Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | JOSEP MARIA COLOMER

“Espanya ha estat un creador de misèria interna”

El politòleg Josep Maria Colomer defensa al llibre 'España: la historia de una frustración' que la construcció de la nació espanyola és un gran fracàs, producte de més de cinc segles d’errors constants

"El 1808 va ser la resistència d’un país endarrerit contra la imposició d’idees modernes", pensa Josep Maria Colomer.
"El 1808 va ser la resistència d’un país endarrerit contra la imposició d’idees modernes", pensa Josep Maria Colomer.

Josep Maria Colomer (Barcelona, 1949) publica un dels llibres més severs sobre Espanya que s’han editat els darrers anys. España: la historia de una frustración (Anagrama) repassa més de cinc segles de la història espanyola amb una anàlisi sense concessions per a l’optimisme. L’assaig de Colomer, professor de Ciència Política de la Universitat de Georgetown, aconsegueix que el lector lamenti haver nascut a la pell de brau.

Pregunta. El llibre presenta Espanya com un projecte fallit, de la primera a l’última pàgina, del segle XV al XXI. Quin és l’objectiu del treball?

Resposta. El títol del llibre és la frustració; la qüestió és l’expectativa. Els dirigents espanyols han intentat ser l’imperi més important del món, una democràcia exemplar, una nació orgullosa d’ella mateixa, i mai han acabat d’aconseguir-ho. Si tens moltes expectatives i no ho aconsegueixes, generes frustració. El tema és canviar d’expectatives: som un actor més, no necessàriament principal, del joc internacional, europeu.

P. Però actualment detecta aquesta voluntat de grandesa nacional en els dirigents d’Espanya?

R. Hi ha molts residus retòrics d’això. La fiesta nacional del 12 d’octubre. És l’únic país del món en què la festa nacional no és una conquesta de la llibertat, de la independència, una revolució triomfant, sinó la commemoració d’un imperi que ocupa i destrueix els indígenes d’un altre continent. I l’únic imperi que hi ha avui és l’europeu, del qual formem part, però una part no nuclear.

P. Al llibre assegura que el paper d’Espanya a la UE és secundari. En el moment actual, després del Brexit, amb l’euroescepticisme creixent en grans membres com Polònia o Itàlia, Espanya no és un Estat membre cabdal?

R. Espanya és un bon seguidor d’Europa precisament perquè l’Estat nacional sobirà mai ha acabat d’existir-hi, i hi ha una gran consciència social d’això, i un enorme sentiment que el funcionament de la democràcia és insatisfactori. Però Espanya no forma part del nucli, és una perifèria proeuropea, més proeuropea que d’altres perifèries d’Europa.

Les virtuts de la Transició, pacte i negociació, s’han acabat convertint en els vicis de la democràcia

P. Del cúmul de desastres que és la història d’Espanya, segons el seu relat, quin és el moment més determinant per a la frustració generalitzada que vostè argumenta? La incapacitat de crear un imperi modern als segles XVI i XVII? La fallida revolució industrial del XIX?

R. El llibre és una història de diversos moments crítics acumulatius que van formant un camí en què és cada cop més difícil tornar enrere. L’historiador Jordi Nadal, que va ser professor meu, va començar estudiant el XIX i després va retrocedir al XVI, que és el que va fer el seu mestre Vicens Vives. La revolució industrial fracassa també perquè el cost de l’imperi va ser excessiu. El cost de l’imperi no és només les víctimes indígenes, també és el cost de no haver invertit els recursos financers i humans en la mateixa Espanya.

P. El president de la Generalitat, Quim Torra, va escriure: “Espanya ha estat essencialment un país exportador de misèria”. Hi està d’acord?

R. Espanya ha estat un creador de misèria interna. L’imperi va intentar reproduir a les colònies el mateix que a Espanya: com que som un Estat feble, fem un govern fort, que concentri el poder. Això no funciona, perquè com més concentrat està el poder, més feble és l’Estat. Després de les independències americanes, els seus caudillos van imitar el model espanyol, que no era cap solució. Però la misèria principal d’Espanya era la interna.

P. Vostè defineix Espanya com una democràcia mediocre i de baixa qualitat. El rànquing de democràcies de The Economist estableix que Espanya és una de les 19 democràcies plenes del món, d’una llista de 167 països. El president francès, la cancellera alemanya i el president de la Comissió Europea també han dit que Espanya és una democràcia plena. Estan equivocats?

R. El tema és la frustració de les expectatives subjectives dels espanyols. El darrer eurobaròmetre indica que Espanya és el país 26 de 28 amb més insatisfacció de la seva democràcia. Estem pitjor que Xipre o que d’altres? No, però el problema és que els espanyols estan insatisfets perquè les seves expectatives són unes altres.

P. Vostè destaca que Espanya és el país amb més tradició de governs en minoria de la UE, i l’únic que no ha tingut cap govern de coalició. Per què creu que succeeix això?

R. Cada vegada hi ha una majoria de votants més gran que no ha votat el partit del govern. Això no és bo democràticament. Si la democràcia és el govern de la majoria, a Espanya tenim la seva versió menys bona. Fa tres anys que el govern espanyol no aprova gairebé cap llei, només ha ratificat directives de la UE. Ara hi ha un govern amb un suport encara més petit. El problema ve en part de la Transició. Fa 20 anys vaig escriure, a La transición a la democracia: el modelo español, que les virtuts de la Transició s’han convertit en els vicis de la democràcia. Les virtuts de la Transició eren els pactes i les negociacions, però pactes i negociacions entre elits de partits que gairebé no existien. Es va crear una oligarquia de partits que van dissenyar les institucions i que s’ha mantingut fins avui. I la primera conseqüència és aquesta tendència de tenir governs minoritaris d’un sol partit. Però això ara, amb la fi del bipartidisme, ja és inviable.

P. Argumenta que l’esquerra espanyola ha estat especialment tumultuosa perquè li manca el component intel·lectual que té en altres països; per això, diu, l’acció anarquista més irreflexiva ha pesat tant aquí. Aquesta tesi encara és vigent?

R. I tant. Espanya és el país amb més vagues, manifestacions i protestes d’Europa i, al mateix temps, és el país que té menys associacionisme.

P. L’associacionisme a Catalunya és potent.

R. Aquí tenim una mica aquest mite. Si mires els números, també són baixos en comparació amb Europa o els Estats Units. Si no hi ha institucions i no hi ha agrupacions voluntàries, el que hi ha és la protesta permanent, que esclata i desapareix, que no té continuïtat però que es reprodueix constantment. Quan hi ha manca d’idees, l’agitació al carrer és l’única via d’acció.

P. Al llibre apunta que Espanya no ha tingut mai alts càrrecs polítics que siguin fills de les antigues colònies, i ho posa com a exemple d’una manca de reconeixement a la diversitat. Potser l’excepció són els polítics d’origen argentí...

R. No havia pensat en l’excepció argentina. Espanya és un país molt entotsolat. És un país on els conflictes històrics es reprodueixen permanentment. L’acceptació dels estrangers a nivells molt alts és menor que en altres països. Això és en part per aquesta abstracció, insistir en tancar-se.

P. Les úniques paraules optimistes del llibre subratllen que la manca d’un sentiment nacional pot servir per integrar-se millor a Europa.

R. Com més europeus i més cosmopolites siguem, millor. És una oportunitat d’estar menys condicionats per un Estat nacional més rígid, com podria haver estat Espanya si hagués triomfat el model francès. Això vol dir que hi pot haver més flexibilitat per adaptar-se a uns ambients més amplis. Això vol dir acceptar que la legislació i la política cada cop depenen més d’Europa. Em sorprèn que el 90% de les notícies als mitjans siguin les baralletes internes, que en veritat no tenen cap conseqüència en la vida dels ciutadans, però ningú s’informa ni sap res de la UE o del Fons Monetari Internacional, que és on es prenen decisions que sí que tenen conseqüències sobre la vida de la gent.

P. L’historiador Jordi Canal assegurava recentment a Quadern que la guerra contra Napoleó no s’investiga prou a Catalunya perquè era un moviment unitari i d’identitat espanyol. En canvi, vostè al seu llibre diu que la Guerra del Francès va ser un fet fragmentat sense aquest esperit unitari.

R. Karl Marx va dir que la resistència espanyola a Napoleó tenia dues cares: els liberals a Cadis fent una Constitució i la gent al carrer resistint a les tropes franceses; en un lloc hi havia idees sense acció i a l’altre, accions sense idees. La revolta real era un Viva la virgen, Viva el Rey absoluto, Muera la Ilustración. La revolta va ser la resistència d’un país endarrerit i aïllat contra un intent autoritari d’imposar unes idees modernes. El mite que allà es va començar a construir la nació espanyola està fora de lloc.

P. Vostè proposa, analitzant el cas català i el Brexit, que els referèndums d’autodeterminació haurien de ser ratificats pel Parlament europeu. Quina és la base d’aquesta idea?

R. La constitució dels Estats Units estableix que la reordenació del territori dels seus Estats és possible si es posen d’acord els parlaments de les parts implicades i el Congrés dels Estats Units. Sense Europa no funcionem, i per a Catalunya, una solució estable ha de ser en el marc europeu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >