Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Torra, un mal pas per al catalanisme

Part de la població catalana viu angoixada amb la consciència subjectiva de ser una minoria nacional al seu propi país

Quim Torra, al Parlament.
Quim Torra, al Parlament.

La imprevista carambola que va col·locar Joaquim Torra com a president de la Generalitat és una de les pitjors coses que li podia passar al catalanisme. Amb Torra, el catalanisme s'alinea amb les versions del nacionalisme que estan en auge en tantes societats des de la fi de la guerra freda. Els encapçalats per Trump, Putin, Farage, Le Pen, Orban, Kacinski, Salvini, etc. Amb Torra, el catalanisme abandona l'alineament amb el progressisme que l’havia caracteritzat des de la dècada de 1970, en els últims anys de la dictadura franquista fins ara. Deixa de ser un projecte de regeneració que aspira a convergir amb el progressisme espanyol, que és el seu aliat objectiu.

La investidura de Torra escenifica un inesperat canvi d'hegemonia en el catalanisme. Com tot projecte nacional, el catalanisme ha tingut sempre la seva dreta i la seva esquerra. Durant la Segona República i els últims anys del franquisme, l'hegemonia va ser exercida per la seva ala esquerra, primer per ERC i després pel PSUC i el seu ampli espai d'influència política. A partir de 1980, amb la victòria de Jordi Pujol, aquesta hegemonia va passar al centredreta, en pugna amb el socialisme català. Però les dues ales compartien llavors molts aspectes del projecte. I en particular un, el que proclamava obertament la pretensió de reconstruir la comunitat nacional catalana aixafada per la dictadura mitjançant un projecte inclusiu que incorporava els nombrosos contingents de població procedent d'altres parts d’Espanya. L'eslògan “un sol poble” resumia aquesta pretensió i aquesta transversalitat i molt s'ha escrit en els últims mesos sobre si aquest objectiu s'ha frustrat o no. L'auge de Ciutadans ha convertit en realitat el que es volia evitar: la consolidació d'un partit que combat el catalanisme cridant a la població a agrupar-se pel seu origen nacional i proclamant que nació només pot haver-n’hi una i és l'espanyola.

Aquesta és una qüestió que es discuteix des de fa molt temps. A tots els nivells: al carrer i als cercles intel·lectuals. Per posar un exemple, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual que dirigien Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany va muntar en la dècada de 1960 una petita peça teatral titulada Allà on neixis tant se val que versava sobre aquesta qüestió. L'acció transcorria a l’Amèrica Llatina entre emigrats espanyols amb els seus problemes d'adaptació i la seva tesi es resumia en la frase “l'important no és on neixes sinó on creixes”. És a dir, la mateixa idea que es va expressar després amb l'eslògan “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. Però si tot això es discutia era perquè no estava tan clar. Aquí hi havia el record del lerrouxisme de principis del segle XX, el que ara refloreix amb la marca Ciutadans. I aquí hi havia també els que venien a dir que els catalans eren només els nadius.

Hi ha des del segle XIX segments de població catalana que viuen amb la consciència subjectiva de ser una minoria nacional al seu propi país, un poble en extinció pel pes demogràfic d'una immigració massiva. És una idea que ara mateix pot trobar-se a Europa en moltes societats que reben immigració. En les dècades de 1920 i 1930, aquestes idees i d’altres que les acompanyen inevitablement, com el supremacisme i el racisme, eren agitades també a Catalunya i van cristal·litzar aquí com a tot Europa, Espanya inclosa, en els partits feixistes de l'època.

A Catalunya, els que desfilaven amb les seves camises marrons eren els afiliats d’Estat Català, en els mateixos anys en què uns altres desfilaven a Madrid amb les seves camises blaves, a Munic amb les seves camises marrons i a Milà amb les seves camises negres. Va ser un moment europeu que va quedar enrere. Però té els seus rebrots. Quan el 2006 a les Corts es discutia l’Estatut de Catalunya, a places cèntriques de Madrid posaven les seves paradetes els camises blaves falangistes que ho denunciaven com a expressió de l'anti-Espanya. Ara hem descobert que a Catalunya un dels admiradors de l’Estat català de les camises marrons, Quim Torra, niava a la llista electoral de Carles Puigdemont. I resulta que és el que acaba de ser investit president de la Generalitat. Una notícia pèssima per al futur del catalanisme.

El 2012 va fallir l'hegemonia del catalanisme transversal exercida des de la fi del franquisme per l'esquerra d'arrel marxista i el pujolisme. L'independentisme que el substitueix és un populisme sense perfil ideològic clar en el qual, com acabem de descobrir, campen barrejats el neoliberalisme més actual i algunes velles idees divisives que el progressisme antifranquista havia aconseguit arraconar. Temps de confusió.