Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Màrius Sampere, referent de la modernitat poètica

L'escriptor, que va barrejar el fet quotidià amb una senzilla metafísica, és autor d'obres com ‘Demiúrgia’ o ‘Les imminències’

El poeta Màrius Sampere.
El poeta Màrius Sampere.

“Existir, sentir, pensar”. Aquest era l'ordre cartesià de la vida per al poeta Màrius Sampere, la primera premissa del qual s'ha trencat aquest dissabte, als seus 89 anys, després d'una llarga malaltia. Amb ell desapareix un dels grans referents de la modernitat poètica catalana, potser l'últim d'una generació que en el seu conjunt va ser potser injustament translúcida (Felicia Fuster, Jordi Sarsanedas, Albert Ràfols Casamada, Bartomeu Fiol...), nens en plena Guerra Civil, que van patir la crua primera postguerra, inclemències a les quals van respondre, com a mecanisme de defensa, amb un espai de creació i llibertat interior, intangible, moltes vegades de vers lliure i poema en prosa.

El seu avi el va avisar amb un rodolí, però no li va fer cas: “No siguis poeta, que no guanyaràs ni una pesseta”, li va dir quan ja de petit va veure gargotejar uns versos que va dedicar a un roser blanc de casa seva. Mai li va resultar fàcil segurament res. Tampoc el fet de ser poeta. Un any després de néixer el 28 de desembre de 1928 al barri de Guinardó de Barcelona, els seus pares es van separar i potser per això es va refugiar ja amb 11 anys en la poesia, amb uns versos tremolencs en castellà, que es movien tant com el tremolor que físicament el va acompanyar bona part de la seva vida.

No semblava que aquell hagués de ser el seu camí: a principis dels 40, de nou amb els seus pares reunits i després de traslladar-se a viure a Sant Adrià del Besòs, es va dedicar a la fotografia i a la publicitat. Possiblement, aquestes dues disciplines el van ajudar a conformar el seu particular món poètic, carregat d'una particular modernitat, que, com ell mateix admetia, “arrenca del caos inevitable, tractant la poesia d'expressar-se a través d'aquest caos perquè resulti intel·ligent”, va dir fa dos anys sobre el seu poemari L’esfera insomne, amb la qual va obtenir el premi Lletra d’Or. Sense dotació, és clar.

Sampere, tocat per la sensibilitat rere dels seus clars ulls blaus, volia absorbir l'harmonia; potser per això el 1953 va començar a estudiar solfeig, piano, harmonia, contrapunt… que, amb el temps el portaria a compondre cançons, que entre 1963 i 1967 van arribar a interpretar el Grup Estrop de Badalona, vinculat a la Nova Cançó. “Crec que la realitat, la vida, ha estat injusta amb la meva tasca de compositor. Hauria d'haver tingut més ressò. Hi havia moltes enveges. No em van acceptar amb el braços oberts. Deien que la meva música era com la sarsuela. Jo, en el fons, volia ser músic compositor; el meu favorit és Wagner, després, Mahler i també m'agrada molt Richard Strauss”, confessava ràpidament quan se li interrogava sobre això. Mai va quallar, però va deixar un rastre ja en la seva obra poètica (“vaig pensar que el que volia fer amb la música ho podia fer amb la poesia, amb un llapis i un paper”), que a finals dels anys 50 comença a escriure en català i que tindrà un naixement fulgurant, amb L’home i el límit, que obtindria el premi Carles Riba de 1963.

Semblava que aquesta poesia que sempre arrencava d'un aspecte quotidià, però que el bard  recobria lentament de capes més metafísiques, seria imparable: va ser nomenat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de Ginebra el 1972 o publicava el també premiat Poemes de baixa freqüència el 1976. Però com va passar en el seu particular tobogan literari, el poeta va caure en l'oblit. No seria fins als anys 80, amb títols com Samsara (1982) o Llibre dels inauguracions (1984) que Sampere es col·locaria ja en la primera línia de les referències poètiques, que ha arribat a deixar petjada en altres poetes com el qui fos el seu editor i gran artífex de la seva rehabilitació en els 80, Àlex Susanna, o en Jordi Valls, Vicenç Llorca o Carles Duarte.

La tragèdia humana, a partir de la trilogia amor-dolor-mort, però sense massa transcendència, van emmarcar una producció que des dels 90 no va deixar de madurar i ser reconeguda, com va passar  amb els seus poemaris Demiúrgia (1996), Subllum (2000, premi Serra d’Or) o el multipremiat Les imminències (2002, premi de la Crítica, nacional de Cultura i Ciutat de Barcelona).

Malgrat la seva avançada edat, incansable, malgrat comptar amb alguns dels més alts reconeixements (Creu de Sant Jordi, 1999, Nacional de Cultura, 2003; Jaume Fuster, 2010…), Sampere no parava. I així va donar a conèixer títols com La ciutat submergida (2009) o la seva primera novel·la, El gratacel (2010). Fins al final, a pesar que la vida, deia, “et va polint els defectes”, va seguir sent aquell jove tímid que havia de prendre una mica de licor per poder encarar un recital poètic, sempre un punt rar (“La demència conforma la realitat. És estètica, emocionant, una troballa lírica, si vol filosòfica”), inquiet. “A mi m'han fet les circumstàncies i Déu, si existeix, m'ha fet d'aquesta manera. A mi no em demani explicacions; jo només tinc versos”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >