Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La guerra era això

David Douglas Duncan va ser molt més que el retratista de Picasso: va relatar la vida i la mort dels soldats a Corea i el Vietnam amb pietat fraterna

Fotograma de la pel·lícula 'Full Metal Jacket', de Kubrick.
Fotograma de la pel·lícula 'Full Metal Jacket', de Kubrick.

Va dedicar diversos fotollibres al pintor del Guernica, però David Douglas Duncan va ser més que el retratista d’una publicitada felicitat conjugal de l’artista. Va ser un dels grans mestres de la càmera que va relatar la guerra sense contemplacions. La va contar amb pietat fraterna. DDD, el seu nom al front i entre els seus col·legues, va contribuir de manera decisiva a posar el focus en els soldats, en el seu desemparament i en la cruesa de les batalles. A la seva mort, la setmana passada, adverteixo que les seves imatges de guerra recorden de manera poderosa algunes de les pel·lícules sobre Corea i el Vietnam que ara són clàssics contemporanis del cinema. S’haurien de veure més.

Allistat com a marine en la II Guerra Mundial, s’hi va forjar com a fotògraf, fins i tot lluitant, tot i que els fotògrafs de combat poques vegades ho facin. En acabar la guerra, el va contractar Life, una de les grans revistes il·lustrades que llavors feien el paper de la televisió explicant el món en imatges. Duncan havia cobert per a l’exèrcit americà la batalla d’Okinawa i la rendició japonesa, i a partir de llavors seria fotoperiodista. Va cobrir el final del Raj britànic a l’Índia i diversos conflictes. Fins que va començar la guerra de Corea. Va ser allà on DDD va donar forma a la seva poètica visual, crua i humanista, antibel·licista.

El primer fotollibre va plasmar el que havia vist a Corea. Després de publicar-ho en premsa va voler atorgar-li una altra dimensió, una narrativa més contundent. This is war! (És la guerra, 1951) deixava clar, des del pròleg, quins eren els seus motius com a fotògraf: “El desig és mostrar algunes de les coses que un home ha de suportar quan el seu país decideix anar a la guerra. Volia mostrar què fa la guerra a un home… Volia explicar la història de la guerra, allò que la guerra ha estat sempre per als homes. Només les armes, el terreny, les causes han canviat”. Ho va presentar de manera radicalment diferent de com ho havia fet Life. Va dividir el llibre en tres seccions, acompanyades dels seus propis textos, apassionats i penetrants, que són tant un retrat dels seus companys soldats com d’ell mateix.

Es diu de Duncan que recordava tots els soldats que havia fotografiat, els noms i les converses. Una de les seves fotos emblemàtiques, entre tantes, a la guerra del Vietnam, mostra uns soldats conversant en un capvespre fumejant, tenebrós, en un blanc i negre feroç. Un soldat dret, recolzat en la baioneta, parla amb tres soldats més que estan asseguts en una trinxera. Al darrere, unes caixes de fusta mig obertes, que no se sap què són. La imatge dialoga amb els fotogrames del film de Francis Coppola Apocalypse Now (1979). El blanc i negre de DDD s’ha transformat a la pantalla en el color operístic del director de fotografia Vittorio Storaro, però els dos tipus d’imatges expliquen alguna cosa amb la mateixa cruesa serena.

També Stanley Kubrick, ell mateix fotògraf de jove, va estudiar a fons les fotos de guerra de Duncan per a La jaqueta metàl·lica(1988). Llavors, DDD ja havia agafat altres camins fotogràfics. La guerra del Vietnam va ser un abans i un després per a ell i per a molts altres. Es va oposar a la política informativa del govern, que el va vetar. Les fotos, recollides després en dos llibres, I protest (Protesto, 1968) i War without heroes (Guerra sense herois, 1970), van ser-ne el comiat, molt crític. I a partir de llavors, va trobar al carrer el reporterisme que volia plasmar. Self-Portrait: USA (Autoretrat, 1969) conté ja en el títol la varietat del seu talent, la fusió amb les imatges fins al punt de convertir-les en el propi retrat.

En paral·lel, des dels cinquanta, i gràcies al seu amic Robert Capa, va conèixer Picasso a la Costa Blava, que li va obrir casa seva durant anys. El pintor, gran publicista de si mateix, va saber valorar aquell fotògraf que coneixia tan bé la guerra, en la qual ell no havia participat mai. I així, DDD va començar i va acabar amb famosos. Quan era un estudiant d’arqueologia aficionat a la càmera va fotografiar un incendi a Tucson: un home amb una maleta que sortia d’un hotel. Va portar el rodet al diari local i va resultar que l’home era Dillinger, el gàngster. Les fotos van ser prova policial però no es van imprimir, després es van perdre i van passar a la història. Van donar al jove la primera feina com a fotògraf en la premsa local.

Fins que es va allistar a la guerra. Batalles i grans panoràmiques que va acompanyar amb instantànies íntimes de soldats, els seus últims adeus en grafitis urgents: “Casa teva és on caus mort”. Gràcies per explicar-ho, DDD.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

MÉS INFORMACIÓ