Mor l’escriptor Philip Roth als 85 anys
Novel·lista, assagista, autor de col·leccions de contes, Roth va ser un dels grans narradors americans del segle XX
Philip Roth, un dels autors més importants de la literatura nord-americana de la segona meitat del segle XX, ha mort aquest dimarts a la nit a Manhattan als 85 anys, segons ha avançat la revista The New Yorker, amb la qual va col·laborar durant bona part de la seva carrera. D'acord amb una amiga del novel·lista citada per aquest mitjà, la causa ha estat un problema cardíac.
Nascut el 19 de març del 1933 a Newark (Nova Jersey), fill d'un matrimoni de descendents d'emigrants jueus de l'Europa de l'Est i criat al barri de classe mitjana de Weequahic, Philip Milton Roth, etern candidat al Nobel, que mai va arribar a guanyar, va rebre alguns dels premis més destacats, com dos National Book Awards, dos National Book Critics, tres PEN/Faulkner Awards, un Pulitzer i un Man Booker International. Després de publicar 31 obres al llarg de la seva carrera, l'autor del El trastorn de Portnoy (1969), que el va catapultar a l'èxit amb la turbulenta relació amb el sexe del personatge Alexander Portnoy, i de la ja llegendària trilogia americana que li va obrir definitivament les portes de l'Olimp literari –Pastoral americana (1997), Em vaig casar amb un comunista (1998) i La marca de l'home (2000)–, va prendre la decisió de deixar l'escriptura el 2012, any en què va ser guardonat amb el Príncep d'Astúries de les Lletres, tancant una trajectòria magistral que va arrencar amb la publicació, el 1959, quan tenia 26 anys, de Goodbye Columbus, un conjunt de cinc relats i una novel·la d'amor que li va valer un dels premis més prestigiosos dels Estats Units, el National Book Award.
Amb Roth desapareix l'últim dels gegants de les lletres americanes del segle passat, juntament amb Saul Below (1915-2005) i John Updike (1932-2009), i una figura central de la fecunda narrativa jueva nord-americana al costat del mateix Bellow, Bernard Malamud (1914-1986) i Norman Mailer (1923-2007), brillant per la seva capacitat d'aprofundir en les obsessions de la cultura de la seva pròpia comunitat. Roth, no obstant això, no se sentia còmode amb la seva reiterada categorització com a escriptor jueu-americà. "Aquest epítet no té sentit per a mi", va dir. "Si no soc un americà, no soc res", o, com va resumir en una altra ocasió rebutjant l'acotació comunitària i ressaltant la seva voluntat d'universalitat: "Jo no escric jueu, escric nord-americà". En la seva autobiografia The Facts (2008), deia a propòsit del seu pare: "El seu repertori mai ha estat enorme: família, família, família, Newark, Newark, Newark, jueu, jueu, jueu. Més o menys com el meu".
La introspecció psicològica –recorrent a l'ús de l'alter ego; com el novel·lista Nathan Zuckerman, la veu de nou de les seves novel·les– va ser un camp de batalla permanent del prolífic Roth, amb obres memorables com Patrimony (1991), en la qual el protagonista examina la seva complexa relació amb el seu pare i se situa davant de la dificultat de ser testimoni de la seva agonia fins a la seva mort. En el seu obituari, The New Yorker ha recordat els temes preferits de Roth: “La família jueva, el sexe, els ideals americans, la traïció dels ideals americans, el fanatisme polític i la identitat personal”.
En una entrevista del 1985, Roth definia així la qüestió essencial sobre la qual rotava, com la seva literatura: "És la tensió entre l'ànsia de llibertat personal i les forces de la inhibició", deia al·ludint a la lluita de l'individu contemporani amb les cotilles tradicionals.
Al gener, després d'anys allunyat dels mitjans, l'autor de la La visita al mestre (1979) va concedir una entrevista a The New York Times en la qual afirmava que la lectura –centrat sobretot en obres d'història– havia reemplaçat la seva passió per l'escriptura, i explicava que havia donat per acabada la seva carrera en prendre consciència que havia donat tot el que portava dins: “Havia tret el millor del meu treball, i el següent seria inferior”. “Ja no tenia la vitalitat mental, ni l'energia verbal o la forma física necessàries per construir i mantenir un llarg atac creatiu de qualsevol durada sobre una estructura tan complexa i exigent com una novel·la”. I afegia sobre la vellesa: "Em sembla sorprenent seguir aquí al final de cada dia. Quan me'n vaig al llit somric i penso: ‘He viscut un dia més’".
