El panteó independentista del president Torra

Tothom té el seu Rosebud. El de Quim Torra, l’actual president de la Generalitat, és el seu avi patern Josep Maria Torra. El trineu que crema entre trastos vells en la dar rera escena de Ciutadà Kane és la clau per saber qui és el protagonista de la famosa pel·lícula d’Orson Welles. El magnat és el resultat d’una infància perduda, truncada en convertir-se en multimilionari.

Quim Torra és fruit d’una expectativa frustrada, la realització plena del seu avi, fill de la petita burgesia de Santa Coloma de Farners, membre de la Lliga Regionalista. El franquisme va impedir aquesta expectativa i ell es va recloure entre llibres, com re me mora una missiva que el president li adreça a Honorables. Cartes a la pàtria perduda (2011). La del seu avi —idealitzat perquè, en morir l’avi, el president no tenia més de dotze anys— és “la història d’un fracàs [...], l’ensor rament d’una generació”.

L’angoixa existencial per aquest fet, traspassada al jove Torra, li ha fet sostenir que el seu avantpassat va perdre una guerra i ell una pàtria —un país imaginat, cosmopolita i modern, amb llavor als anys trenta, l’edèn—. Això fa que un català pugui ser “feliç en la seva infantesa i joventut fins que és conscient del país en què viu [i s’adona que aquest] no és lliure”.

Ara fa una dècada, en trobar-se sense feina, el president va començar a remenar papers per rescabalar la gene ració intel·lectual que, com el seu avi, va quedar negada per la derrota en la Guerra Civil. Recuperar-la —d’aquí la creació de l’editorial A Contra Vent el 2008— li permetia omplir un buit en la seva pròpia genealogia, “el valor de la continuïtat, de saga, de clan, tant familiar com nacional”.

El de Quim Torra és un nacionalisme tout court que beu d’una lectura molt particular d’aquest edèn que havia de bastir un paradís que no va existir, com ell palesa a Viatge involuntari a la Catalunya impossible (2010). Personatges d’aleshores li parlen des de la ultratomba —“soc catalanista perquè aquí van viure un dia uns homes que m’interpel·len, que em criden a seguir-los, que m’exigeixen fidelitat a una tradició, a una llengua i a un país”—. És a través d’ells que plasma el seu pensament polític al voltant d’una idea —“recuperar un patriotisme que és civisme, cultura i compromís, de deixar de fer-nos perdonar de ser catalans”.

Liberal i republicà

Al centre ideològic de Torra apareix, de manera diàfana, Acció Catalana. Una formació nascuda el 1922 d’una escissió de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, orientada a les classes mitjanes, la petita burgesia i la pagesia benestant, no separatista —aleshores sinònim de federalisme/confederalisme—, que aplegava la crema intel·lectual del moment. Figures joves, sobradament preparades, en un partit de quadres que no connectà mai amb l’electorat, en part pel seu tuf esnob, i que cercà, sense èxit, un espai central entre la Lliga i ERC, partit que menystenien. D’Acció Catalana, al president li interessen les seves figures —“l’autèntica selecció nacional catalana” va dir a El Temps—, el seu doble eix polític Catalunya endins (catalanització) / enfora (internacionalització) i el programa liberal i republicà.

L’historiador, assagista i hel·lenista Lluís Nicolau d’Olwer fou un dels seus líders més destacats. Torra, en un dels Honorables que li dedica, reconeix que és un personatge “intrigant”. El desconcerta en no comprendre la seva posició ambivalent amb proclames abrandades —“afirmem el nostre dret moral a la lliure determinació enfront d’un Estat, de dalt a baix anticatalà”—, però acceptant ser ministre d’Economia i governador del Banc d’Espanya. Torra el salva com a referent rescatant una frase en què D’Olwer conclou que el separatisme no és un fi sinó un mitjà per obtenir “la llibertat i la cultura del poble”.

Després de diversos fracassos electorals, D’Olwer va orientar Acció Catalana a la col·laboració amb ERC. Va formar part del Front d’Esquerres de Catalunya en els comicis de febrer de 1936, que van permetre l’alliberament del govern Companys empresonat pels Fets d’Octubre. Josep Maria Torra va votar aquest Front en considerar que la Lliga havia abjurat dels seus principis nacionalistes per pactar amb la dreta espanyola reaccionària de la CEDA. D’aquí, doncs, també l’admiració del net per Acció Catalana i la dinàmica frontista.

Independentisme democratacristià

Sorgit d’Acció Catalana, en la trinitat catalanista de Torra apareix Manuel Carrasco i Formiguera, el seu principal referent polític. Aquest advocat de formació, com el president, el 1931 va fundar Unió Democràtica de Catalunya. Una formació democratacristiana que rebutjava l’eix dreta-esquerra, defensava un nacionalisme català desacomplexat i un humanisme cristià, i es desmarcava de les dretes catalanes i espanyoles. Era un partit de minories.

Durant la Guerra Civil es mantingué fidel a la Generalitat i a la República, des d’una posició crítica. Això suposà que els franquistes afusellessin, l’abril de 1938, Carrasco. D’aleshores ençà un màrtir, un patriota pur que defensava l’autodeterminació, per a qui la independència de Catalunya era el “suprem ideal d’aquest món” i que en el moment de morir no va cridar com el president de la Generalitat Lluís Companys “Per Catalunya!”, sinó “Visca Catalunya lliure!”.

L’ara president entenia la UDC autonomista de Duran Lleida com una desviació del dogma originari del partit. Torra va estar vinculat al corrent crític del partit El Matí, que advocava per retornar-hi, i en una República catalana ideal estaria enquadrat amb els hereus ideològics de la UDC primigènia, els democratacristians independentistes de Demòcrates de Catalunya.

La llengua, cor de la nació

El català és “el nervi de la nació, la clau de volta del nostre ésser, objectiu de l’espanyolisme desfermat. ‘Si falla la llengua, falla tot’”, va dir Pompeu Fabra. Ho recordava Torra el 2011. Treballant amb la llengua ha exercit de columnista en la translació pràctica d’algú que no es reconeix com a periodista, però que prova d’imitar el to mordaç dels referents del periodisme dels anys trenta.

Es tracta de plomes de la premsa vinculada a Acció Catalana com el diari La Publicitat i el setmanari Mirador, fundats amb una clara vocació moderna i europeista. Per ells van passar periodistes majúsculs com Just Cabot, Jaume Passarell, Manuel Fontdevila —que el mateix Torra ha recuperat—, el pròcer del periodisme d’investigació Josep Maria Planes —a qui ha homenatjat—, Josep Pla, Antoni Rovira i Virgili, Amadeu Hurtado, Carles Soldevila i Carles Riba, entre altres.

El president va arribar a aquestes veus a partir d’una figura, Eugeni Xammar, segon membre de la trinitat torrenca, de qui és biògraf amb Periodisme? Permetin! (2008). Segons Torra, “el periodista total”, que fou corresponsal de La Publicitat, La Veu de Catalunya (diari vinculat a la Lliga), entre altres, en llocs tan dispars com Berlín, París, Buenos Aires o Londres. També va treballar a Ginebra, a cavall de 1920 i 1921, a la Societat de Nacions. La connexió amb Torra, que va viure un parell d’anys per feina a Suïssa, estava servida.

Xammar, poliglot, era algú que malgrat haver viatjat per mig món mai no havia parat d’observar-lo des d’una òptica catalana. Per Torra “tots els que hem viscut fora de Catalunya en algun moment, hem tornat separatistes. El nacionalisme no es cura viatjant, es radicalitza”. La ideologia de Xammar responia a “república, democràcia, justícia social, llibertat” i considerava que a través del periodisme restaurava el sentiment de dignitat nacional a Catalunya.

En una premissa xammariana que Torra ha fet seva —d’aquí les crítiques a la UDC i PSC—, “qui no vol la llibertat de Catalunya [en el sentit separatista], no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació”. El periodista defensava com nul·la la dicotomia dretes-esquerres: “És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot”. El president se sent còmode en aquest marc. Per això va enquadrar-se a Reagrupament, escissió d’ERC reconvertida en partit-associació que propugna superar aquest debat per prioritzar la independència.

Els caps calents

Xammar es definia com “d’una intransigència [...] salvatge”. Aspecte que —format com la majoria de separatistes de l’època al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI)— el connecta amb allò que Torra admira dels germans Miquel i Josep Badia. Miquel Badia es considerava un idealista i estava convençut que, com a tal, només podia tenir un moment brillant, “morir en la lluita”. Procedia de l’Estat Català de Macià dels anys vint i havia participat en el Complot del Garraf de 1925, intent fallit d’assassinar Alfons XIII, pel qual fou detingut.

Durant la Segona República i enmig de l’auge dels totalitarismes, ell, el seu germà Josep i sobretot el metge també procedent de l’Estat Català macianista Josep Dencàs, conseller de Sanitat i de Governació amb Companys, foren els capitosts de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC). Les JEREC agrupaven la fracció més explícitament separatista d’ERC.

Des de posicions d’ordre públic del govern autònom, Miquel Badia, el Capità Collons, sobrenom amb què se’l va conèixer, va fustigar la FAI, a qui veia com l’origen de bona part dels mals de Catalunya. No tenia contemplacions per detenir o coaccionar qui considerés que anava contra els seus postulats, fins al punt d’actuar contra l’entorn del mateix Macià (Jaume Aiguader, alcalde de Barcelona), que els avorria, i els crítics amb l’Avi, com el setmanari El Be Negre, dirigit per Planes, inspirat en Le Canard Enchainé i proper a Acció Catalana.

Les JEREC usaven una estètica uniformada i paramilitar i s’enquadraven en forces de xoc, escamots, per endegar les seves accions. D’aquí que se’ls titllés de feixistes. Si n’eren o bé si només tenien tints feixistoides (és a dir, si eren violents però mancats d’ideologia totalitària, més enllà d’eslògans) és avui encara objecte de debat historiogràfic. Dencàs fou un dels promotors dels Fets d’Octubre de 1934. Fracassats, tant ell com Miquel Badia van guillar a l’exili mentre la resta del govern era detingut.

L’admiració de Torra pels Badia és en ella mateixa una contradicció, perquè representen tot el contrari que els homes d’Acció Catalana i, fins a cert punt, que Macià. Són el seu referent més controvertit. D’ells n’exalta el separatisme innegociable.

Encara que no el té com a referent destacat, el 2014 el president va participar en un homenatge a Daniel Cardona, que representa, tant o més que els Badia, l’aposta del separatisme català dels anys trenta per l’acció militarista. Qui va ser un dels impulsors d’Estat Català i alcalde de Sant Just Desvern (1931-1934 i 1936-1937) va ser d’entre els catalanistes el màxim admirador de la lluita armada per la independència d’Irlanda. D’aquí que bategés la seva formació Nosaltres Sols! (translació de Sinn Féin).

Considerava que el combat autèntic acabaria amb la claudicació dels falsos catalanistes —els que buscaven l’encaix a Espanya—. En els anys trenta Cardona, a diferència dels Badia, fou un antimacianista rampant. La nova contradicció no va impedir a Torra d’escriure un article a El Punt Avui considerant-lo un “pioner de la independència”.

Propaganda i somni

Aquest sector més radical es relaciona amb la tercera figura de la trinitat torrenca: Francesc Macià. L’excoronel de l’Exèrcit espanyol va involucrar-se en política gairebé als 50 anys i passà d’admirar Alfons XIII al regionalisme, per acabar al separatisme. De l’Avi, Torra li interessen els fets de Prats de Molló de 1926, l’intent fracassat d’alliberar Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera, que gràcies al judici posterior a París fou un èxit propagandístic per a la internacionalització del catalanisme. Segons Torra, “va ressuscitar l’interès per ser català”. Des del diari El Matí Digital l’avui president demanava, en sentit publicitari: “Cal un nou Prats de Molló”.

Macià va proclamar la República catalana el 14 d’abril de 1931, encara que tres dies després acceptés transmutar-la en govern autònom per consolidar la Segona República espanyola. Per Torra, és “l’únic català que, proposant-se l’alliberament de la pàtria, ho ha aconseguit”. Ell es proclama hereu “dels valors cívics i ètics del republicanisme; [...]el patriotisme civil es contraposa al nacionalisme ètnic”.

Torra té pendent de publicació la reconstrucció d’aquells dies en un llibre amb l’eloqüent títol Quatre dies d’independència. La proclamació de la República no sostinguda és, diu, “la història bellíssima d’un fracàs”. Fora d’això, considera que només un petit grup d’homes no va fracassar: els que van continuar essent independentistes —Badia, Cardona, Carrasco i Formiguera, Xammar...

Els errants

Els intel·lectuals i polítics catalanistes de primera fila que no van morir o ser afusellats van patir l’exili amb l’arribada del franquisme. Alguns interior, a Catalunya, com el mateix avi del president. Altres, havent creuat la frontera. Torra els ha homenatjat perquè entén que, marxant, “van salvar [...]la dignitat com a poble” i “tots van restar fidels al somni”, va escriure a Nació Digital fa un any. És per això que va coeditar El bibliobús de la llibertat (2008,) de Miquel Joseph Mayol, i reeditar Els darrers dies de la Catalunya republicana d’Antoni Rovira i Virgili (2014), que expliquen l’inici de l’èxode de 1939.

Forma part del mateix paquet d’anar a trobar el país imaginat el fet que en els seus viatges el president acostumi a visitar tombes d’exiliats. A París, la de Just Cabot i la de l’escriptor Joan Puig i Ferreter, a la sepultura del qual va arreglar les herbes i hi va resar un parenostre. També la del fundador d’Unió, el carlí Josep Maria Trias Peitx, a Sant Miquel de Cuixà; la de Fabra a Prada, davant la qual ell mateix, a l’Honorable dedicat a Pau Casals, defineix el filòleg i Antoni Rovira i Virgili, amb emoció, com a “catalans, eren catalans”.

Els contemporanis

Quim Torra té altres referents menors dels anys trenta. De la Catalunya contemporània, en canvi, només destaquen dos noms. Un és el del polític i exconseller d’Economia i Finances Ramon Trias Fargas (1922-1989), de qui es declara admirador ja als vint-i-pocs, pel seu catalanisme i el pensament liberal, quan amb ERC va fer el Pacte Democràtic de Catalunya (amb PSC-Reagrupament i CDC), “un país que és el meu”. A Trias Fargas el considera “més que federal” i el lloa des d’un article a l’Avui perquè “no va renunciar mai a la plenitud nacional del seu país”.

L’altre nom és Heribert Barrera (1917-2011), secretari general d’ERC i president del Parlament —després de facilitar la investidura de Jordi Pujol, acte que Torra beneeix—, que és vist com “un vell baluard que resistia el temps i et protegia de la malastrugança, una roca de conviccions inamovibles on recuperar la confiança, un refugi on trobar consol a l’hora de les decepcions i les renúncies”.

Contra la complexitat

De tots ells, Quim Torra entén que allò que han fet ha estat “fruit del seu patriotisme”. En conjunt, doncs, els seus referents són o bé separatistes per se o bé moments i frases independentistes de patriotes que no ho són. Troba en cada figura allò que hi busca. La seva és una aproximació plana —no per manca de capacitat, sinó d’interès per la complexitat—. Pren dels personatges i partits dels anys trenta el que referma el seu ideal independentista i descarta allò que el contradiu.

No s’hi apropa per qüestionar les pròpies intuïcions, sinó per afermar les seves conviccions, fet que casa de ple amb la visió d’un reguitzell de líders del separatisme català actual envers el seu passat, encara que aquesta mirada mancada de matís no és patrimoni d’aquesta ideologia, sinó tendència general.

Pel president, per exemple, presentar Macià com “home de pacte, capaç de valorar de forma realista la situació política i d’actuar en conseqüència” és voler convertir-lo en “un líder simple, inodor, com de cel·lofana, [...]tan mediocre com qualsevol altre”. Per ell, els anys de l’Avi a la Generalitat no tenen “tant interès”. La negociació de l’Estatut de Núria la troba “una olla de grills. No paga la pena posar-s’hi”.

Se sent, en definitiva, confortable polint les escasses palletes d’or —com els quatre dies de República catalana de 1931— enmig d’espais vastíssims d’Història erms, en la línia del relat historiogràfic que durant tants anys s’ha dibuixat que del 1714 a la Renaixença no havia succeït més que una llarga decadència i que Jaume Vicens Vives s’encarregà d’esmenar. Les aproximacions de Torra als personatges que l’atrauen tenen, com les biografies de Josep Benet, un punt d’advocat de la Història. Que ambdós siguin lletrats i pivotin al voltant de Carrasco i Formiguera no és casual.

Tot ha de ser esquemàtic, de blancs i negres. És per això que Torra conclou que “sempre he desconfiat dels llibres d’Història. He preferit mil vegades les memòries d’Eugeni Xammar, d’[Amadeu] Hurtado o de [Claudi] Ametlla a qualsevol llibre que pretengués explicar-me què havia estat el meu país”. No cal que li ho expliquin, ja ho sap. Com reconeixia, “sí, jo també he viscut enmig d’homes de la Catalunya impossible”.

Malgrat el suc que s’ha extret de les desafortunades expressions d’alguns dels seus articles —sovint fruit més de buscar el punch del text per enervar les files pròpies que no de la reflexió prèvia—, Torra no és ni un intel·lectual, ni l’escriptor i el polític francès Charles Maurras que es pretén. Ha estat en la darrera dècada un agitador cultural independentista que ha editat alguns autors —tasca meritòria per enfrontar-se al seu Rosebud—. El pas per la presidència de la Generalitat afegirà gamma de grisos als seus referents.