_
_
_
_
_

La cara amarga de l’humorista Eugenio

El documental ‘Eugenio’ recorre els aspectes menys coneguts d'una figura que va marcar amb el seu immutable laconisme dues dècades de la història sentimental d'Espanya

Imatge del documental 'Eugenio'.
Blanca Cia
Más información
15 anys sense Eugenio
Goig i patiment d’un Eugenio cuirassat

Escrivia els acudits en llibretes amb la seva lletra menuda i atapeïda. Centenars de llibretes on apuntava els que s'inventava, els que li explicaven o els que llegia en llibres. Després els passava a màquina. Era metòdic, perfeccionista. Analitzava l'acudit i el provava abans amb la seva família. “Com si fóssim els seus conillets d'índies. Fins i tot reia ell”, explica Nuria Jofra, germana de l'Eugenio, un dels còmics més populars a l'Espanya dels anys vuitanta i noranta.

Seriós, sempre de negre, amb ulleres fosques, un got de whisky sobre una tauleta i un cigarro a la mà, assegut en un tamboret alt, l'Eugenio va fer riure milers de persones durant més d'una dècada. “Les actuacions eren curtes; no tenia gaire repertori. I jo veia que era bo explicant històries, així que el vaig convèncer perquè ho fes”, explica Amadeu Molins, propietari del pub KM a Barcelona. Aquest local es va començar a omplir el 1972 cada nit gràcies als acudits de l'Eugenio. Llavors era el guitarrista del duo folk Los Dos, que havia format el 1965 amb la seva dona, Conchita Alcaide.

El camí a l'èxit d'Eugenio Jofra Bafalluy (Barcelona, 1941-2001), amb aquest “saben aquel que diu” que arribaria a fer arxifamós, es va produir en els últims anys del franquisme en pubs barcelonins com el citat KM, el Babieca i, sobretot, el Sausalito. Imatges d'aquests locals plens a vessar —de públic i de fum— desfilen pel documental Eugenio, coproduït per TV3 i TVE, que els directors Jordi Rovira i Xavier Baig han realitzat amb una trentena de testimonis de persones que coneixien bé l'humorista: familiars, amics, empresaris de la nit, humoristes, metges...

“És un relat coral sense cap narrador per evitar donar un únic punt de vista. Hem volgut explicar el personatge tan polièdric que va ser, el seu costat fosc, però sense jutjar-lo”, expliquen els autors del film. Àlbums de fotografies i pel·lícules familiars, fragments d'entrevistes i actuacions a la televisió, a més dels citats testimonis, nodreixen un treball que s'ha convertit en el documental més vist de la plataforma Filmin, que el va estrenar el 16 de maig, i que també s'ha pogut veure en el recent festival DocsBarcelona. Arribarà a les sales a l'octubre.

“El 80% del documental és positiu, el relat de la part bona d'aquest triomf professional, i el 20% és el drama final que s'imposa”, expliquen Baig i Rovira. L'Eugenio va ser un mal estudiant, i el seu pare el va sentenciar: “No faràs mai res a la vida”. Va optar per dedicar-se a la joieria fins que va conèixer Conchita Alcaide, que va ser el seu gran amor, s'hi va casar i van formar un duo musical en l'època de la Nova Cançó. El Gerard, el més gran dels dos fills de la parella [ell en va tenir un tercer de la seva relació amb Conchita Ruiz], és una de les persones que més informació aporta en el film sobre la personalitat de l'humorista: “Un home trist, insegur, que no va superar mai la mort de la seva dona”. Un home que reconeixia que els acudits neixen de les tragèdies, com la defunció d'Alcaide de càncer el 1980.

Eugenio, en una imatge promocional sense datar.
Eugenio, en una imatge promocional sense datar.

Un casset d'acudits que va gravar el 1979 i que es venia a les gasolineres el va catapultar a l'èxit. Després van arribar els discos. “Va passar de guanyar 10.000 pessetes un cap de setmana a mig milió per gala”, recorda Joan Carlos Doval, editor discogràfic. D'aquí va passar a les actuacions en grans discoteques, com Florida Park a Madrid o Planeta 2001 a Barcelona. Després van arribar les televisions, que encara el van fer més popular.

Amant de la nit i la festa, li agradava la companyia de les dones. Els seus fills expliquen que va ser un pare absent; els humoristes, que tenia un estil únic: “Es presentava amb cara de funeral, amb aquest parlar pausat, aquest accent català... I aquesta manera d'administrar els silencis”, apunta Carlos Latre, un declarat admirador —i imitador— de l'Eugenio.

“El que li va passar va ser que l'èxit el va devorar”, opinen els autors del documental. Una època en la qual la cocaïna el va apartar de tot es va carregar la seva llarga relació amb Conchita Ruiz, que ja tenia un fill, Daniel, de qui l'humorista va assumir la paternitat. És ell qui defineix l'Eugenio en el documental com algú introvertit, “tendre, però com amagant-ho, fràgil i vulnerable”.

La seva recta final va ser tràgica. L'Eugenio no va fer cas dels advertiments dels metges sobre el tren de vida que duia fins que una nit un infart el va fulminar en un restaurant de Barcelona, com explica el seu amic Manuel Agustí en el film: “Se'm va morir als braços”. Tenia 59 anys.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Blanca Cia
Redactora de la edición de EL PAÍS de Cataluña, en la que ha desarrollado la mayor parte de su carrera profesional en diferentes secciones, entre ellas información judicial, local, cultural y política. Licenciada en Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_