest llit han dormit bisbes i, fins i tot, presidents de la Generalitat”. D’aquesta manera Francesc Vicens i Giralt allotjava l’estiu del 2005 a qui això escriu a la rectoria de Fontanilles, que havia convertit en la seva illa de felicitat al bell mig del paradís empordanès. La rectoria era un casalot immens, amb un ampli jardí que vorejava les parets de l’església, que havia comprat a principis dels anys setanta, i que compartia amb Françoise Wagener, famosa escriptora francesa especialitzada en biografies de personatges històrics femenins (entre d’altres, Madame Récamier), d’una personalitat i d’un atractiu extraordinari, que feia tombar d’esquena. L’amfitrió la va presentar, amb un deix irònic, com a “Chevalier de la Légion d’Honneur”, la més prestigiosa distinció francesa instaurada per Napoleó.

En aquella època, jo treballava en la biografia de l’advocat i dirigent comunista Josep Solé Barberà, i Vicens havia guardat —contravenint les normes de seguretat, cosa que els historiadors avui agraïm a mans besades— les actes i informes del Comitè Executiu del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), així com les cartes trameses des de Catalunya. Vicens no tan sols tenia còpia de les cartes, sinó també, i això és el més important, les claus identificatives del nom de les persones referides amb números (per exemple: 1-Ángeles, 5-Sebastián, 16-Rosell, 19-Andreu), així com la identitat real de les persones esmentades amb el nom de clandestinitat (seguint l’exemple: 1-Leonor Bornau, 5-Solé Barberà, 16-Josep Fontana, 19-Manuel Sacristán). A més a més, els noms de guerra canviaven tot sovint, i els dirigents n’utilitzaven més d’un.

Vicens tenia a punt, a la taula del seu avi, que havia estat secretari judicial de la Bisbal, els arxivadors d’anelles amb post-its assenyalant les cartes de l’advocat Solé Barberà o bé d’altres que feien referència a ell. Encara més: havia tingut la paciència d’escriure’n a mà, sobre les cartes, les identitats reals. I em deixà treballar (i fotografiar el que volgués) en una sala plena de llibres, objectes de tota mena i, per descomptat, quadres. La campana de la llar de foc era presidida per un quadre de Joan Miró gairebé biogràfic, d’un roig amenaçat pel negre. “L’important d’aquest quadre que em va regalar Miró són les dimensions —deixà anar Vicens—: corresponen al doble fons de la maleta que jo tenia”. I va reblar: “El quadre era la meva assegurança de vida en cas de tornar a sortir per cames del país”.

La matinada del 26 de gener del 1957 agents de la Brigada Político-Social van trucar a la porta de casa seva. La serenor amb què els va rebre va fer exclamar a un policia amb ulleres de sol (de nit): “¡Coño, este tío nos estaba esperando!”. El va agafar per les solapes del pijama i, tot sacsejant-lo, li etzibà: “¿Quién es Serra?”. I, davant la negativa, li va clavar la primera bufetada: “Vístete, pronto lo sabrás”. Mentre es vestia va tenir l’esma de preguntar si la seva estada a Jefatura aniria per llarg, ja que dos dies després era la data del seu casament (amb Miti, Maria Teresa Nobell). El policia li va respondre amb to mofeta: “Pues de esta te hemos librado, chico”.

A la presó, Vicens aguantarà el tipus tot i les tortures físiques i les psicològiques 

Tot just divuit anys enrere havia sortit de la torre que els seus pares tenien a Ocata (el Masnou) per aplaudir l’arribada d’una columna motoritzada d’italians. El dia abans havia vist com tocaven el dos les tropes de Líster (amb qui anys a venir compartiria vacances a l’URSS). Per al nen Vicens, l’arribada dels franquistes fou una festa grossa (tal com deixà ben palès Esther Tusquets al llibre Habíamos ganado la guerra). El seu pare era un jutge afiliat a la coalició de dretes (CEDA) i va viure amb l’ai al cor els primers mesos de la guerra fins que ERC i el PSUC van aturar la violència a la rereguarda republicana. A Vicens l’intrigava l’odi de la burgesia catalana pel PSUC, quan fet i fet els havia salvat la vida, en contraposició a algunes mirades condescendents respecte al POUM. El dia de la detenció, els seus pares no van sortir de la seva habitació, ni tampoc el van anar a veure a Jefatura o a la presó; això sí, el van acollir quan va sortir. Potser, doncs, la seva condició de fill de vencedors el va esperonar a comprometre’s fins al moll de l’os en la lluita antifranquista.

Serra va néixer com a militant del PSUC a principis del 1956 de la mà de Miguel Núñez i en companyia d’Armonía Rodríguez i el seu xicot, Víctor Mora, el creador d’El Capitán Trueno. A l’estiu va participar en el Primer Congrés del PSUC (vint anys després de la seva fundació), celebrat clandestinament a la rodalia de París. Allà va coincidir amb Manuel Sacristán i el crític d’art Arnau Puig, l’únic supervivent d’aquella reunió històrica on es va aprovar, tot seguint les directrius del PCE, la política de Reconciliació Nacional.

Francesc Vicens el 1964, en unes vacances a Sotxi, a l’URSS ampliar foto
Francesc Vicens el 1964, en unes vacances a Sotxi, a l’URSS

L’afició per l’espeleologia, que el va dur a ser un dels pioners i expert destacat del país, li va servir en el descens a l’infern dels calabossos de Jefatura. En aquell forat ben fosc, entre la seixantena de comunistes detinguts, es va retrobar amb molts dels participants al Congrés de París. Anys després, Víctor Mora immortalitzaria aquella experiència en la seva novel·la El tramvia blau (1984). Guillem, el personatge que encarna Vicens, és presentat com “el tipus més culte i més formidable que havia conegut mai [...]amb talla de jugador de bàsquet”. Víctor Mora farà un retrat precís del temible policia Antonio Juan Creix i el batejarà amb el nom d’Ulls de Sang. Vicens aguantarà el tipus tot i les tortures físiques i les psicològiques, a cops molt més difícils de pair, com ara veure com li aplicaven corrent elèctric a Joan Keyer. Aquest treballador tèxtil del Poblenou, supervivent de Mauthausen, no va aguantar més i va intentar suïcidar-se. Mesos més tard seria condemnat a vuit anys de presó.

El filòsof Manuel Sacristán sempre li preguntava com s’ho va fer per suportar la tortura. La hipotètica delació de companys, fruit de les tortures, era un tema que el treia de polleguera. De fet, aquest era l’entrebanc principal de molts amics seus per ingressar al partit. No tenien problemes ideològics, ben al contrari. Però la possibilitat de no aguantar la tortura els paralitzava. Malgrat tot, la tasca de reclutament de Vicens entre intel·lectuals i professionals fou remarcable i, a partir del metge Josep Maria Jaén, va estirar d’altres cireres, alguna de les quals arribaria a ser la cirereta del pastís comunista, com el doctor Antoni Gutiérrez Díaz (l’arquitecte polític de l’Assemblea de Catalunya i futur secretari general del PSUC). Amb Sacristán i la seva companya, Giulia Adinolfi, van fer bona amistat, fins al punt de posar a la seva filla el nom de Vera en record de la filla del filòsof i la comunista italiana. Vicens considerava Sacristán “l’intel·lectual més brillant de la seva època”, que “brillava amb llum pròpia mentre la resta eren simples satèl·lits”.

Des del despatx de Vicens se sortia a una terrassa i, per mitjà d’una escala de cargol, s’accedia a una mena de torre de guaita, on s’albirava el Montgrí i fins les illes Medes. De tant en tant havia d’interrompre la lectura d’aquelles cartes punyents i sortia a fumar a la terrassa pensant en el coratge d’aquella gent, en la seva feina sorda i constant. Vicens salpebrava els àpats amb una memòria prodigiosa i una recreació exhaustiva dels detalls, que donava vida, color i passió als papers que llegia, i, sobretot, a la gent que hi sortia. El seu testimoni era tot un luxe com a historiador, i una lliçó magistral com a militant comunista. Havia d’intentar comprendre —tal com m’alliçonava— l’heroïcitat i la humanitat extraordinària d’aquella gent abans de posar el dit a l’ull. Vicens, malgrat tot el que va passar després, els estimava de debò. “Hauries de saber”, confessava amb els ulls plorosos, “que la Margarida Abril (d’acord amb el seu company, Josep Serradell) va decidir esterilitzar-se a Buenos Aires el 1943 abans d’incorporar-se a la resistència antifranquista per por de ser detinguda, violada i parir un fill de puta franquista. Gent que no va defallir mai mentre la majoria miraven cap a un altre costat”. “Saps”, deia mastegant encara més les paraules, sense augmentar el to de veu, “què passava mentre estàvem a l’infern de Jefatura? Doncs bé, el dia de Sant Valentí, Beatriz de Moura, la filla del cònsol brasiler, era elegida reina de la festa a l’Institut d’Estudis Nord-americans i, dies després, el meu amic Alexandre Cirici Pellicer feia una conferència sobre Gaudí a l’Hotel Ritz. A cops et penses que tu ets el protagonista de la pel·lícula i que tothom t’està mirant, però la vida continua sense tu”.

Una vida en 10 moments

  • 1927. Francesc Vicens neix al rovell de l’ou de l’Eixample barceloní dins d’una família de juristes, conservadora, de dretes i, al cap i la fi, franquista, amb arrels a l’Empordà (i Montblanc, per part de mare).
  • 1954. Malgrat llicenciar-se en Dret, comença a treballar a l’empresa Publicitat ZEN i a interessar-se per l’art de la mà d’Alexandre Cirici.
  • 1956. Seduït pel marxisme, ingressa al PSUC i pocs mesos després assisteix al Primer Congrés, celebrat clandestinament a París.
  • 1957. Detingut i torturat per Antonio Juan Creix en els 28 dies que passà a la Jefatura Superior de Policia de Via Laietana. A la presó Model coneixerà Joan Comorera.
  • 1960-1965. Viu exiliat a París com a professional del PSUC formant part del nucli de direcció fins a la seva expulsió. 
  • 1966. Retorn a Barcelona. Comença a treballar a Enciclopèdia Catalana i a l’Editorial Salvat. 
  •  1974-1981. Director de la Fundació Miró.
  • 1980-1982. Diputat i portaveu d’ERC al Parlament. 
  • 1982-1986. Únic representant d’ERC al Congrés dels Diputats.
  • 1991-1995.  Regidor d’Iniciativa per Catalunya adscrit a l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.

Malgrat les penúries econòmiques i les picabaralles polítiques, Vicens se sentia profundament orgullós dels seus anys d’exili a París, de clandestinitat comunista i de la responsabilitat en la direcció del PSUC, molt especialment de l’impuls a la revista Nous Horitzons i a la publicació de la primera part de l’opuscle sobre El problema nacional català (1961), que Jordi Solé Tura va popularitzar amb la seva tesi doctoral i la publicació del llibre Catalanisme i revolució burgesa, que provocà un terratrèmol en el catalanisme polític, més que res per la proposta de canvi d’hegemonia a favor dels treballadors. Tot va començar a les darreries del 1959, quan va assistir al VI Congrés del PCE a Praga, en el qual Santiago Carrillo va substituir Dolores Ibárruri en el lideratge del partit. Poques setmanes després començava una allau de detencions arreu d’Espanya com a conseqüència d’un confident de la policia infiltrat en la delegació navarresa. Aquest cop, Vicens no va esperar la policia i —com Jordi Solé Tura, un altre assistent— va passar la frontera.

El 1965 Vicens seria expulsat del partit per fer costat a les tesis de Fernando Claudín i Jorge Semprún, i per la seva fèrria oposició a l’expulsió de Jordi Solé Tura. Als 38 anys es quedava a París amb una mà al davant i una altra al darrere treballant de tot i de qualsevol manera. El 1966 va ser assessor, amb el nom de Monsieur Giralt, del film La guerre est finie, d’Alain Resnais, basada en la novel·la autobiogràfica de Jorge Semprún El largo viaje. Dotze anys després, fins i tot interpretaria un petit paper en el film Les routes du Sud, de Joseph Losey, protagonitzat per Ives Montand.

A les darreries de 1966 torna a Barcelona, recupera la seva identitat, es concentra en la seva feina professional i no retorna a l’activitat política (de partit) fins a la mort de Franco, ara des dels rengles d’ERC, fins al 1980 com a independent. Als anys vuitanta, Vicens serà una de les cares públiques més conegudes dels republicans. Tot amb tot, mentre Vicens anirà de bracet amb l’esquerra política i social al Congrés dels Diputats, fins i tot enlairant la bandera de l’oposició a la permanència d’Espanya a l’OTAN, Joan Hortalà s’incorporarà al govern de Jordi Pujol. Hortalà acabaria a CDC i Vicens a ICV, retrobant-se amb molts dels antics companys del PSUC, començant pel mateix Gregorio López Raimundo, el secretari general responsable de la seva expulsió. La reconciliació entre els dos ja s’havia produït el 22 d’octubre de 1976 quan, poques hores després de recobrar la llibertat i el carnet d’identitat, López Raimundo i Vicens es fonien en una abraçada llarga i emotiva en la inauguració d’Antoni Tàpies (Obra 1956-1976), a la Fundació Miró, davant del cartell que el pintor va fer per commemorar el quarantè aniversari del PSUC.

Una biografia, la de Vicens, sorprenent i fascinant que caldria construir amb el mateix esperit i passió que ho va fer amb la política i la cultura catalanes. I, no cal dir-ho, amb la rectoria de Fontanilles.