Pompeu Fabra, en ‘pocs mots’

L’únic que va fer “una política sense moure's del terrer literari”, va dir d'ell el 1934 J.V. Foix; “Un arquitecte genial que va alçar parets i columnes”, a tenor de Francesc de Borja Moll; “El català més important del nostre temps”, va assegurar Josep Pla; “Uns dots excepcionals de lingüista”, va constatar Joan Solà; “Dues perfeccions juntes: la del talent natural i l'adquirida”, el va compendiar Joan Coromines… Las cinc merescudes celebracions pronunciades per sengles gegants de la cultura figuren en el frontispici de l'exposició Pompeu Fabra. Una llengua completa. Però fins aquí arriba la grandesa de la mostra perquè finalment no hi haurà una gran exposició central entre els actes de l’Any Fabra: set austers panells cúbics amb les quatre dades biobibliogràfiques de l'enginyer del català modern fan de succedani, com es pot veure fins al 7 de juliol a l’Arts Santa Mònica de Barcelona, de l'exhibició que havia de ser la cirereta del que en principi hauria de ser un dels esdeveniments culturals més importants impulsats per la Generalitat en els últims anys.

“M'hauria agradat una exposició més solemne, creativa i potent, més d'acord amb la figura del Mestre, però ens movem amb el pressupost prorrogat de l'any passat, que ni tan sols comptava amb una partida per a l’Any Fabra; tampoc és fàcil trobar finançament quan no tens ni un conseller per signar un conveni”. Ho argüeix Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat, cap visible de l'organització de l'homenatge, citant sense citar les suposades conseqüències sociopolítiques del procés en la doble commemoració dels 150 anys del naixement del filòleg i el segle de l'aparició de la seva Gramàtica catalana, principal referència normativa del català fins al 2016.

La mostra definitiva, que la mateixa Generalitat defineix destinada “a la ciutadania en general i, especialment, l'alumnat de català i d'escoles i instituts”, ja estava prevista: “Es tractava de fer, a més de la central, una de més simple, molt divulgativa i que arrelés amb la filosofia de la labor de Fabra: construir una llengua per a tots”, aclareix Franquesa. En faltar recursos, “entre fer una gran exposició a Barcelona que potser no arribaria a una gran majoria de gent o una d'ampli espectre i amb gran mobilitat pel territori, optem sens dubte per la segona”.

En la línia d'aquesta decisió, la modèstia i austeritat de mitjans permet que s'hagin fet 16 jocs de la mostra: vuit com la de l’Arts Santa Mònica i vuit més, de menor format, per adaptar-los a espais d'entitats més petites. S'espera que en la seva trajectòria itinerant arribin a 80 centres de 50 localitats.

Un cop assumit pel visitant que no trobarà ni una trista pipa de Fabra, ni l'exemplar del seu Diccionari general de la llengua catalana de 1932 que va utilitzar fins a l'últim dia o, menys encara, la famosíssima calaixera on ordenava les seves fitxes filològiques, qui passi pels plafons cúbics potser descobrirà que el que va portar el futur estudiant d'enginyeria industrial al català van ser dos episodis domèstics: trobar la llibreta de comptes del seu besavi (demostració que el català també podia escriure's i utilitzar-se per redactar documents de la vida diària) i començar ell una carta amb “Queridos nebots”: ho va trobar massa artificiós pel fet d’adreçar-se sempre al seu entorn en català, per bé que llegia i escrivia en castellà.

Una imatge poc usual de Fabra nedant (era el típic sportsman de l'època: també va practicar el tennis i l'excursionisme, que aprofitava per a la seva tasca lingüística) o la seva presència en un racó de la imatge que immortalitza, el març de 1931, el lliurament de l'alcalde de Barcelona, el comte de Güell, a Jordi Maluquer de les claus de la Casa de la Convalescència, futura seu de l’Institut d'Estudis Catalans, van puntejant gràficament, entre altres instantànies, els plafons. En ells no s'amaga la certa contestació que va rebre també Fabra, amb oponents com Joan Maragall (creia que la voluntat de codificar el llenguatge del filòleg limitava la creativitat dels escriptors), Àngel Guimerà o Narcís Oller.

Vida sacsejada

“No importa escriure una paraula d'un manera o una altra. El que és necessari és que tothom l’escrigui de la mateixa manera”, va assegurar Fabra el 1932, però juntament amb aquesta rigidesa científica va tenir la flexible intel·ligència per incorporar solucions diferents per a àrees lingüístiques diferents i aportar de diferents dialectes per confeccionar el model comú. Així, València va comprar la seva gramàtica el 1932 (les Normes de Castelló) com un any abans van fer les Balears (a partir de l’Ortografia Mallorquina, de Borja Moll).

La trajectòria vital i professional de Fabra es va veure sacsejada per la dictadura de Primo de Rivera, els Fets d’Octubre de 1934 (que li van costar presó), la Guerra Civil i el duríssim exili: tant va ser així que els seus deixebles organitzaven col·lectes a Catalunya que Fabra rebia en diners i espècies. Ara, el seu record i el seu homenatge són sacsejats pel pols del procés entre Govern estatal i Generalitat i les decisions d'aquesta última. “Cal no abandonar mai ni la tasca ni la esperança”, va dir el 1947. Encara li serviria 71 anys després.