Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Carta a Alfonso Guerra

A Catalunya, encara que en diuen història, els historiadors fan poesia, sentiments, ficció

Alfonso Guerra en una imatge d'arxiu.
Alfonso Guerra en una imatge d'arxiu.

 

 

Estimat Alfonso,

Enhorabona per les teves paraules d’abans-d’ahir sobre el sentit de la unitat d’Espanya. Sempre has estat valent i ho segueixes sent, sempre has defensat els grans valors del progrés, la llibertat i la igualtat, i els segueixes defensant. No t’estàs a la poltrona, com tants de la nostra generació, segueixes estant a la trinxera, arriscant.

Penso que el teu discurs tenia dos destinataris: els nacionalistes i l’esquerra oficial. Ni uns ni els altres et donaran la raó, no en tinguis cap dubte, ja ho saps. Uns perquè hi discrepen radicalment, els altres perquè estan confusos i acomplexats, fa temps que han deixat de pensar, van a remolc de la moda, sempre estan pendents de guanyar i perdre vots. Però anem a pams.

Els nacionalistes diran que tu ets un nacionalista espanyol i ells són nacionalistes catalans, per tant, que sou germans però d’una mare diferent: tu, d’Espanya, i ells, de Catalunya. S’equivoquen: ells són nacionalistes i tu no. No ho admetran mai però és així, i la raó, com saps, és molt senzilla, estava implícita, i potser explícita, en les teves paraules. El nus de la qüestió és que els vostres conceptes de nació són molt diferents, radicalment diferents.

La teva idea de nació és la revolucionària francesa, la que va posar en voga Sieyès pocs mesos abans del 14 de juliol del 1789 en publicar el seu extraordinari pamflet Què és el tercer Estat?. Abans, durant la monarquia absolutista, la nació francesa eren el rei, la noblesa i el clergat. Sieyès va per un altre camí: la nació està formada per tots els francesos i només serà nació si aquests són ciutadans, és a dir, viuen sota una mateixa llei, emparats pels mateixos drets, els que arribarien a l’agost en aprovar-se la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà, sense esperar la sanció reial.

La nació dels revolucionaris francesos eren, doncs, els francesos mateixos, font de la sobirania nacional, el fonament popular del poder. Aquesta és la idea francesa de nació, la mateixa que es va incloure en l’article 1 de la Constitució de Cadis: “La nació espanyola és la reunió de tots els espanyols de tots dos hemisferis”. És a dir, la nació són els espanyols, com tu dius. I com diu també la Constitució actual en el preàmbul i en els articles 1 i 2. Aquesta és la idea de nació, la teva i la meva, és la nació democràtica, la que deriva de la llei.

Però aquesta no és la nació dels nacionalistes catalans. El nacionalisme català l’han construït els historiadors i els poetes. Llegeix, si us plau, el llarg capítol sobre els historiadors catalans dels últims quaranta anys escrit per l’historiador català Jordi Canal en el seu recent llibre Con permiso de Kafka, ja saps, el Kafka d’El procés. És el millor llibre escrit sobre el procés, no el de Kafka sinó el nostre, tan kafkià. Jordi Canal és de Girona però se’n va anar a fer classes a París, a la Sorbona. T’imagines per què? L’has clavat, t’ho he posat fàcil.

Però llegeix-te el llibre, a tu t’agrada la història, llegeix-te com la majoria d’historiadors catalans van renunciar explícitament a ser-ho per convertir-se en historiadors nacionalistes, és a dir, falsos historiadors, en realitat poetes. Abans t’he dit que el nacionalisme català ha estat inventat pels historiadors i els poetes sense adonar-me que a Catalunya, encara que en diuen història, els historiadors fan poesia, sentiments, ficció. En tot cas, la seva idea de nació no és la que tu tens, basada en la llibertat i la igualtat, sinó que ells la basen en la identitat, tota una entelèquia que anomenen identitat col·lectiva. El secret de tot això és que aquesta identitat col·lectiva se la imaginen ells i després l’expliquen, i a sobre molts se la creuen, com Quim Torra, el nostre president il·legítim.

Ai, déu meu! Només volia felicitar-te per encertar-la en la idea d’unitat d’Espanya, ni un significant buit, tan de moda, ni un eslògan franquista. Simplement, com vas dir, igualtat entre espanyols, la pàtria constitucional d’Argüelles. Tampoc em queda espai per parlar de l’embolic, també kafkià, que l’anomenada esquerra s’ha fet amb la idea de nació. Saben qui és Argüelles? Seguirem parlant de tot això, per desgràcia, quan hi ha altres problemes molt més urgents per tractar. Mentrestant, rep una forta abraçada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >