Ambient de les petites ocasions

Arribant al Parlament, la primera impressió evidencia que alguna cosa ha canviat. L'ambient ja no és el de les grans ocasions. La porta de la Ciutadella oberta de bat a bat, i a tot l'entorn de l'edifici una laxitud de tanques i mossos; ja no tens aquesta sensació d'estar entrant a Fort Knox, el mausoleu de Lenin o un concert d’Ariana Grande. Per descomptat, cap expectació popular, tot i que això va desaparèixer gairebé d'un dia per l'altre el 27 d'octubre, quan no hi va haver cap resposta per a l'entusiasme. Als passadissos, ningú corrent en busca d’una foto o una imatge per a la Història, cap plató improvisat, ni estudis de ràdio d'autoconstrucció, ni un sol corresponsal estranger que ens permeti fingir que som el centre del món. Res, la normalitat, o sigui, el més anormal des de fa deu mesos.

Es presenta el nou Govern, i per un moment imagino que Quim Torra començarà el seu discurs afirmant: “Sense més preàmbuls”, i se sentirà als escons un “per fi!”: aquest Govern ha tingut més preàmbuls que el discurs de Pepe Isbert a Bienvenido Mister Marshall (“Como alcalde vuestro que soy...”). I imagino també que, potser, aquest sigui el ple en què es parli, sobretot, de mesures concretes de govern. Gairebé me'n convenç un conseller que saludo i felicito i em contesta amb una ironia sobre el marrón que li espera en la seva tasca: és a dir, em parla de matèries i no d'intangibles.

És un miratge: quan s'obre la sessió, els plans concrets passen a ser el simple pretext per apuntalar un nou debat sobre principis i solemnitats, llançant-se mantres pel cap com qui llança plats. De ceràmica, no de plàstic, que contaminen. Els plats, dic, no els mantres, tot i que aquests també arriben a ser tòxics. Uns llancen al rostre del contrari el supremacisme que han descobert amb un plaer morbós, i els altres s'omplen la boca de república fins que aquesta perd tot el gust, com un xiclet massa mastegat. I és inevitable pensar que el joc els resulta massa entretingut per deixar-lo estar així com així. Inés Arrimadas parla del llaç groc –en parla tant que és com si en portés– i Torra diu que aquest és “el gran debat”: ja veus. Després de la picabaralla de l'últim ple, es permeten els llaços als escons que haurien d'ocupar els absents, però no al banc del Govern: Això sí, totes les carpetes dels consellers en porten un, a l’estil d’un adhesiu d'ídol juvenil en una llibreta escolar. Enmig d'aquesta salsa, fins i tot sona estrany el comú Xavier Domènech, que prova de centrar el debat en les polítiques socials: està tan sol que ni tan sols la seva número dos, Elisenda Alamany, està present durant tot el seu discurs (potser té a veure amb el pal que li han donat al partit, vetant-la a la cúpula?)

Fins i tot he temut que no es parlés ni tan sols de Pedro Sánchez i de diàleg entre governs. Però sí, Torra i Iceta ho aborden. Si ho he entès bé, el resum és: parlem, d'acord, però jo soc aquí, ja t'aproparàs tu si et dona la gana. Perfecte, així comença tot diàleg.