Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Censura i declaració de ruïna

En la delicada situació que viu Espanya, amb un important nivell de malestar social, pot seguir Rajoy com si no hagués passat res?

Mariano Rajoy, este viernes en La Moncloa.
Mariano Rajoy, este viernes en La Moncloa.

Amb la primera sentència del cas Gürtel, ja ningú pot negar l’evidència: Espanya viu una profunda crisi política. La corrupció i la qüestió catalana han deixat l’agenda en mans dels jutges. És el que passa quan la política no funciona. Dotze hores va durar l’alleujament del PP per haver salvat els Pressupostos. Avui ja ningú se’n recorda. S’ha tornat a encendre la creu que Rajoy porta sobre l’esquena des que va esclatar el cas Bárcenas el 2013. La corrupció arribava al cor del partit de la mà del seu tresorer, en temps en què Rajoy era el seu cap directe, primer com a secretari general i després com a president. No obstant això, no ha assumit mai cap responsabilitat política. En aquell moment es va dir que, amb Espanya en vies d’intervenció per la crisi econòmica, una crisi política només podria agreujar les coses. Però Rajoy va quedar marcat per sempre, i el partit va perdre tota credibilitat en la lluita contra la corrupció. Ara, la sentència de la Gürtel és la declaració de ruïna de l’edifici PP.

“Corrupció institucional” del partit, finançament il·legal durant dècades, estructura de col·laboració estable entre Correa i el PP “amb domini de fet sobre la contractació pública”, donacions a canvi d’adjudicacions, sobresous, són algunes de les conclusions d’una sentència que, a més, posa en dubte la credibilitat de la declaració de Rajoy com a testimoni i pronuncia la condemna judicial del partit. Rajoy toca fons: de la majoria absoluta fins aquí el balanç és colpidor. S’ha carregat el PP: passant d’una indiscutible hegemonia política i ideològica a veure seriosament amenaçada la seva condició de primera força de la dreta. Ha estat incapaç en cinc anys de resoldre políticament la crisi catalana, en un exercici doble de deixadesa: inacció política i subrogació de responsabilitats en els jutjats sense fixar-se en el deteriorament institucional que es podia produir. Ha tingut el trist honor de ser el primer president a recórrer a l’article 155 de la Constitució per contenir un problema que no ha sabut afrontar. I ha anat desapareixent de l’escena europea col·locant Espanya en un paper perfectament secundari. La sentència de la Gürtel confirma totes les sospites sobre corrupció del PP. I només és el començament. Papers de Bárcenas, reforma de la seu de Génova, visita del Papa el 2006, Púnica, Lezo, Pokemon, Rato i un llarg etcètera de casos que seran notícia judicial en els propers mesos.

En la delicada situació que viu Espanya, amb un nivell important de malestar social, amb senyals de deteriorament democràtic i amb un conflicte territorial que requereix autoritat i reconeixement per canalitzar-lo, pot seguir Rajoy com si no hagués passat res? La resposta l’hauria de donar el mateix president assumint la seva responsabilitat i donant pas a altres persones. I atès que la llei permet presentar candidats a la presidència del Govern que no siguin parlamentaris, potser el PP trobaria a fora una gallina dels ous d’or, davant la feblesa dels seus adversaris, li donés una última oportunitat. Però el més probable és que Rajoy no es mogui, és el seu caràcter.

El cas Gürtel i el Govern espanyol almenys es toquen en tres punts: el Govern és del partit que, segons dona per provat el tribunal, tenia una estructura financera i comptable paral·lela a l’oficial; el seu president ja n’era el cap quan van succeir els fets; i els jutges consideren que el testimoni de Rajoy no és versemblant, condicionat per la por del retret social. Us sembla poc?

Pedro Sánchez, anticipant-se a tots, ha fet el pas: el PSOE presenta la moció de censura. Abandona així l’ominós paper subaltern que l’havia convertit en invisible. Podem ja ha anunciat que li donarà suport. Al PSOE li cau del cel una oportunitat i és de bon sentit intentar aprofitar-la. Seria penós que el pas es fes pensant que no prosperi, un estricte gest testimonial per deixar en evidència els altres. Guanyar-la, amb un suport parlamentari precari i inestable, és un risc, però és en aquestes circumstàncies que els líders demostren la seva talla. Albert Rivera ha de deixar de banda la frivolitat patriotera en què s’agrada tant, per demostrar el seu sentit institucional. Però dubto que Ciutadans deixi el PP sol, la solidaritat de la dreta no falla mai. I és previsible que s’acullin a la crisi catalana per salvar una vegada més el president escalabrat. Però aquesta vegada no hi ha coartada que valgui.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >