Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

“¡Gazpacho!”

Ciutadans sembla que ha basculat entre la versió local de l’optimista patriotisme constitucional i la versió més hortera de l’espanyolisme

Albert Rivera durant el míting
Albert Rivera durant el míting

Hi ha una pel·lícula molt dolenta de fa uns quants anys, titulada El sexto sentido, en què a un nen molt repel·lent li agafava per dir: “A vegades veig morts”. Vaig recordar aquesta pel·lícula i aquest nen quan vaig escoltar la conferència d’Albert Rivera del 20 de maig, en què deia que no només a vegades, sinó tot el sant dia, per tot arreu i en totes les dimensions, ell veia espanyols. Però, a diferència del nen de la pel·lícula, Rivera no feia cara d’espant.

Per la meva banda, se’m fa difícil entendre per què Rivera no pot veure ciutadans en comptes d’espanyols. Si alguna vegada he arribat a entendre bé la idea habermasiana del patriotisme constitucional, en el qual sembla que s’ha inspirat, almenys en part, el moviment que va fundar Ciutadans el 2003, Rivera hauria de veure ciutadans per tot arreu i a tota hora, no espanyols. Les meves simpaties pel patriotisme constitucional han estat sempre limitades, i no tant pel seu contingut com per la seva ingenuïtat. Però no veig què té a veure la sopa de paraules, idees i símbols de l’acte de l’altre dia amb el patriotisme constitucional o cívic. M’imagino que en aquesta conferència es va intentar conjugar la retòrica del patriotisme constitucional amb la narrativa de l’orgull de ser espanyol (per aquest motiu, de tant en tant, Rivera parlava de l’orgull de ser “ciutadans espanyols”). A l’efecte d’èmfasi simbòlica, no obstant això, el primer va ser absolutament irrellevant. I la millor demostració va ser el grotesc himne final que va cantar Marta Sánchez. Quin espant!

Durant aquests últims anys Ciutadans sembla que ha basculat entre la versió local de l’optimista patriotisme constitucional i la versió més hortera de l’espanyolisme. Potser m’equivoco, però tinc la impressió que l’acte del dia 20 enterra en bona mesura la narrativa del patriotisme constitucional i opta per abraçar un relat nacionalista kitsch.

Tot plegat fa que em vingui a la memòria una anècdota pornogràfica de la qual vaig tenir coneixement per altres persones –perquè els que avorrim les pàtries i les banderes som uns fluixos i uns frívols, per descomptat, però mai de la vida se’ns passaria pel cap consumir pornografia–. Un famós actor porno espanyol està rodant en anglès una escena coital amb una actriu no espanyola, i aquesta última, en ple frenesí, exhorta el famós actor espanyol a dir-li alguna marranada en castellà: “Say something dirty in Spanish!”. En fi, un fetitxe eròtic, sentir paraules libidinoses en la llengua pròpia de l’amant, tan vàlida i vulgar com qualsevol altra. L’actor espanyol, ja no sé si en ple rampell d’ironia o perquè simplement no trobava les paraules per l’exigència de l’escena, passa de l’anglès al castellà i li etziba: “¡Gazpacho!”. L’actriu infereix que gazpacho fa referència a alguna obscenitat i fingeix més excitació.

En bona part de la conferència de fa uns dies, Rivera sembla que s’adreci a un públic que suposadament vindria a reaccionar com aquesta actriu: se li digui el que se li digui, encara que no vingui al cas, però sempre que sigui fent del castellà i d’allò espanyol un fetitxe, s’excita.

Què queda del projecte inicial de Ciutadans, el que va néixer a Catalunya? Dubto que en quedi gaire cosa. La meva hipòtesi és que si l’impuls inicial de Ciutadans es mantingués, Rivera, insisteixo, hauria vist “ciutadans”, no “espanyols”. És possible que tot respongui a una estratègia electoral per arrabassar-li electorat al PP, un electorat que, pel que sembla, vindria a concebre “espanyol” en els mateixos termes fetitxistes que l’esmentada actriu porno.

No sé què passarà amb Ciutadans ara que pel que sembla s’acosten temps decisius. Només sé que, desacreditada des de fa dècades aquella vella imatge gramsciana del partit polític que forma les seves bases, i no viceversa, Ciutadans s’assemblarà cada vegada més a la gent que persegueix en busca de vots. I si el seu objectiu principal és el votant nacionalista del PP, podem intuir què passarà.

No és, per descomptat, inexplicable que les persones que van fundar Ciutadans el 2003 estiguin fins als nassos de la matraca independentista i, com a conseqüència, hagin relaxat la seva reticència per la retòrica de l’orgull per altres pàtries i altres banderes. Per la meva banda, només desitjo que aquestes persones recuperin aquesta reticència, si és que realment l’han perdut, tornin a ser els caps pensants de Ciutadans i evitin que en la propera catarsi col·lectiva Rivera acabi cridant des del faristol: “¡Gazpacho, gazpacho, gazpacho!”.