Els darrers 28 carros de Sant Antoni

“Estem passant d’un segle a un altre”. No són ni les set del matí i David Torres s’asseu, encara suat, i es treu els guants. Acaba de treure del magatzem del carrer de Borrell i ha repartit, amb l’ajuda del seu germà, els 28 carros de fusta que queden als encants del mercat de Sant Antoni. Dins de cada caixa hi ha la mercaderia dels paradistes: roba, tovalloles i llençols, bosses, estovalles…. Entre el gènere i la fusta, 400 quilos per carro. “Són els últims, ens canviaran el sistema i els substituiran per uns altres carros de xapa i els guardaran a la planta menys tres del mercat, pujaran en ascensor”, diu amb certa nostàlgia. Porta 34 dels seus 48 anys feinejant amb els carros quatre dies a la setmana: dilluns, dimecres, divendres i dissabte. Jornades de sis del matí fins “a dos quarts de deu de la nit”. Perquè Torres també és paradista. Com ho va ser el seu pare.

Als encants de Sant Antoni, el mercat de productes no alimentaris, va arribar a haver-hi 400 carros. I cinc persones traginant-los. “Era una barbaritat”. Torres explica batalletes sense parar. Quan el mercat tirava que donava gust començaven a les quatre del matí: “Havies d’anar amb molta cura pel carrer: passaven els autobusos i les furgonetes de repartiment a tot drap”. O el dia que el va atropellar una motorista que tornava de festa. Quan van canviar les rodes metàl·liques per unes de goma per no molestar tant amb el catric-catrac els veïns… O les nevades. “Moltes bronquitis i alguna pneumònia pel camí. Si et trobes malament o estàs malalt has de venir igualment, perquè aquesta feina no te la fa ningú”, assegura.

Ara els carros s’han convertit en una cobejada peça de col·leccionista. “Els compren, per centenars d’euros, restaurants o gent que els vol per a casa seva, per col·locar la vaixella o com a armari”. Són del 1930, abans per col·locar-los els tiraven cavalls, fins al 1985 portaven matrícula… i no hi ha ni un carro igual. “Ni la fusta, ni el color, ni la grandària… són peces de museu, fins i tot l’Ajuntament se n’ha quedat algun”.

A Torres li agrada el que fa i es nota. “És una feina dura, però a mi m’agrada el carrer”. “Ens van donar l’opció a passar a dins [als nous encants del mercat] però hi ha gent que hem preferit això. El més bonic és el tracte amb la gent, no té preu, la comunicació amb els clients, les amistats que traves, estàs tot el dia amb gent, a l’aire lliure…”, diu. Amb la reforma del mercat Torres ha perdut el seu lloc a la cantonada de Tamarit amb Borrell i ara és a mig Tamarit. Es conforma. Cal adaptar-se. “Tenim orgull de Sant Antoni i ara ressorgirà, ha estat llarg perquè es va parar quan van trobar les ruïnes; el barri ha patit, s’ha perdut clientela... però ara ressorgeix. El nostre és un mercat únic”.