Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’exemple de Bricall

Catalunya s’ha de reformar, i ho ha de fer al servei de la ciutadania que ja la constitueix. I per fer-ho necessitem alguna cosa més que les posicions que tots coneixem i que fins i tot practiquem

Josep Maria Bricall, durant una entrevista a casa seva a Barcelona.
Josep Maria Bricall, durant una entrevista a casa seva a Barcelona.

Quan un acaba de llegir Una certa distància, les memòries de Josep Maria Bricall, inevitablement es pregunta com és possible que aquests 40 anys de democràcia ens hagin canviat servidors civils com ell per serfs demagògics com Carles Puigdemont, un polític d’una indigència intel·lectual tan ostensible com depriment. Del fugit –o ara de Torra, el seu lacai– es podria dir allò que es comenta d’un personatge de George Eliot a Middlemarch: “Si el pugeu a cavall de la política, més val que us poseu a tremolar. Era diferent quan deia bestieses a casa seva i les anomenava idees”.

Doctor en Dret i en Econòmiques i catedràtic d’Economia Política, Bricall va ser secretari general de la Presidència i conseller de Governació amb Tarradellas, a més de rector de la Universitat de Barcelona i membre de la comissió delegada del Consorci del Liceu. Amb el pas del temps, Bricall s’ha convertit, sense pretendre-ho, en el custodi d’una manera d’entendre la política catalana radicalment oposada a la de Jordi Pujol, amb qui es va enfrontar sovint sense que li tremolés el pols. El 1984, per exemple, no va dubtar a querellar-se amb el llavors Molt Honorable per haver-lo acusat frívolament en un míting d’haver rebut 50 milions de pessetes facturats al Centre d’Estudis de Planificació. La seva oposició lleial al pujolisme no es va limitar, de totes maneres, a qüestions personals, sinó que es troba en l’arrel del seu pensament polític.

D’una banda, segons Bricall, a Catalunya l’Estat hi ha tingut una presència insignificant, alhora que la Generalitat de Pujol, des del 1980, va renunciar a governar per dedicar-se a “fer país”, aquesta entelèquia que ha acabat donant a llum les “estructures d’Estat” i l’actual desnonament polític amb el seu conseqüent desastre social. Per Bricall, la restauració de la Generalitat havia estat necessària precisament perquè era urgent crear un Govern que posés fi a la tradicional desídia del centralisme. Ell mateix ho raona amb aquestes paraules: “Perquè si cal fer un país o cal construir-lo des del Govern, es pot tenir la tendència, com els fets han demostrat clamorosament, a iniciar un perillós dualisme, en què hi haurà un país fet i no reconegut i un país que s’intenta fer i que es reconeix abans de fer-se. Si cal es deixarà que s’esfondrin el Liceu, els hospitals, l’orquestra, un diari o la vella universitat per privilegiar les quimeres importades des del Govern”.

Pel que fa al Liceu, Bricall explica, per cert, una anècdota molt eloqüent. El 1986, Javier Solana, llavors ministre de Cultura, va oferir a la Generalitat convertir el Liceu en el gran teatre d’òpera nacional, com ho és la Scala de Milà per a Itàlia, amb la consegüent participació del ministeri en el consorci que s’acabava de crear, però Pujol, hélas, s’hi va negar perquè això, adduïa, posaria en perill la catalanitat del teatre. El comentari de Bricall no pot ser més contundent: “Qualsevol aficionat a la música ha vist on ha arribat el Teatro Real de Madrid i com ha declinat el Liceu, malgrat haver conservat la seva catalanitat”.

Després de parlar de gestió d’universitats, de política i d’economia, Bricall decideix acabar les seves memòries parlant de música. I no només de la seva faceta com a assessor cultural al Liceu, sinó també de les seves impressions i records de tota una vida de melòman, amb algunes reflexions molt profundes, com quan comenta, en les últimes pàgines, l’adagi final de la novena i última simfonia de Bruckner, un detall que produeix un immediat shock of recognition entre els aficionats més obsessius.

Hi ha alguna cosa en el rector Bricall que em fa pensar en Noel Annan, lord Annan, que va ser vicecanceller de la Universitat de Londres, membre de l’equip directiu del Covent Garden i autor de llibres extraordinaris, com Our Age, una crònica de la seva generació. Annan va ser un referent en la vida política del seu país.

Crec que tots, a una banda i l’altra de la dramàtica fractura social que estem vivint dia a dia, estarem d’acord almenys en una cosa: Catalunya reformanda est, és a dir, Catalunya s’ha de reformar, i ho ha de fer al servei de la ciutadania que ja la constitueix. I per fer-ho necessitem alguna cosa més que les posicions que tots coneixem i que fins i tot practiquem. Com em deia fa poc David Hernández de la Fuente, un brillant hel·lenista de la meva generació, la tremenda revolució en el pensament polític que va suposar la invenció de la polis a Grècia sorgeix del “desig de viure junts”, una cosa que no havia passat mai. I nosaltres, per tornar a viure junts, ens hauríem d’atrevir a pensar amb més profunditat i memòria. En aquest sentit, l’experiència i el coratge de Josep Maria Bricall constitueixen un exemple i un estímul per sempre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >