Selecciona Edició
Connecta’t

Una ironia serena

El Santiago de Xile on Cèsar-August Jordana situa 'El Rusio i el Pelao' (1950) hauria pogut seguir una òrbita idèntica a la dibuixada per Pasolini

La Roma depauperada de Pasolini recorda molt el Xile de Jordana d'El Rusio i el Pelao.
La Roma depauperada de Pasolini recorda molt el Xile de Jordana d'El Rusio i el Pelao.

El poble és un gran salvatge en el si de la societat”, diu Tolstoi, que encapçala el quart capítol de Nois de la vida (1955), una novel·la coral de Pasolini sobre la vida miserable d’uns adolescents dels suburbis de Roma, fills d’una pobresa extrema, presoners de l’atur, de la violència i de l’alcohol, desconeixedors de la pietat i del sentit de la culpa, i que roben i trafiquen amb qualsevol material que se’ls posi a l’abast. De tant en tant, enmig de l’imperi de la lletjor —als ravals de Roma tot fa pudor, és brut, i el sol i la calor humida són asfixiants—, un gest de tendresa destaca entre tanta atrocitat: hi ha qui salva una oreneta de morir ofegada. Però el tedi i la falta d’esperança s’escampa unànimement com un bloc de granit inexpugnable al llarg de la novel·la, i la Roma depauperada de Pasolini es va convertint en l’espai irrespirable on el poble és un animal salvatge sense cap atribut humà ni cap possibilitat de redempció.

El Santiago de Xile on Cèsar-August Jordana situa El Rusio i el Pelao (1950) hauria pogut seguir una òrbita idèntica a la dibuixada per Pasolini: aquí també hi ha els dos nois del carrer que donen nom a la nouvelle, dos germans que viuen en un dels barris marginals de la capital, en una casa que, “per fora, encara es conservava prou gallarda, puix que només se li notava un xic més de brutícia i una certa borniesa deguda als pegats de paper que tapaven les esquerdes dels vidres”. A l’interior, però, en lloc de taula i cadires hi ha només caixes, “la vaixella i els coberts havien sofert un davallament de qualitat que hauria entristit qualsevol convidat que els hagués coneguts en el temps de Jacobsen” —el pare que fuig per sempre—, i “l’armari del dormitori i el bufet del menjador s’havien fos entre petons, sanglots i abraçades”: és el que passa quan Ermelinda Bermejo, la mare, decideix que per sobreviure “s’hauria de refiar dels seus propis esforços”.

El Rusio i el Pelaotambé han d’espavilar-se per resistir els embats de la pobresa, i deixen l’escola —“Si deixem el col·legi, com farem campana?”, pregunta el germà petit— amb la il·lusió de somiar que, a través de feines esporàdiques, aviat farien “diners a cabassades”, calçarien bones sabates, s’entaularien als restaurants més suculents i conduirien automòbils luxosos mentre fumaven “cigars quilomètrics”. Les seves estratègies són similars a les dels nois de Pasolini, però a la jungla romana no haurien resistit ni un dia perquè posseeixen “una certa ironia serena” que els dona “una visió benvolent de les coses”. És la gràcia de la mirada que Jordana infon al relat, com si hi apliqués la lliçó de Josep Carner al poema breu Pietat: “A l’arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure / i l’últim raig del dia, que ho sap, encar la daura”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >