Selecciona Edició
Connecta’t
IN MEMORIAM OPINIÓ i

El gran Chao

El periodista, escriptor i músic gallec Ramón Chao va morir diumenge a Barcelona als 82 anys. S’agafava amb humor les confusions que provocava la fama del seu fill, Manu Chao

Ramon Chao, posa a París el 17 de juny del 2008.
Ramon Chao, posa a París el 17 de juny del 2008. Getty Images

Vaig conèixer l’extraordinària trajectòria de Ramón Chao als anys setanta, quan tots dos col·laboràvem al setmanari Triunfo. Atresorava certa llegenda: l’expatriat gallec instal·lat a París, amb una sòlida formació cultural. Fet insòlita, Ramón no exercia de francòfon militant. El seu primer llibre, a la col·lecció Los Juglares d’Ediciones Júcar, tractava sobre el cantautor Georges Brassens, del qual revelava alguns detalls inconvenients.

Ja als vuitanta, amb la floració de seminaris i conferències arreu del país, vam coincidir moltes vegades. Es va descobrir com un magnífic conversador, que es delectava amb les paradoxes de la vida: com a pianista, va ser una cosa semblant a un nen prodigi; becat pel seu paisà, Manuel Fraga, va viatjar a París per ampliar els seus estudis amb Nadia Boulanger. Els rumors sobre certa intimitat amb el drac franquista el van fer un home sospitós entre els cercles del PCE. Aviat comprendrien que el seu interès per la Unió Soviètica era genuí: va aprendre rus, prou per llegir i parlar un idioma que solia resistir-se als espanyols.

No presumia de les seves relacions, però de sobte deixava anar anècdotes sobre Mario Benedetti o Mario Vargas Llosa, col·legues a Radio Francia Internacional. En algun moment, també parlava de la passió musical de dos dels seus fills, Antoine i Manu Chao. Li feien gràcia fins i tot els noms dels seus grups: els Hot Pants, Chihuahuas, Los Carayos.

Eren bandes més o menys punk amb tirades hispanes, que aviat es van colar als ambients rockers del barri madrileny de Malasaña. Una cançó, Mala vida, es convertiria en un himne underground, i va donar nom a locals i recopilacions discogràfiques, cosa que va sorprendre Ramón.

Mala vida va passar al repertori de Mano Negra, un veritable llevat per a la conscienciació del rock a Europa i Amèrica. Ramón Chao va entendre que allò era més que un caprici juvenil. Es va apuntar a acompanyar els germans en el seva gira per terres colombianes, on es desplaçaven amb tren, com qualsevol circ. Amb moltes precaucions: Manu va prohibir l’ús de drogues, per evitar disgustos amb les autoritats.

El llibre que en va resultar, Mano negra en Colombia: Un tren de hielo y fuego (1992), reflectia la seva paradoxal posició com l’adult a l’expedició i les peculiaritats d’aquella terra, on soldats i guerrillers declaraven una treva implícita i podien coincidir veient a Mano Negra en directe. Eren soldats, explicava Ramón, que no van poder esquivar el servei militar; a la guerrilla es pagaven sous millors.

Cuba era un assumpte prioritari per a Ramón. El seu pare havia viscut a l’Illa Gran i resultava seductor tant el que explicava com el que semblava suggerir: la terra de les mítiques mulates. La seva amistat amb Alejo Carpentier, llavors conseller cultural de l’Ambaixada de Cuba a França, li va facilitar la introducció a la zona alta de la música i la literatura del Carib.

Sol o acompanyat d’Ignacio Ramonet, va publicar textos bel·ligerants sobre Cuba i la globalització. Suportava amb resignació l’onada expansiva de la cultura de la fama: més d’una vegada el van presentar com a germà —i fins i tot fill!— de Manu. Després de jubilar-se, es va sentir alliberat i es va permetre capricis simbòlics: va cobrir el seu cos de tatuatges. Feia broma sobre aquest tema: “ja estic més pintat que Manu. Soc el veritable home il·lustrat!”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >