Selecciona Edició
Connecta’t

Mapa per als últims versos

Vicenç Altaió i Josep Maria Sala-Valldaura ofereixen una mostra antològica amb 232 poetes des del Maig del 68 fins avui en ‘Mig segle de poesia catalana'

Enric Casasses, Susanna Rafart i Josep Pedrals.
Enric Casasses, Susanna Rafart i Josep Pedrals.

La poesia catalana “mai havia gaudit d'una plenitud tan alta, per nombre, variacions estètiques, presència geogràfica, traduccions, col·leccions editorials, repercussió social…”, enumera el poeta i agitador cultural Vicenç Altaió (Santa Perpètua de Mogoda, 1954). “És un bon moment perquè és un mal moment social: la poesia s'alimenta del detritus, dels maldecaps que aquestes circumstàncies generen en un individu”, apuntala el també poeta i catedràtic de Literatura Josep Maria Sala-Valldaura (1947). Un mapa per saber com s'ha arribat fins aquí des dels últims 50 anys és el que han pretès confeccionar tots dos amb Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (Proa), 498 pàgines a cavall d'una mostra —“ofereix un panorama estètic complet, sense partidismes”— i una antologia, amb 232 poemes.

Altaió i Sala-Valldaura són cartògrafs veterans del vers: el 1980 ja van publicar Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), que “plantava cara a l'antologia programàtica que van llançar Joaquim Molas i Josep Maria Castellet el 1963, on hi havia la intermediació de l'espai social, del realisme”. Afirmen que en l'actual tampoc estan “instrumentalitzats per qüestions sociopolítiques: hauria estat fàcil adjectivar la dada del 2018 amb, per exemple, Primavera, però el contingut està al marge” i tampoc s'hi han inclòs ells mateixos. Però sí que pesa, i molt, el tall: la data de naixement del 1940 ha estat el requisit per a l'admissió, la qual cosa provoca doloroses absències, com les dels influents Feliu Formosa, Màrius Sampere, Francesc Garriga, Albert Ràfols-Casamada o Joan Margarit, entre d'altres.

Sota aquesta premissa, el llibre es divideix en tres parts, l'última amb algunes reflexions d'especialistes, amb òptiques molt diferents, que han alimentat les tesis dels antòlegs, mentre el nucli central del volum són els 232 poemes/poetes.

L'aportació que, com pretenen els seus autors farà susceptible la seva anàlisi acadèmica, està en la primera part del llibre, 26 pàgines que exposen els eixos de l'evolució de la poesia catalana des del 1968. Altaió i Sala-Valldaura parteixen d'un concepte generacional, a partir de tres blocs. El primer és el que han batejat com a Generació de la revolta, la que comença a publicar a partir del 1968 i que es tancaria a finals dels setanta. Aquí, amb 80 noms d'autors nascuts entre el 1940 i el 1958 i ordenats per la seva onomàstica (de Carles Santos a Andreu Vidal, passant per Pere Gimferrer, Enric Casasses o Perejaume), es reuneixen els que van succeir els del ja decadent realisme. Nascuts en la postguerra, segueixen reivindicant un català que no van estudiar; mantenen, doncs, el compromís cívic i lingüístic i de Països Catalans. Van jugar amb la poesia visual i el happening i van apuntar a la naixent postmodernitat. La pugna entre els segells Llibres del Mall i Quaderns Crema i la reivindicació de Foix o Brossa per la seva avantguarda representaria literàriament un grup que tindria la seva referència històrica, segons els antòlegs, en el Maig del 68, passant de puntetes pel moviment hippie.

Com a Generació de la normalització (nascuts entre el 1959 i el 1979), la que té el seu simbòlic episodi històric en la caiguda del Mur de Berlín, entenen els autors que són els que van esclatar a partir del 1978, fills de la primera globalització, els que van gaudir ja de certa normalització del català a l'escola, que van tenir més presència pública influïts per l'auge de la cultura-espectacle, van pecar de cert “individualisme que de vegades conclou amb versos d'escepticisme moral” i on el lirisme i “una menor càrrega ideològica” banyen les seves composicions. La reivindicació de Josep Carner o el naixement del grup Els Imparables serien les coordenades literàries de 88 poetes, de David Castillo a Sebastià Alzamora, passant per Susanna Rafart o Manuel Forcano.

Dones majoritàries

Tanca l'estudi la Generació de la insurrecció (nascuts entre el 1975 i el 1997), víctimes del desmantellament de l'Estat del benestar, marcats per la caiguda de les Torres Bessones i la crisi global, cosa que genera un desencantament i una desconfiança que es pot resseguir en els seus versos, que ara tenen, a més d'un regust més “subjectiu i despoetitzat”, una dimensió oral o parateatral de vegades més important que l'escrita. No hi ha gaire ironia i sí certa presència del concepte mort en l'obra d'aquests 64 escollits (Carles Rebassa, Josep Pedrals, Eduard Escoffet…), que acaben amb el desgreuge històric de les dones com a exòtiques (Núria Martínez-Vernis, Maria Cabrera, Àngels Gregori…), ara ja “majoritàries”.

Una de les tesis centrals d'Altaió i Sala-Valldaura és que, en literatura, un corrent no fagocita l'altre, no hi ha talls bruscs. Els avalen dues coincidències entre el primer i el tercer grup: avui, com llavors, molts poetes són, al seu torn, petits editors, punta de llança de la poètica catalana actual; i, a més, reivindiquen veterans de la primera, com Casasses, Maria-Mercè Marçal, Sampere o Joan Vinyoli. “Les generacions només són carreteres per avançar pel mapa”, diu Sala-Valldaura. I les carreteres, moltes vegades, es creuen.

Seleccionadors “temeraris” que han treballat en secret

“Hem llegit milers de llibres; de cada autor, tot, fins i tot poemes en revistes o recitats en teatres; si no ens agradava als dos, el poeta no era seleccionat”, revela Vicenç Altaió el sistema d'elecció dels integrants de Mig segle de poesia catalana que va pactar amb Josep Maria Sala-Valldaura. Triat el bard en qüestió, “cadascun escollia tres poemes seus, dels quals ens quedàvem amb un i habitualment coincidíem molt: com a mi m'agrada allò fosc i a ell l'etnolingüístic, era fàcil trobar un poema que reunís tots dos aspectes”, diu Altaió. Sala-Valldaura autoqualifica el tàndem de “temeraris: hem anat més enllà del que és prudent, incloent autors molt coetanis”. Així, l'últim representat a l'antologia té poc més de 20 anys: Guillem Gavaldà, nascut a Cerdanyola del Vallès el 1997. També és atrevida la decisió de reduir tots els autors a un sol poema, amb el qual buscaven, “d'una banda, que no hi hagués jerarquies pel nombre i, després, un equilibri entre alguna cosa que els representés bé i el relat que anem explicant, com si el llibre fos una veu col·lectiva, el llibre com a subjecte col·lectiu de la poesia catalana”, resumeix Altaió. Perquè no hi hagués interferències ni pressions de cap tipus, van mantenir en secret la seva tasca antològica. “El 99% ens van donar la seva confiança... i l'1% al final és aquí”, resum.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >