Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Morta la cuca, mort el verí

Ara que Rajoy no hi és, tindrem l’alegria d’anar veient com els independentistes sensats s’aniran desapuntant de l’independentisme insensat

Acte reivindicatiu independentista a Mataró, el 27 de maig.
Acte reivindicatiu independentista a Mataró, el 27 de maig.

Una de les coses més insuportables d’aquesta vida (i estic segur que també de l’altra, si n’hi hagués una altra) és la d’haver de llegir articles o suportar la tabarra de la gent que ha anat de viatge i després t’ho vol explicar tot. Que si han vist aquests monuments o aquells altres, que si han anat a aquest museu o a aquell altre, etc. Qui no ha tingut mai aquesta soporífica experiència? I quan els que escriuen aquestes coses o en parlen es posen a un nivell professoral, aleshores l’avorriment es converteix en desig de clavar alguna clatellada.

Doncs bé, per aquesta raó, jo, que fa poc vaig marxar cinc dies i sis nits d’aquest país, no explicaré on vaig anar, ni què vaig contemplar, ni per on em vaig passejar. En lloc d’explicar què vaig veure, explicaré què no vaig veure. No vaig veure llacets grocs, ni bufandetes grogues, ni creuetes grogues a les platges, ni cap monument pintat de groc, ni cap arbre embolicat de groc, ni res de color groc a cap lloc públic. Quin descans! El que la gent vulgui penjar a la seva finestra o la seva solapa o al seu nas em deixa totalment indiferent, impassible, impertèrrit i apàtic. Ara bé, els que empastifen de groc els espais públics em fan pensar que, a part de ser uns incívics, pateixen algun trastorn mental. I que els ajuntaments no tan sols no ho netegin sinó que fins i tot ho permetin ja em sembla follia de manicomi. En tota la història de la humanitat, no s’havia vist mai que per treure polítics de la presó s’haguessin d’empastifar de groc els espais públics.

Quan tornava, ja començava a estar inquiet: temia que em retornés la convicció de viure en un manicomi sense estar boig. Però (oh, miracle!): a la ràdio vaig sentir que Rajoy perdia el poder. Sense Rajoy al poder, vaig pensar immediatament que en Puigdemont havia mort. Metafòricament, és clar. Vull dir que la seva agonia política es començava a posar en marxa. Que de moment encara mogui els fils d’en Torra em preocupa poc. El poder ja s’encarregarà de fer que en Torra faci amb en Puigdemont el que en Puigdemont va fer amb en Mas. I la prudència s’encarregarà de fer que el nostre president actual amagui ben amagat el seu racisme i la seva xenofòbia una bona temporada. Tot pinta bastant bé.

Conclusió: que un cop reinstal·lat en aquest país, ja no hi ha res groc que em molesti! No pas perquè el groc hagi desaparegut, sinó perquè tindrem l’alegria de veure’l minvar i d’anar veient com els independentistes sensats s’aniran desapuntant de l’independentisme insensat: el que trenca les lleis. No penso pas que això passi demà passat. Tardarem, però pensem una cosa: si l’independentisme insensat va ser creat per l’acció del PP i per la manca d’acció d’en Rajoy, morta la cuca, mort el verí. Espero que el futur em doni la raó.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >