Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Després del canvi d’escenari

El gran risc és que Ciutadans i el PP tinguin la temptació d’apostar-ho tot a la carta catalana per fer mal al Govern de Sánchez. Seria una enorme irresponsabilitat

Pedro Sánchez, després de la votació de la moció de censura.
Pedro Sánchez, després de la votació de la moció de censura.

No és fàcil avaluar els estats psicològics de l’opinió pública perquè els estats d’ànim de fons es confonen sovint amb l’impacte d’esdeveniments inesperats que alleugen el malestar acumulat. Amb la sentència de la Gürtel –probablement a Rajoy el perseguirà tota la vida la seva arrogant intervenció davant del tribunal que el va interrogar com a testimoni– l’escena política s’ha omplert de foscor. Un Govern que estava celebrant l’aprovació dels Pressupostos –prolongació de la seva agonia– quedava esclafat per una sentència demolidora destinada a ser símbol de la corrupció acumulada –i mai assumida– pel PP. S’augurava una llarga i esgotadora agonia. Però vet aquí un dels mecanismes que té la democràcia com a contrapès de poder: la moció de censura. Pedro Sánchez el va activar entre l’escepticisme general. I ha canviat el decorat.

El PP, sense entendre què passava, ha quedat noquejat: sortia del poder quan creia que l’havia consolidat per dos anys. Una setmana després l’escenari és un altre. El retaule de personatges que componien l’antic Govern sembla ara d’una època llunyana. Es van enfonsar en l’arrogància i el menyspreu. Amb la presentació del nou Govern hem descobert un reguitzell de cares noves i, encara que sigui només per un dia, han tornat els somriures. Per descomptat, la realitat segueix sent la mateixa, però l’escenari polític ha canviat: cal esperar d’això que tingui efectes performatius? Nou decorat, nou càsting. Alguna cosa es mou. La festa s’acabarà aviat. I l’oposició no trigarà a tornar a la batalla. Però l’espai polític s’ha oxigenat i ha despertat la necessitat de creure que la negociació i el diàleg són possibles.

Pedro Sánchez ha format el Govern amb més dones que s’hagi vist mai. Al PSOE cal reconèixer-li que ha estat el partit que més ha contribuït a l’evolució cultural d’un país marcat durant segles pel paper de l’Església catòlica com a aparell ideològic de l’Estat per formatar les consciències. Igualtat, Economia, Treball, Sanitat, Educació i Justícia, on es juga el benestar de les persones, estan en mans de dones: de la cultura del poder a la cultura de l’atenció. És la base potencial sobre la qual es podria construir una socialdemocràcia renovada, tant per les prioritats com per la manera de tractar-les. De les estadístiques a les persones.

Paradoxalment, torna la paraula màgica de la política postmoderna: el centre, un conjunt buit al qual tots aspiren però que ningú defineix. I Ciutadans ja acusa el desconcert: presumia de centre quan va saltar des de Catalunya a la política espanyola, es va anar radicalitzant fins a desbordar el PP per la dreta, i ara quan es parla de centre ja no es pensa en ells. Però precisament el que alguns anomenen centre és el punt feble d’aquest Govern: la voluntat d’abarcar-ho tot de Pedro Sánchez, que delata els seus complexos i inseguretats. L’aposta de futur que significa el nucli dur de dones ha estat compensada amb dues concessions fortes a l’espanyolisme i a l’electorat més conservador: Josep Borrell i Fernando Grande-Marlaska (amb la pàtria i amb la policia no s’hi juga). I amb el menyspreu de la resta de l’esquerra, no fos cas que li diguessin populista. Són concessions necessàries per poder dur a terme les negociacions imprescindibles que avui són tabú?

Venim d’un parell d’anys de política de fronts –fruit d’irresponsabilitats i desídies ja molt comentades– en què l’adscripció patriòtica ofegava la dinàmica dreta i esquerra. Canviar de registre no és fàcil. La qüestió catalana continua oberta, tot i que aquests dies a Catalunya s’hagi viscut l’amansiment psicològic de l’efecte del canvi de decorat. El gran risc és que Ciutadans i el PP tinguin la temptació d’apostar-ho tot a la carta catalana per fer mal al Govern de Sánchez. Seria una enorme irresponsabilitat. El problema català cal canalitzar-lo entre tots i ningú té dret a excloure’s de buscar una solució política. Escoltar, dialogar, consensuar, ha dit la ministra Meritxell Batet. Sí, però el primer és crear les condicions perquè això sigui possible, que avui no hi són, i això requereix un treball contingut, de fons, constant i discret. En mala hora algú va prendre la decisió de pretendre resoldre per la via judicial un problema que només es pot afrontar políticament. I no és casualitat que els qui la van prendre hagin hagut de sortir de l’escena política per la porta del darrere.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ