Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Banderes estripades

El secessionisme ha abandonat les dues banderes d’unió, que són la senyera i l’europea

Banderes de tota mena en un edifici de Barcelona.
Banderes de tota mena en un edifici de Barcelona.

Primer va ser la senyera, la bandera de la unitat i de la continuïtat, abandonada en favor de l’estelada, signe de secessió i de ruptura. Ara és la bandera europea, el símbol dels 30 anys de pau, prosperitat i estabilitat que hem conegut des que els catalans ens vam convertir en ciutadans plenament europeus amb la integració d’Espanya a la Unió Europea l’any 1986. L’independentisme ha abandonat les dues banderes d’unió en favor de les banderes de la secessió; una, de cop i volta, el dia en que el nacionalisme sencer va decidir emprendre el camí desconegut; i l’altra, a poc a poc, a mesura que ha anat definint-se i desfent les ambigüitats respecte a la unitat europea.

S’ha parlat molt de la mutació sobiranista però molt poc del viatge des d’un europeisme fervent i gairebé innocent, que no es qüestionava res, fins a l’actual divergència respecte al projecte europeu, fàcilment identificable amb les reticències, escepticismes i fins i tot fòbies que altres moviments polítics, especialment populistes, també han desenvolupat.

En l’origen, era un europeisme gairebé orgullós i exhibit com a diferencial respecte de la resta d’Espanya, llegat de la invenció pujolista dels orígens carolingis de la vella nació medieval, com si fos la més europea de les terres hispàniques. D’aquesta aproximació imaginada en sortia una mena d’equació: Europa donaria suport primer al dret a decidir en un referèndum i després a la adhesió automàtica del nou Estat dins de la Unió Europea.

No va ser així, sinó que va ser exactament el contrari. Les institucions europees i els estats socis no van donar suport a cap dels episodis del procés, ni van prestar-se a fer de mediadors com suggerien i desitjaven els dirigents independentistes. Ans al contrari, va quedar ben explicitada l’aversió europea envers la ruptura amb la legalitat. Va quedar demostrat que Europa és un espai de dret, un territori on la vigència i el respecte de la regla de joc, herència remota del dret romà, s’ha convertit en motor de la pròpia unitat entre els pobles i els ciutadans. I aquest dret, mal els pesi a alguns, té el fonament en els estats de dret de cadascun dels socis que el conformen i el construeixen, tot cedint o compartint les seves sobiranies.

Europa no ens deia només que calia fer les coses dins la legalitat, sinó que calia fer-les seguint les regles i costums històricament acceptades per tots, el que s’ha anomenat com el mètode comunitari, que consisteix fonamentalment a compartir sobirania i a cooperar multilateralment, tot el contrari que la separació de sobiranies i de la unilateralitat. És un mètode que té un contingut polític i fins i tot moral: mai ningú n'ha de sortir vençut. La cooperació vol dir que tots els governs s’ajuden i no s’entrebanquen ni es derroquen els uns als altres, tot el contrari també del que han fet els governs catalans des del 2012. És el win win, oposat a la suma zero del secessionisme, amb el qual la independència serà sempre una pèrdua per a Espanya, de la mateixa manera que es representa el manteniment de l’statu quo com una pèrdua insuportable per a Catalunya.

A l’hora d'imaginar el paper d’Europa en relació al procés independentista no es pot oblidar l’origen del mètode comunitari com a resposta institucional a l’enemistat històrica entre francesos i alemanys, que els va portar a tres guerres en menys d’un segle, dues de les quals mundials. El que Europa ens diu silenciosament és que res obtindran els catalans independentistes si aporten una querella amb Espanya de la mateixa entitat que la querella nacionalista que va oposar francesos i alemanys des del 1870 fins al 1945.

Les lleis del referèndum i de la transitorietat jurídica dels dies 6 i 8 de setembre, el referèndum unilateral de l’1 d’octubre, i la declaració unilateral d’independència del 27 d’octubre van distanciar-nos del tot de la idea europeista i del mètode europeu. Ho van fer clarament en trencar la legalitat i en actuar unilateralment, però encara ho van fer més contundentment amb el contingut obertament populista i fins i tot autoritari de la república dissenyada per les lleis de transitorietat, sense divisió de poders, amb clara subjecció del judicial a l’executiu i amb subordinació del Parlament a una assemblea o fòrum popular.

L'única comparació europea que permeten aquestes iniciatives són les experiències de l’extrema dreta al poder a Polònia i a Hongria, actualment en conflicte amb la Comissió Europea i amb els principals socis que són França i Alemanya. La tardor calenta catalana no ha estat doncs una bona tarja de presentació de cara al reconeixement i admissió al club.

Les actuacions dels tribunals belgues i alemanys en relació a l’euroordre han pogut crear un miratge entre els independentistes. Si des del punt de vista dels interessos de defensa dels dirigents processats es tracta de petites victòries indiscutibles, des del punt de vista de la construcció europea són només una demostració de les deficiències de l’espai europeu de justícia i interior, i en concret de l’euroordre, que els 27 hauran de corregir si volen avançar.

Amb el nomenament del nou president hem entrat en una nova fase, encara més inquietant. Les idees i les dites de Quim Torra, el president designat per Puigdemont i aprovat per la CUP, pertanyen exactament a allò que la Europa unida ha combatut des de la seva fundació als anys 50. La Unió Europea s’ha fet contra les idees xenòfobes, supremacistes i racistes, i més concretament contra personatges com els germans Badia o el fundador de Nosaltres Sols, Daniel Cardona, personatges admirats i homenatjats pel president Torra.

La dolorosa i polèmica intervenció als Balcans a la dècada dels 90 es va fer per combatre els nacionalismes excloents. Tot el que es fa a Brussel·les va dirigit al fet que els nacionalismes excloents, començant pels alemanys i els francesos, no tornin a incendiar el continent. Ja no és qüestió de legalitat, de mètode i de model d’Estat, sinó dels valors democràtics i liberals fundacionals del projecte europeu. De l’europeisme original que lluïa l’independentisme en temps d’Artur Mas no queda res, només les banderes estripades i abandonades al mig del carrer.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ