Selecciona Edició
Connecta’t

El bibliobús de Quim Monzó

L'escriptor barreja intimitats de la seva infantesa amb la situació política en el lliurament del 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Quim Monzó, després de rebre el 50è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Quim Monzó, després de rebre el 50è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Quan el 7 de març es va fer públic que Quim Monzó era el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l'escriptor, sempre ràpid en la rèplica, enginyós i molt viu, ja va avançar que no sabia com respondre a la carta que el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, li va escriure des de la presó de Soto del Real, fruit del procés, per comunicar-li la decisió. “No sé què dir-li, no aconsegueixo acabar-la”, va dir sobre la missiva de resposta, incomoditat moral que va fer extensible al discurs que havia de pronunciar en rebre el guardó. Ahir, arribat el moment, davant d'un Palau de la Música Catalana amb 2.000 persones, Monzó, en una situació que va qualificar d'“anormal”, ho va aplicar a ell mateix: va controlar una mica el seu humor àcid tan propi de la seva obra i de la seva distància curta (maneres també d'ocultar-se un mateix) i, potser com a homenatge a Cuixart, va entreobrir una finestra que sempre té tancada: la de la seva vida.

Lluny, doncs, del conte amb molta retranca del discurs amb què va obrir la 59a edició de la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt del 2007, que tenia la cultura catalana com a convidada, Monzó es va aferrar al model de resposta dels guardonats als Oscar i es va remuntar a episodis de la seva infantesa que el van portar a la lectura i l'escriptura.

Així, després d'assenyalar que va néixer un dilluns de març del 1959 i que es va passar dies a la Maternitat de Barcelona perquè va sortir mig ofegat pel cordó umbilical, va confessar que el “centre narratiu” de casa seva era la ràdio i hi escoltava “radionovel·les i contes infantils, dels quals vaig aprendre molt”.

Tampoc hi havia gaire cosa a casa per llegir: un parell de novel·les, un diccionari i un manual d'instal·lacions elèctriques, que el seu pare va comprar “per veure com anava l'electricitat i els cables i estalviar-se pagar un lampista”.

La metàfora va arribar quan va citar el bibliobús de la Diputació, que aparcava a la plaça de Sants i que li va permetre accedir a la lectura, essencial, a més dels llibres de vell del mercat de Sant Antoni. Des dels 14 anys, quan va començar a treballar, comprava volums, però també en robava, “igual que hi ha polítiques que, sense voler, es posen a la bossa pots de crema antienvelliment”, va dir en referència a Cristina Cifuentes, de les poques bromes que es va permetre. El Drugstore del Passeig de Gràcia (“que fàcil era endur-se'ls”) va ser el seu lloc de furt preferit.

Mare dèspota i nàusees

Noi de pis, poc sociable, desordenat lector de Salgari a Beckett, Monzó es va posar a escriure “com a teràpia” perquè “odiava el món que m'envoltava, el règim claustrofòbic que regia el país i els meus pares; sobretot, la meva mare, que em semblava dèspota”. La “basca” era tal que va imaginar “moltes vegades” llançar-se pel balcó. Per això, el primer relat que va escriure amb 14 o 15 anys el va titular El suïcidi: l'adolescent, sol a casa, es tira pel balcó, però no aconsegueix matar-se. Pel que sembla també componia poemes, “que no llegirà ningú perquè, encertadament, un dia els crema”.

El gir literari amb el bibliobús el va fer quan, a manera de flashback, va recordar que quan venia el vehicle de la Diputació no sabien llavors que el primer havia nascut amb la Mancomunitat i que un d'ells, el 23 de gener del 1939, davant la imminent entrada de les tropes franquistes a Barcelona, portaria Rodoreda, Oliver, Trabal i Obiols a l'exili. “Que en comptes de proveir de llibres els ciutadans s'utilitzés per portar escriptors a l'exili és un retrat nítid del que hem viscut al llarg de la història i del que vivim encara”. I va acabar tal com havia dit el crític Manel Ollé abans des de l'escenari: el final del relat, com la punta d'una fletxa: “Em pregunto si haurem de tornar a utilitzar aviat un bibliobús perquè persones, escriptors o no, es puguin escapar de la injustícia, l'opressió i la tirania”. I va cantar Els segadors.

Cultura transgressora

Des del seient 3 de la fila 7, prop del president Torra, Monzó va veure un acte que marcava el que ell també simbolitza: la cultura com a transgressió. Dues barres de bar feien d'escenari on es llegien o escenificaven textos seus. Dos d'impactants: un superman, nu integral, perquè va passar la seva roba a una dona, també nua; i una actriu que es movia a espasmes al ritme dels tics facials de Monzó. El públic va utilitzar un antifaç amb banyes de dimoni per rebre Albert Pla i la seva Juerga catalana. Una altra transgressió va ser la de Jordi Cuixart: el desè president d'Òmnium (primer absent d'un Premi d'Honor per estar empresonat), va citar en la seva carta: “Òmnium va néixer per salvar les paraules i ara, en democràcia, tenim el repte de salvar els drets humans”. I els versos de l'activista nigerià Ken Saro-Wiwa: “La presó de debò... és la jutgessa que escriu en el seu llibre / un càstig que sap que és immerescut”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >