Arribant al Parlament, la primera impressió evidencia que alguna cosa ha canviat. L'ambient ja no és el de les grans ocasions. La porta de la Ciutadella oberta de bat a bat, i a tot l'entorn de l'edifici una laxitud de tanques i mossos; ja no tens aquesta sensació d'estar entrant a Fort Knox, el mausoleu de Lenin o un concert d’Ariana Grande. Per descomptat, cap expectació popular, tot i que això va desaparèixer gairebé d'un dia per l'altre el 27 d'octubre, quan no hi va haver cap resposta per a l'entusiasme. Als passadissos, ningú corrent en busca d’una foto o una imatge per a la Història, cap plató improvisat, ni estudis de ràdio d'autoconstrucció, ni un sol corresponsal estranger que ens permeti fingir que som el centre del món. Res, la normalitat, o sigui, el més anormal des de fa deu mesos.
Es presenta el nou Govern, i per un moment imagino que Quim Torra començarà el seu discurs afirmant: “Sense més preàmbuls”, i se sentirà als escons un “per fi!”: aquest Govern ha tingut més preàmbuls que el discurs de Pepe Isbert a Bienvenido Mister Marshall (“Como alcalde vuestro que soy...”). I imagino també que, potser, aquest sigui el ple en què es parli, sobretot, de mesures concretes de govern. Gairebé me'n convenç un conseller que saludo i felicito i em contesta amb una ironia sobre el marrón que li espera en la seva tasca: és a dir, em parla de matèries i no d'intangibles.
És un miratge: quan s'obre la sessió, els plans concrets passen a ser el simple pretext per apuntalar un nou debat sobre principis i solemnitats, llançant-se mantres pel cap com qui llança plats. De ceràmica, no de plàstic, que contaminen. Els plats, dic, no els mantres, tot i que aquests també arriben a ser tòxics. Uns llancen al rostre del contrari el supremacisme que han descobert amb un plaer morbós, i els altres s'omplen la boca de república fins que aquesta perd tot el gust, com un xiclet massa mastegat. I és inevitable pensar que el joc els resulta massa entretingut per deixar-lo estar així com així. Inés Arrimadas parla del llaç groc –en parla tant que és com si en portés– i Torra diu que aquest és “el gran debat”: ja veus. Després de la picabaralla de l'últim ple, es permeten els llaços als escons que haurien d'ocupar els absents, però no al banc del Govern: Això sí, totes les carpetes dels consellers en porten un, a l’estil d’un adhesiu d'ídol juvenil en una llibreta escolar. Enmig d'aquesta salsa, fins i tot sona estrany el comú Xavier Domènech, que prova de centrar el debat en les polítiques socials: està tan sol que ni tan sols la seva número dos, Elisenda Alamany, està present durant tot el seu discurs (potser té a veure amb el pal que li han donat al partit, vetant-la a la cúpula?)
Fins i tot he temut que no es parlés ni tan sols de Pedro Sánchez i de diàleg entre governs. Però sí, Torra i Iceta ho aborden. Si ho he entès bé, el resum és: parlem, d'acord, però jo soc aquí, ja t'aproparàs tu si et dona la gana. Perfecte, així comença tot diàleg.
