Selecciona Edició
Connecta’t

“L’IVA cultural va ser terrible per al sector. Intentaré baixar-lo”

El nou ministre de Cultura i Esports, José Guirao, promet "refer el desfet" al món de la cultura i crear una direcció general que s'ocupi del foment de la lectura

José Guirao, aquest dijous durant l'entrevista.

 José Guirao (Pulpí, 1959) va arribar per primera vegada com a treballador al ministeri de Cultura fa 25 anys. Ahir hi va tornar, aquesta vegada convertit en el gran cap, després de la dimissió per un escàndol de frau fiscal del periodista i escriptor Màxim Huerta, només una setmana després de ser nomenat. Va haver-hi cert aire de família en el traspàs de carteres. La majoria dels convocats repetia a l’atapeït saló on es va celebrar l’acte amb prou feines set dies. I Guirao és un vell conegut de la gestió cultural: va dirigir el Museu Reina Sofía entre el 1994 i el 2001 i va impulsar des del 2002 el centre madrileny de creació contemporània La Casa Encendida. No domina tant el tema de l’esport, del qual també és ministre, com li van recordar en l’acte els nombrosos mitjans especialitzats. Amb l’entrenador de la selecció, Julen Lopetegui, destituït fa poc, evita entrar en valoracions i demana que “tots facin costat a la Roja”. Ell també: està estudiant de viatjar a Rússia per assistir al segon partit de la selecció. A la tarda va rebre EL PAÍS al seu despatx nou, on va fer gala tant del seu coneixement de les matèries culturals com de la seva proverbial prudència.

Pregunta. Arriba al ministeri de forma accidentada. El molesta ser el segon plat?

Resposta. Ho visc amb tota naturalitat. No m’afecta.

P. Per què ha acceptat?

R. Porto tota la vida en la gestió cultural, i és un honor que t’ofereixin un ministeri. A més, està la conjuntura: la política estava molt enrarida i aquest Govern ha obert altres horitzons. Aquests dies he pogut comprovar l’entusiasme en la societat espanyola. Davant l’emergència, no em podia negar a intentar arreglar els problemes de la cultura espanyola.

P. Quins són?

R. Estem sortint d’una crisi que ha deixat molt tocat el sector cultural. La pèrdua de recursos públics i privats ha estat molt fort. I cal intentar refer el que s’ha desfet. La crisi també ha provocat que sorgeixin noves formes de fer en petites empresa culturals que són molt interessants, i que conviden a la il·lusió.

P. Es va rabejar amb la cultura, el PP?

R. Sí i no. Des del punt de vista fiscal, totes les mesures de l’IVA van ser terribles per al sector. D’altra banda, les institucions i els grans museus han funcionat amb independència i això és d’agrair. El tema fiscal va ser innecessari. Perquè va provocar menys recaptació. Hi havia menys consum i es recaptava menys.

P. Baixarà la part que queda de l’IVA cultural?

R. El tema impositiu no correspon a Cultura sinó a Hisenda. Però ho intentaré. Portarà temps.

P. Quant de temps?

R. Si aquesta entrevista fos d’aquí a una setmana, seria més explícit…

P. No li sobra temps, precisament.

R. Dos anys són pocs anys per a reformes de gran importància.

P. S’esgotarà la legislatura?

R. És el que m’agradaria.

P. Sánchez li haurà donat alguna pista…

R. Ara mateix ningú està en condicions d’oferir garanties. Amb la situació parlamentària que hi ha…

P. El va convèncer l’explicació que Huerta va oferir ahir sobre els motius del seu frau fiscal? Va al·legar un canvi de criteri que no es va produir en realitat.

R. La veritat és que no el vaig veure, i prefereixo no opinar.

P. Va parlar d’un acarnissament…

R. Entenc que per a ell ha hagut de ser molt dur. Però quan tu estàs en un càrrec públic hi ha unes regles del joc, i estàs a la vista de tothom. Que sigui injust no depèn d’un mateix. No soc ingenu i sé que les crítiques són constants…

P. Almenys vostè no té Twitter.

R. Mai he volgut tenir-ne. A qui no li agrada el que fas té dret a opinar. En aquestes posicions ja saps que això ve amb el lot. Si vas al ball, has de ballar.

P. Ha publicat un article a El Periódico de Catalunya una antecessora seva en el càrrec, Ángeles González-Sinde (PSOE), en el qual parla d’una “caça de bruixes” reactivada i es diria que atorga a Montoro la capacitat de guanyar les batalles contra els ministres, com el Cid, després d’haver desaparegut.

R. No he entrat en els detalls del tema de la inspecció fiscal a Huerta. Pel que he entès, quan hi ha una reclamació, una sentència, passa per moltes mans… però no m’atreviria a dir que és políticament induït.

P. Aquest relleu s’ha plantejat com una dicotomia entre creadors i gestors. Com donant per bo el refrany de ‘Qui és sabater que faça sabates’.

R. El model cultural espanyol permet les dues opcions. Hi ha hagut gestors, ministres políticament purs, intel·lectuals i creadors. Els resultats han estat bastant semblants.

P. Quina serà la seva primera decisió?

R. Haig d’amarar-me de mig ministeri, el de l’Esport, del qual no sé gairebé res. Tornaré a crear una direcció general del llibre per fomentar la lectura. I apaivagaré el tema del Teatre Reial i la Zarzuela. Crec que cal madurar-ho més.

P. Es planteja revertir el decret que va ordenar la seva unió?

R. Si cal, sí. Crec que mereix una reflexió.

P. Que no s’ha fet…

R. Vull creure que els meus antecessors sí que ho van fer. El que no l’he feta he estat jo. Vull agafar-me un temps, encara que no n’hi hagi gaire.

P. Quins temes espera tenir resolts en un any?

R. Vull treballar els temes fiscals, les ajudes al cinema, el suport a les arts escèniques, i reivindicacions que, vistes des de fora, són justes, com les que plantejava l’altre dia el director del museu del Prado en una entrevista a EL PAÍS. Sembla que si tens la capacitat de trobar recursos propis, t’obliden en les ajudes.

P. Miguel Falomir deia que castigaven als que feien els deures.

R. El Prado té més facilitat que d’altres per recaptar, això és veritat. Però cal ser conscients i premiar l’esforç.

P. També deia que el Prado estava maltractat en termes absoluts i relatius, amb respecte, per exemple, el Reina.

R. És veritat que l’aportació al Reina és superior, tal vegada per la gran tasca que fa el Prado, una tasca que va iniciar Miguel Zugaza i que segueix Falomir. Però no vull entrar-hi, perquè em dec al Reina, que vaig dirigir, i també al Prado.

P. Què li semblen els pressupostos?

R. Són els que hi ha. No són els que faria el PSOE, però per a això hi ha l’any 19.

P. El problema és que el Prado ha de celebrar a finals del 18 un bicentenari amb zero euros d’aportació.

R. Faré el possible perquè se celebri el bicentenari com cal.

P. Creu que s’expliquen bé les visites dels museus?

R. No sempre. No perquè es falsegin, sinó perquè no és el mateix uns horaris que uns altres, els que són de pagament i els que no ho són. Caldrà deturar-nos en els detalls. Potser hi ha algun lloc en el qual no s’expliquen bé. El que és segur és que urgeix començar a treure-li el valor que se li dona a les visites. Com a les enquestes. No és el mateix aconseguir públic amb una exposició de grans noms que fer-ho amb una de més complexa. Això cal ponderar-ho.

P. Fomentarà la presència de la dona en el cinema i en les arts, com es demana des d’aquests sectors? Treballarà per fer més paritaris els patronats dels museus?

R. Per descomptat que vull fomentar la presència de la dona. Però per una raó de justícia, no és només un tema de quota. Sempre he treballat en tots els llocs amb majoria de dones.

P. Però sempre era el cap, no?

R. Sí. Però la veritat és que les dones treballen meravellosament bé, igual o millor que els homes. Amb el tema del feminisme ja venia convençut de casa. Ho he demostrat en el relleu de La Casa Encendida, on vaig deixar enrere un equip directiu majoritàriament femení. També va anar així al Reina Sofía. Estic encantat amb l’aposta d’aquest Govern en aquest sentit. Quan es va anar coneixent el Gabinet va ser molt emocionant comprovar que sortia una dona rere una altra.

P. L’única decisió que ha pres el seu antecessor és iniciar un requeriment d’informació a la SGAE, preocupat pel frau de la música nocturna de la Rueda i pel caos intern, quan queden pocs dies per l’Assemblea. Quins plans té?

R. Els drets de propietat intel·lectual són un tema complex, però ha de ser molt transparent. Si no és transparent, cal prendre mesures.

P. Manté la idea d’intervenir la SGAE?

R. Estem en aquesta primera fase de demanar el requeriment. Una intervenció, si et planteges fer-la, ho has de tenir molt clar. La nostra obligació és tenir tota la informació i no projectar taques d’ombra a la babalà. La major virtut d’un servidor públic és la humilitat.

P. I el possibilisme…

R. En el bon sentit de la paraula, no en el còmode. No m’agrada el possibilisme com a excusa per a la paràlisi. Soc molt lluitador, tossut, cal intentar-ho sempre.

P. Estem a prop de tancar la donació de la col·lecció privada d’Ella Fontanals-Cisneros per a la rehabilitació de Tabacalera de Madrid?

R. Ella em va enviar un missatge ahir, perquè la conec personalment. Intentaré seguir desenvolupant el projecte. Hi ha hagut dues qüestions molt interessants a Madrid: la col·lecció Fontanals-Cisneros i la col·lecció de Patrizia Sandretto [destinada al Matadero], una magnífica col·lecció d’art contemporani, d’artistes i línies que escassegen als nostres museus. Posen Madrid i Espanya en una posició molt interessant per seguir treballant: la d’atreure col·leccions grans i mitjanes que des del punt de vista econòmic, per la manera com s’han disparat el mercat i els preus, són molt interessants perquè amb una inversió molt inferior poses al servei del públic coses que no tenies. Si hi ha alguna cosa a Espanya superatractiva són els museus.

P. Però i la classe mitjana? Pensi en les denúncies d’ingerència política al Museu d’Art Contemporani de Vigo, per exemple; hi ha directors que se’n van perquè no poden fer la seva feina…

R. Crec que el sector de l’art contemporani, en la recerca de la seva independència necessària i vital, potser ha oblidat que els diners públics venen d’on venen. Crec que nosaltres, els gestors dels centres públics, hem de fer un esforç ímprobe per justificar qualsevol recurs públic. Els he dit als meus companys que no podem arribar amb programes molt radicals a llocs on no hi ha tradició i història amb una línia molt clara. Cal conèixer el context, l’entorn, cada lloc requereix un treball en l’educació, en la difusió; amb les associacions de veïns, que facin seu aquest projecte d’art contemporani. Hi ha una dicotomia falsa: l’alta i la baixa cultura. Hi ha cultura accessible i una altra de menys accessible i el que hem de fer els gestors és eliminar barreres perquè tot sigui accessible. Els gestors no hem de donar res per fet, sobretot en un país en què la tradició de l’art contemporani és molt recent i molt canviant.

P. Intentarà tirar endavant una llei de mecenatge?

R. Sí, però no sé si ho aconseguiré. És un tema troncal, transversal…

P. Aquesta era l’excusa del PP per no tirar-la endavant.

R. La llei de mecenatge no pot ser només per a la cultura; ha de ser també per a la ciència, per a certs temes mediambientals. Des de la meva posició ho internaré però ni tan sols és només una cosa de Cultura i Hisenda.

P. A la seva presa de possessió ha portat les ministres d’Educació i Hisenda i després ha demanat que no traguem conclusions. És demanar molt, tenint en compte que ha fet una defensa de les Humanitats i que té intencions clares en l’àmbit fiscal.

R. Tinc un respecte enorme per les dues, personalment. Convidar la ministra d’Educació era el que s’esqueia. I la d’Hisenda tenia una doble lectura: una que és andalusa com jo i perquè és un ministeri amb el qual Cultura ha de parlar molt.

P. No ha tractat el cinema en la seva primera intervenció…

R. Em sap molt de greu, però no volia fer un discurs llegit i se m’ha oblidat.

P. Com pensa desembussar les ajudes al cinema?

R. Cal asseure’s. No vull avançar res, perquè no ho tinc clar. Em sap greu no haver citat el cinema, però si alguna cosa he estat des de molt jove és cinèfil. El meu pare tenia cinemes de poble, on es veien bones pel·lícules. Des que tinc ús de raó he vist cinema de tot tipus. Han estat els nervis. Que sàpiguen els del cinema que soc una persona molt receptiva i favorable a la indústria.

P. Tampoc va parlar de toros. Com pensa lluitar un ministre quasi animalista amb els assumptes de la tauromàquia?

R. Tinc el cor dividit. Soc un clar i sincer defensor dels animals, sobretot dels mamífers, que són els més propers. D’altra banda, entenc el que és l’art de la tauromàquia, la seva tradició, la seva implantació. És una de les meves contradiccions i no penso renunciar a tenir-ne. Si em pregunta sense ser ministre de Cultura, me’n vaig cap a un costat. Però si em pregunta com a ministre, haig de buscar un equilibri.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >