Selecciona Edició
Connecta’t

Els asturians fan coses

La mobilització per l’oficialitat de l’asturià ha de ser model per al foment de la llengua catalana

Manifestació a favor de l'oficialitat de l'asturià, a l'abril.
Manifestació a favor de l'oficialitat de l'asturià, a l'abril.

En pocs dies m’han assaltat tres notícies del tot inconnexes, però que s’expliquen pel context polític de les últimes setmanes. Una té a veure amb el relat de pessimisme que afecta la llengua catalana, relat que, si no tenim maneres de mantenir, sempre ens ho podem fer venir bé per alimentar-lo. És el que ha passat amb la presentació de l’InformeCAT 2018 —elaborat per Plataforma per la Llengua i que anualment presenta 50 dades sobre la salut del català—, que va llançar un titular que va tirar milles a cop de tuit: en deu anys s’han perdut 300.000 parlants de català, una dada extreta de comparar les Enquestes d’Usos Lingüístics de 2003 i 2013, i que, per tant, fa un lustre que ja sabíem. La resta de 49 dades van passar així inadvertides.

Una segona notícia afecta el que s’ha fet dir a la consellera de Cultura Laura Borràs, al seu dia signatària del manifest Koiné (que ja vam criticar des d’aquí), com a víctima propiciatòria de les últimes tendències del periodisme, que és rescatar allò que hom ha dit o escrit en altres moments de la vida, i en el cas d’haver signat algun manifest, atribuir totes i cadascuna de les frases del text com si fossin cites pròpies. És per això que després de gairebé dos anys s’ha tornat a parlar de Koiné i del concepte de colonització involuntària, difícilment justificable en un ús sociolingüístic si no s’explica molt i molt bé.

I la tercera notícia no és una notícia com a tal, sinó només un tuit de Montse Sendra, professora de la Universitat de Barcelona i gran notària de tot el que s’escriu i es publica sobre el debat de les llengües en l’estat propi. Doncs bé, el dia 6 de juny deia: “El saben aquel que diu que AVUI començo a actualitzar el corpus de referències de #LlengüesNouEstat i tornen a ploure opinions i articles? (després de molts mesos sense novetats)”. Efectivament, amb l’acceleració de l’octubre passat cap a la república, les eleccions del 21-D i tots els esdeveniments derivats, el debat sobre les llengües en l’estat propi, tan fructífer durant mesos, havia quedat extingit, i tot d’una ha reaparegut com si res no hagués passat, just ara que s’aposta per nous escenaris i pel diàleg i la possibilitat de l’estat propi sembla allunyar-se.

Veient aquestes dades, hom té la sensació d’estar xipollejant en aigües estancades, manegant dades envellides, removent debats caducats, en un discurs solipsista que hipoteca la imaginació i el talent a favor de la llengua en benefici de l’estirabot i la dispersió. No hi ha idees noves i anem a petar tots a les mateixes, com un dia de la marmota més. Fa anys que la política lingüística ha abandonat les visions estratègiques de dècades enrere, quan als vuitanta una decidida Aina Moll va encapçalar la normalització del català, per limitar-se al manteniment de les grans decisions preses llavors i a la promoció del voluntariat lingüístic com a mesura més destacada. Sense oblidar, és clar, la successiva promesa de celebrar el Tercer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, un propòsit dels consellers Ferran Mascarell i Santi Vila que hem de veure si Laura Borràs mantindrà.

Entre tanta paràlisi i tant de retorn al mateix, és una alenada d’aire fresc veure el que passa a Astúries. La campanya per la cooficialitat de l’asturià està agafant una volada inusitada mercès a les xarxes, i des de fa uns dies circula el hashtag #pasóme, amb el qual els asturians comparteixen els moments de discriminació que ha patit la seva llengua, amb alguns de salvatges que ens en faríem creus, com ara la mestra que va fer anar un alumne al logopeda. És evident que el moment de defensa i normalització de cada llengua és diferent, però així com per a ells la situació del català és el model al qual aspirar, així per a nosaltres ells han de ser referent de mobilització i de consecució d’un objectiu comú. Parafrasejant Rajoy, els asturians fan coses.