_
_
_
_
_

Deportats i crítics

Vicens coneixia bé la vella URSS, des de les datxes dels buròcrates a Sotxi

Noms en clau que guardà Vicens.
Noms en clau que guardà Vicens.

Durant els anys que va ser regidor de Difusió i Relacions Culturals de l’Ajuntament de Barcelona (1991-1995), Francesc Vicens compartia la planta noble del Palau de la Virreina amb Oriol Bohigas, responsable de l’àrea de Cultura, gràcies al qual es respirava un ambient perfumat d’havans. Ambdós, cosmopolites cultes, compartien aversió cap a la Sagrada Família. Va ser l’època que van començar a aflorar informes sobre la falta de permís municipal d’obres del gran pastís pasqual. Eren regidors de mirada llarga, en aquell ajuntament comandat pel pacte d’esquerres entre el socialistes de Pasqual Maragall i els ecosocialistes (expsuqueros) d’Eulàlia Vintró.

Vicens va col·laborar amb entusiasme en diverses iniciatives municipals. Una d’elles va ser el seminari sobre Orígens, causes i conseqüències de l’estalinisme, que el 1992 va portar a Barcelona el bo i millor dels historiadors de la vella Unió Soviètica. Sentir els historiadors i recordar les converses amb Vicens era rellegir pàgines viscudes. Ell, en la seva època de dirigent comunista, de viatge per l’URSS havia sentit parlar alemany a llocs remots i inversemblants, com ara a les repúbliques asiàtiques. Tot plegat era fruit de les deportacions realitzades entre 1937 i 1949 per Stalin, eren anys dolents per a “traïdors i sospitosos”, uns anys —recordava— en què Zinoviev i Kamenev van ser “desemmascarats” com a prominents jueus i van passar a dir-se oficialment Radomilski i Rosenfeld.

En el congrés de 1992 a Barcelona, patrocinat per Vanessa Redgrave, Vicens escoltava part d’una història que coneixia de sobres. Especialment el colpejava el Holodomor: la fam artificialment provocada a Ucraïna per les autoritats polítiques de Moscou i que entre 1932 i 1933 va fer milions de víctimes en el procés de col·lectivitzacions forçoses.

Vicens coneixia bé la vella URSS. Des de les datxes dels buròcrates a Sotxi —on s’havia reunit amb dirigents comunistes espanyols— , fins als noms de les minories que van ser castigades o deportades: kazakhs, balkars, ingúixos, kurds, tàrtars de Crimea, jueus, alemanys... Tot anava pesant, fins que va ser exclaustrat del PSUC, el 1964, juntament amb Jordi Solé Tura.

Si la Història era una de les passions de Vicens, l’art era l’altra. La seva relació amb Joan Miró era molt estreta. També compartia l’enginy crític de l’indomable Joan Brossa, de qui sovint recordava comportaments iconoclastes o directament gamberros, com durant una soirée a la Fundació Maeght a Saint Paul de Vence.

Especialista en cultura xinesa, Vicens també va viatjar per l’Àfrica negra amb l’encàrrec de muntar una exposició que no es va fer. Assegurava que en aquell continent no hi havia grans esperances per al món de l’art.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_