La fi del 155 a Catalunya situa Sánchez davant el seu primer gran desafiament
Torra situa la reivindicació sobre els presos en l'epicentre del debat
Tot just mitja hora després de la presa de possessió de Pedro Sánchez com a president del Govern, ahir feia el mateix a Barcelona l’Executiu de Quim Torra. Tots dos gabinets comencen a caminar alhora amb una agenda d’objectius radicalment oposada però amb interessos comuns que els obligaran a parlar. “S’obre una oportunitat que paga la pena de ser explorada”, va dir Sánchez en referència a Catalunya durant el debat de la moció de censura dijous passat al Congrés. Torra va respondre ahir amb la mirada posada en els polítics empresonats: “Aquesta situació que vivim no pot allargar-se ni un dia més”.
Ningú, ni a Barcelona ni a Madrid, espera una revolució de les polítiques territorials. Però la simple obertura d’una via de diàleg després de dos anys d’absolut bloqueig és una novetat que fàcilment pot contribuir a rebaixar la tensió.
Sánchez haurà de conviure, almenys a curt termini, amb una realitat incòmoda i que segueix enverinant la vida política a Catalunya: la situació de presó preventiva per als líders del procés, entre els quals hi ha l’ex-vicepresident de la Generalitat Oriol Junqueras. Res del que es digui o es faci a Catalunya els propers mesos podrà fer-se sense tenir en compte aquesta situació i la dels polítics fugits.
No serà fàcil revertir la situació, però els capritxos del calendari han volgut que el mateix dia que ell prenia possessió com a president s’aixequés la intervenció que pesava sobre l’autogovern català des del passat mes d’octubre. Després que ahir prenguessin possessió tots els consellers de Torra, l’article 155 de la Constitució ja és història. No obstant això, la gravetat dels delictes que s’imputen als exdirigents del procés —rebel·lió, sedició, malversació— fan que ningú, ni tan sols l’independentisme, pensi ja en una ràpida sortida de presó dels exdirigents. Tots dos Governs, durin el que durin, hauran de conviure amb el seu compromís de mantenir un diàleg —ja es veurà sobre què— amb el desenvolupament d’un procés judicial que marcarà l’agenda política d’Espanya.
La reforma constitucional
Pedro Sánchez sempre ha advocat per solucionar el problema català mitjançant una reforma de la Constitució basada en quatre eixos: reconèixer el caràcter “plurinacional” de l’Estat, blindar les llengües pròpies de les nacionalitats històriques, convertir el Senat en un òrgan de caràcter federal i, finalment, reconèixer el principi d’ordinalitat en el model de finançament autonòmic, és a dir, que la comunitat que més contribueixi a les arques de l’Estat sigui també la que més diners rebi un cop fetes les aportacions als fons de solidaritat.
El seu objectiu sempre ha estat abordar aquesta reforma i, en paral·lel, dur a terme una actualització de l’Estatut de Catalunya que recuperi alguns dels articles anul·lats pel Tribunal Constitucional en la sentència del 2010.
Els dos textos nous serien sotmesos a referèndum: el primer a tot Espanya i el segon a Catalunya.
El nou president del Govern assegura que no ha pactat res amb els independentistes catalans per aconseguir els seus 17 imprescindibles vots per a la moció de censura. I que el sobiranisme l’hagi votat sense badar boca tampoc implica que hagi a donar oxigen a l’Executiu quan es produeixi l’escalada de previsibles processaments, inhabilitacions i eventuals condemnes que començarà d’aquí a pocs dies i que durarà almenys un any.
Sánchez, com Rajoy, ha estat escarnit per l’independentisme els últims mesos arran del seu suport a l’aplicació de l’article 155. Però no comença en una mala situació si el seu objectiu és obrir un diàleg a Catalunya i assentar les bases —que no culminar— d’una reforma territorial. Les dues vegades que Sánchez ha arribat a la secretaria general del PSOE ho ha fet amb picades d’ullet al catalanisme moderat que li han obert portes a Catalunya i li han ofert el suport del PSC fins i tot a costa d’obrir esquerdes internes al PSOE. El 2017 va defensar que “Catalunya és una nació” dins d’una Espanya que veia com “una nació de nacions”.
El Govern no podrà reformar la Constitució, com tantes vegades ha promès Sánchez. Ni el PSOE té clar quin model territorial defensa ni el PP, i menys encara Ciutadans, estan disposats a sumar la majoria qualificada que es requereix. Tampoc en l’independentisme existeixen ni el lideratge ni el valor polític que requeriria en aquests moments una operació d’aquesta mena.
No obstant això, el fet que Sánchez no compti amb una majoria clara al Parlament no exclou que intenti dur a terme una sèrie de gestos que permetin destensar la situació. Així, quan comuniqui l’organigrama del seu Govern se sabrà si finalment acaba per crear un ministeri específic de Política Territorial, amb l’objectiu que el seu titular sigui l’encarregat d’entaular el diàleg promès. Seria un senyal clar que per a Sánchez el problema català és una prioritat.
També s’espera que el president revitalitzi la subcomissió parlamentària que durant els últims mesos ha estat estudiant el model territorial. Aquest fòrum va arrencar el passat 15 de novembre a petició del mateix Sánchez, que ho va posar com a condició per donar suport a Rajoy en l’activació del 155. La idea inicial de Sánchez era que aquesta subcomissió establís les bases perquè més tard la comissió constitucional del Congrés comencés a debatre una possible reforma de la Carta Magna.
No obstant això, ni Sánchez pot afrontar la reforma amb només 84 diputats al Congrés, ni ara per ara els partits independentistes semblen disposats a acontentar-se amb aquesta solució, ja que segueixen segrestats pel discurs del “quant pitjor millor” que Carles Puigdemont s’encarrega diàriament de mantenir viu des del seu estatge berlinès. Amb tot, el discurs de Sánchez pot tenir efectes balsàmics no només en les elits catalanes que han vist en el procés una oportunitat per vehicular les seves frustracions, sinó també en aquest 20% o 30% d’independentisme conjuntural que s’ha passat a la secessió bàsicament com a resposta a les polítiques de Rajoy. No serà fàcil. Catalunya està governada en aquest moment pel govern amb menys cintura política de la seva història recent. El discurs de Torra, a qui Sánchez va rebre titllant-ho de “xenòfob” i “supremacista”, s’ha basat fins ara en l’extremisme. “República”, “presos polítics”, “exiliats” i improperis contra Espanya han estat la tònica dominant i no ho tindrà fàcil per corregir el discurs mentre Carles Puigdemont estigui al capdavant de la cuina catalana des d’Alemanya. Al cap i a la fi a l’expresident català no li queda una altra opció que seguir gesticulant des de Berlín si no vol passar a la més absoluta irrellevància política. I Torra és l’únic dirigent que li ha garantit lleialtat absoluta.
La irrupció de Sánchez ha vingut acompanyada d’alguns canvis en la correlació de forces en l’independentisme. La vida política catalana fa dos anys que està segrestada per l’ala més radical, personificada en els dirigents de la CUP i en Puigdemont. Però aquesta última setmana, per primera vegada, no s’ha imposat el criteri d’aquests —que van maniobrar per avortar la moció de censura amb l’argument que Sánchez i Rajoy són el mateix—. S’ha imposat el criteri dels qui, dins de l’independentisme, creien que treure el PP del Govern era prioritari. No és un canvi menor. D’alguna manera s’han imposat els sectors possibilistes que, sense renunciar a l’independentisme, creuen que ara és més important organitzar una resistència a favor dels polítics empresonats i de la recuperació de l’autogovern abans de tornar a ballar-la.
Per aquest motiu, davant el canvi de cares que ja s’ha dut a terme al Govern central, caldrà estar alerta davant la nova correlació de forces que s’estableixi a la Generalitat. Torra serà president mentre ho vulgui Puigdemont, però en el seu sottogoverno i al capdavant dels partits independentistes es consoliden figures que caldrà seguir i que no estan disposats a fer créixer l’enfrontament. Són els possibles aliats de l’operació de Sánchez a Catalunya. Són Pere Aragonès i Roger Torrent a Esquerra Republicana i de Marta Pascal al PDeCAT. Tots tres estan molt verds políticament, però la seva presència és millor que res en una política catalana que avui s’assembla més a un erm que a qualsevol altra cosa.
