Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Poeta que també salva mots en prosa

Parcerisas parla al dietari de malaltia i mort amb delicadesa, però sense concessions

Francesc Parcerisas, primer per l’esquerra, a dalt, als anys cinquanta.
Francesc Parcerisas, primer per l’esquerra, a dalt, als anys cinquanta.

Podem definir la prosa poètica com una prosa que fa servir, de manera deliberada i recurrent, recursos retòrics propis de la poesia. Una altra cosa és la prosa que escriuen alguns poetes, caracteritzada per una atenció escrupolosa a les paraules escollides, al ritme de la frase, a l’emoció que es pretén provocar. No deixa de ser prosa, prosa ben escrita, però està dotada d’una virtut que només un creador de poemes pot donar-li, o no se’n sap estar de donar-li. Sovint el poeta sembla incapaç d’escriure la prosa deixatada, merament instrumental, farcida de crosses i llocs comuns, pròpia del prosista a tant la plana; deu ser que el poeta ha vingut a salvar-nos els mots també quan escriu en prosa. És el cas d’Un estiu, amb què Francesc Parcerisas (Barcelona, 1944) reprèn el gènere del dietari, que va iniciar amb La primavera a Pequín (2013).

Atès que en les anotacions que conté no hi figura la data, no es tractaria pròpiament un dietari, però no hi fa res, perquè el concepte dietari engloba avui dia escrits de moltes menes que no tenen més en comú que la veu d’un jo que explica les seves vivències presents o passades, i que reflexiona sobre el seu sentit, a vegades recolzant-se en lectures. Sí que tenim una delimitació temporal ben definida. La reunió amb uns amics per celebrar la revetlla de Sant Joan marca “un inici d’estiu ben cordial, engrescador, antic” —la capacitat de suggeriment dels adjectius ben travats és un dels recursos que Parcerisas sap administrar—, i el final del llibre es pot situar a la primera meitat del setembre: és l’estiu de 2014. Els llocs on transcorre són propers: Barcelona, Sitges, el Vendrell… Tanmateix, algunes reflexions són intemporals i podrien haver-hi estat simplement incorporades: és una obra literària, no cal dir-ho, no pas un document històric.

Són 73 anotacions, d’extensió molt desigual —mitja dotzena d’elles no van més enllà de presentar una cita remarcable—, que, diu, “formen una sèrie de petits papers privats que són com la roba que s’acumula (…) als penjadors i calaixos d’un armari que, potser per por, mai no acabem d’obrir de bat a bat”. Encara que mai no s’acaben d’obrir de bat a bat, aquests papers privats fan una incursió decidida en àrees de la intimitat que no són fàcils d’exposar. Els temes del llibre són múltiples, però segurament el més important, i també el més colpidor, és el de la malaltia, l’envelliment i la mort de gent estimada, que és exposat amb delicadesa però sense concessions. Parcerisas relata detalls de la vida de la seva mare, necessitada d’atenció constant; es troba diverses vegades amb Josep Miquel Sobrer i Carles Miralles, que van morir pocs mesos després d’aquell estiu; narra l’última visita a Jaume Vallcorba, mort aquell agost, el qual exhibeix “una mena de dandisme que, en un home que sap que té els dies comptats, és una envejable declaració d’absolut estoïcisme romà”.

Poeta que també salva mots en prosa

UN ESTIU

Francesc Parcerisas
Quaderns Crema
144 pàgines
12 euros

Altres anotacions són més previsibles però no menys captivadores, com ara els records de temps passats, les opinions sobre aspectes de la religió —afirma ser un dels primers apòstates d’Espanya—, les vagueries que sorgeixen en contemplar gents i paisatges, els pensaments que arriben a partir d’algun passatge trobat en un llibre, els judicis crítics sobre alguns autors.

Més enllà de l’indubtable interès biogràfic que té, l’obra està plena de moments literàriament feliços i suggeridors, com quan compara una sorollosa tempesta nocturna d’estiu a “una adolescent que sospira, irritada, gemegosa i desconsolada. Durarà poc”. Un estiu també dura poc, però venen ganes de tornar-lo a començar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >