Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La maledicció de la presidència

I així se’n va Rajoy, amb tots els fronts oberts i una profunda crisi d’Estat. Que n’aprengui el seu successor. Sense projecte polític no hi ha camí

Mariano Rajoy, aplaudit al Congrés, abans de perdre la moció de censura.
Mariano Rajoy, aplaudit al Congrés, abans de perdre la moció de censura. AP

L’estiu del 2008, Rodríguez Zapatero em va dir en un dinar a la Moncloa: “Aquest règim és molt presidencialista, els ministres només hi són per donar gust al president”. És a dir, no hi ha parapet que protegeixi l’habitant de la Moncloa: els tomàquets van directament a la seva cara. En un règim molt jeràrquic, amb un gran pes de l’Executiu sobre els altres poders de l’Estat, la figura del president està molt mitificada. Començant pel nom: li diem president quan en realitat és un primer ministre. I aquests són, per definició, els fusibles de l’Estat.

El règim espanyol està construït sobre dues legitimitats, l’aristocràtica i la democràtica, minimitza les responsabilitats del cap de l’Estat i centra la política en la figura del president. La legitimitat aristocràtica no es toca, a la monarquia se la tomba o se l’empara, no hi ha terme mitjà. Els fluxos de la realitat social i política conflueixen tots sobre aquest primer ministre amb aura de president, i alhora portador de la legitimitat democràtica. La seva responsabilitat augmenta, a més, pel caràcter extremadament jeràrquic dels partits: el líder ho és tot, té sempre l’última paraula, al país i a casa. I això marca el perfil dels ministres: l’exigència d’obsequiositat i obediència al cap limita les possibilitats d’iniciativa pròpia i afirmació personal.

Com que el president és qui té l’última paraula en tot –al Govern i al partit– és el responsable de tot. I això és el que no va voler veure Rajoy mentre les aigües de la corrupció inundaven el seu partit. Per això gairebé tots els presidents acaben malament. En els anys vertiginosos de la Transició, Adolfo Suárez va sucumbir a la traïció dels seus, sense temps per consolidar la seva obra, tot i que la seva enèrgica imatge al Congrés, quan es va produir el cop de Tejero, li va salvar la dignitat. Felipe González va aguantar els embats d’una dreta renovada fins a l’últim moment, però va sortir marcat pel GAL i la corrupció que van simbolitzar la degradació dels governs socialistes. Aznar va voler evitar la maledicció, potser coneixedor de gripaus que ara s’ha hagut d’empassar Rajoy, i va posar data a la seva retirada, però en la seva supèrbia va sucumbir a la temptació de Bush per la guerra de l’Iraq i es va enfonsar arran de la pèssima gestió de l’11-M. A Rodríguez Zapatero el va destruir la seva incapacitat per anticipar la crisi i el seu gir brusc cap a l’ortodòxia, la primavera del 2010, va canviar la història del PSOE: des d’aquell moment va caure en picat. Només Calvo Sotelo, el president oblidat, va marxar sense màcula: es va fer càrrec del país l’endemà d’un cop d’Estat fallit i el va lliurar al cap d’un any i mig amb els colpistes jutjats i en condicions perquè l’esquerra tornés al poder.

Però cap final ha estat tan catastròfic com el de Rajoy: per primera vegada, un president surt humiliat per una moció de censura en què els votants estaven units per un únic objectiu: fer-lo fora. En ple debat sobre la successió d’Aznar, li vaig preguntar a Rajoy si aspirava a ser el candidat i quins plans tenia: “Vivim temps en què és molt difícil fer un projecte polític”, em va dir, i va afegir: “El millor és ser per aquí”. I hi era i va ser l’escollit. El seu fracàs és precisament creure’s que n’hi ha prou amb ser per aquí. I és una lliçó que no s’ha d’oblidar. Amb aquesta mentalitat, un s’instal·la en el principi que “no hi ha alternativa”, que pot ser útil com a coartada per plegar-se a l’ortodòxia de l’austeritat, però que a la llarga és paralitzant perquè allunya de la realitat ciutadana i porta a confusions, com que el sentit comú equival al fet que no passi mai res. Aquesta actitud antipolítica de Rajoy és la clau del seu fracàs: elusió de responsabilitats en la corrupció i en la qüestió catalana, incapacitat de plantejar batalles polítiques on cal fer-ho (per exemple, a Catalunya), impotència per afrontar la crisi de governança que ha liquidat el bipartidisme. La seva famosa capacitat de resistència, de la qual alguns n’han fet un mite, només era terreny fèrtil per a qualsevol conflicte que s’obrís. Ell no ha tingut mai cap resposta política per aportar. I així se’n va, amb tots els fronts oberts i una profunda crisi d’Estat. Que n’aprengui el seu successor. Sense projecte polític no hi ha camí. El de Sánchez, ara com ara, no el coneixem.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >