Sánchez busca espais de diàleg amb els moderats del PDeCAT

Els independentistes més suaus reclamen al Govern gestos que els ajudin a imposar-se en el seu debat intern. I l’Executiu, amb la ministra Meritxell Batet com a gran referent per rebaixar la tensió, respon que hi ha un gran marge per obrir una nova etapa si es concentren a desenvolupar lleis socials tombades pel Constitucional o inversions bloquejades.

Però on no hi ha espai és en l'autodeterminació i tampoc en els presos, el gran escull per a la normalització que busca Sánchez. Els interlocutors catalans han traslladat durant aquests dies la seva enorme inquietud pels presos i pels que han fugit. El president Quim Torra està preocupat perquè Carles Puigdemont pot ser extradit i pot acabar també a la presó. Tots estan molt pendents de quin fiscal general triarà Sánchez però el missatge ha estat molt clar: no hi ha marge abans del judici per fer res. “És tard per a això”, és la frase que llancen des del Govern.

Amb molta cautela, a Madrid i Barcelona s'està forjant una gran operació política que va començar a gestar-se en les converses per promoure el sí a la moció de censura contra Mariano Rajoy. Els dos grups han trobat un material sobre el qual es pot avançar: les 16 lleis sense contingut especialment polèmic (desnonaments, pobresa energètica, igualtat de gènere, cànon digital) tombades pel Constitucional per qüestions competencials, la part de l’Estatut que va ser derogada i podria ser recuperada a través de lleis orgàniques, els recursos en marxa que podrien ser retirats, i els 45 punts que Puigdemont va plantejar a Mariano Rajoy i que mai es van discutir perquè el 46, el referèndum d'autodeterminació, bloquejava tots els altres. Però més enllà del contingut concret d'aquestes reformes, la clau està en el missatge: “Sánchez ha deixat clar que vol tornar a fer política”, sentencien els seus interlocutors catalans.

Aquesta gran maniobra té una data clau: el cap de setmana del 22 de juliol, quan està convocat el congrés del PDeCAT (l'antiga Convergència) en el qual es prepara una dura batalla entre els que continuen apostant per la ruptura i els qui volen buscar una sortida. Els que estan en posicions més suaus, enfrontats a Carles Puigdemont i liderats per Marta Pascal, necessiten abans d'aquesta data gestos d'acostament que els ajudin a guanyar aquest congrés que triarà un successor d’Artur Mas a la presidència. I així ho han fet saber.

La Moncloa respon, quan falten contingut de fons, multiplicant els gestos. Fins al punt que fins i tot Màxim Huerta, segons confirma el mateix ministre de Cultura, ha traslladat al PDeCAT les seves disculpes per algunes piulades del passat especialment durs amb els independentistes. La voluntat política de rebaixar la tensió és evident.

Tot són bones paraules aquests dies, excepte quan es parla dels presos. “Ja vam veure el fiscal general de Rajoy demanant la llibertat de Quim Forn i el jutge Llarena rebutjant-la. Per aquí no hi ha recorregut”, expliquen des del PSOE.

Sense contacte personal

Les imatges captades a la presó dels polítics catalans compliquen encara més l'escenari. “L'impacte emocional que té sobre la societat catalana el vídeo de Junqueras escombrant la presó d’Estremera és incalculable”, s'inquieta un dirigent independentista.

Un dels grans problemes d'aquesta operació és l'absència fins ara de contacte personal. La política necessita confiança, i els protagonistes ni tan sols es coneixen. Sánchez mai havia parlat amb Torra fins a aquest divendres, només es van creuar alguns missatges.

Abans de llançar-se, Sánchez necessita estar segur que Torra no prendrà cap decisió que obligui el president a aplicar de nou el 155, la qual cosa anul·laria definitivament l'operació d'acostament. Torra sembla més dialogant del previst, i la conversa amb Sánchez va ser positiva, segons fonts socialistes i independentistes. Però molts temen el seu entorn, format per incondicionals de Puigdemont com Elsa Artadi, que va ocupant cada vegada més espai i xoca de forma evident amb Pascal. La batalla en els últims mesos ha estat tan dura que tots semblen desitjar una treva mentre les banderes catalanes o espanyoles que milers de ciutadans van treure a les seves finestres tant a Barcelona com a Madrid envelleixen i s’esgrogueeixen als balcons després de tants mesos al sol.