Selecciona Edició
Connecta’t

No(m) castellà

La constatació de les realitats socials no sol ser mai encertada

El llibre de 'Gramàtica de la Llengua Catalana' de l'IEC.
El llibre de 'Gramàtica de la Llengua Catalana' de l'IEC.

Constatar és opinar. Si la realitat observada és per dir-ho així innòcua, es descriu el que s’ha vist o sentit i la cosa no va més enllà. No s’entaula la discussió, perquè l’evidència no passa del lloc comú i plausible. Avui el cel és ben blau (ergo, bonic), m’agrada que cantin els ocells quan ha plogut, el brogit dels cotxes a Barcelona retira a manicomial. És clar que sempre hi haurà algú que no compri el blau, que s’ennervioseixi amb la piuladissa i que trobi que els tubs d’escapament toquen Bach, però en general un cel rutilant, els ocells en doina i la cafrada del trànsit són constatacions d’un ecumenisme sòlid.

Ara bé, quan les constatacions s’esdevenen en ambients en potència crispats salten les espurnes. Posem per cas que passo per Celrà a comprar tabac i de resultes dic que la plaça era plena de magribins. Enllà que descrigui una realitat que es pot demostrar a simple vista, segons qui hi veurà un conat de racisme, o de rebuig disfressat de sorpresa. Si per contra un dia dic que tot caminant per Nova York no he parat de trobar catalans, aleshores ningú no pensarà en la xenofòbia, sinó més aviat en termes d’alegria o d’irònica molèstia.

La constatació de les realitats socials no sol ser mai encertada, llevat de quan implica recomptes i, tot i així, sempre desemboca en balls d’opinions contraposades. Perquè aquesta mena de constatació és fillola de la ideologia. I a més a més s’encarrila en el llenguatge, aquella font de malentesos i tan útil per a la propaganda. En aquest sentit, l’art de constatar ha perdut pistonada enfront de l’art innoble de mentir sobre el que es veu i se sent. Constatar és enervar.

De vegades les constatacions sobre fets socials a la menuda palesen realitats superiors, i de vegades no. I per tant correm el perill de prendre la part pel tot. Em mirava el ple d’investidura d’en Quim Torra. Els diputats eren cridats pels seus noms i cognoms i es posaven drets per emetre el vot. A les bancades del sí o de l’abstenció tots els diputats presentaven noms de pila o de registre civil en llurs variants catalanes, llevat dels noms estrangers Jenn i Najat i dels noms diguem-ne ambidextres —del tipus Adriana o Vidal—, que són iguals en castellà i en català. En canvi, a les bancades del no hi havia més diversitat, però el detall que em va encuriosir va ser que, al final, tots els diputats amb nom castellà van votar que no.

Recordo que anava a piular-ho a Twitter quan el lingüista i guionista Enric Gomà se’m va avançar. Veient la pluja de picades al crostó que li va caure, em vaig quedar al sofà, rumiant sobre les bambolines del fet incontestable. Val a dir que mig desmentit per Ruben Wagensberg, malgrat que de moment signa el nom sense l’accent que decantaria la balança. I em vaig demanar si el nebot de Jorge Wagensberg no era l’excepció que confirmava una regla de categoria superior.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >