Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

De llagosta blanca i albergínia cruixent

Apunts marginals de Laura Riding, Robert Graves, Walter Benjamin, Albert Camus, Jorge Luis Borges

L'art de pescar llagostes és profundament malenconiós.
L'art de pescar llagostes és profundament malenconiós.

Un dels escriptors més mentats i influents del món contemporani, Walter Benjamin, que va viure i va copsar idees des de les Illes Balears, navegant hores en un llaüt a Eivissa observà l’art de pescar llagostes, algunes “gegants”, un “espectacle profundament malenconiós”, perquè en 70 nanses calades just varen agradar tres bestioles. Era als anys trenta, quan als estius el sol era/és tan abrasador que “arriba el moment que sols els arbres semblen estar vius”.

Les llagostes gegants solen ser generalment ‘blanques’, perquè són de més endins, mar avall i no tant vermelles com les de prop de penyes sinó més pàl·lides per l’escassa claror al seu paratge submarí. Més grans i un poc menys cotitzades. En saben a les aigües del llevant de Mallorca i a Menorca des d’on partí migrant, pobre, Caterina Cardona àvia d’un altre cap clarivident del segle XX, Albert Camus, que girà visita a Mallorca i Eivissa emperò mai no per l’illa dels orígens. Ves a saber què hagués dit de la pedra filosofal, la identitat de la maonesa. Camus en parla als ‘Carnets’ del pa amb sobrassada, dels berenars algerians infantils amb la padrina.

La llagosta és una metàfora, un bocata del Bosch i d’en Taura. En Miquel Calent, cuiner que escriu i xerra amb manya, mostrà a IB3 una llagostota blanca menorquina d’enguany, també llagostes ‘mollars’ amb la closca blana, nova, i, també, alçà un enorme i solitari llongant/grimaldo (bogavante). Espècie que era també autòctona i ara quasi s’ha esvaït, és excepcional. Com la cranca.

Els literats bons, de vegades, fan venir bé alguna cita de taula —sobre tot de paisatge. Poques exhibicions i cap adjectiu de color recomana Robert Graves, celebèrrim poeta, autor de novel.la històrica, tòtem total i pedra fundacional del mite de Deià, l’illa d’una illa.

“Exacte Mallorca, diminuta Deià”, digué en un poema del 1931 la poderosa poeta americana Laura Riding, companya de l’arribada de Graves, inspiradora de La Diosa Blanca, malgrat que ella deia “la meva musa som jo”, i que es dedicà al conreu de cítrics a Florida.

Na Nicole d’Amonville Alegria, traductora i editora, mallorquina de Deià, ha desvetllat ara en espanyol per primer cop Laura y Francisca, un llibre de 700 versos que Riding dedicà a ella i la vida i en argúcia literària a una nina del poble, Francisca. Allà queda dit que “El pa és més espiritual en el Terreno” i que menjà “albergínia molt torrada (cruixent) en oli” i que Robert agafà mores per a prémer. Això són minúcies.

L’edició la compongueren i editaren, lletra a lletra, Graves i Riding, estampant full a full a la màquina Crow Albion que dugueren en tren i per mar des d’Anglaterra per a fer marxar la pròpia editorial The Seizin Press, amb portadistes i mecanògrafs. El pròleg de Nicole —que trobà la coprotagonista Francisca abans de morir i un original del vell llibre— és un pòrtic per a la petita glòria. És a Punto de Vista Editores.

La parella Graves-Riding durà 14 anys i s’ubicà a Mallorca el 1929 per recomanació de Gertrude Stein, amiga i model de Picasso, gegant cultural, que entre el 1914 i el 1915 passà més de mig any a Mallorca, amb la seva parella Alice B. Toklas, convidades a la casa d’El Terreno del bon pintor William Cook, posseïdor d’una casa familiar a París feta per Le Corbusier, gran astre visitant —fugaç— de Mallorca. Cook Book es un llibre excel·lent sobre Stein, Cook i Le Corbusier de Roy R. Behrens.

“Mallorca és el paradís, si els pots resistir”, és una frase repetida com el parenostre, clau de llibres, films i reflexions. És falsa, imprecisa, no certa, segons la traductora i experta Nicole d’Amonville. L’atribuïen, tal qual, sempre, durant dècades, a Gertrude Stein que des de França adreçà a Graves i Riding. La realitat literal, segons d’Amonville és: “Si us agrada el paradís, Mallora ho és”. Idò això.

“Mallorca és un lloc semblant a la felicitat” observà un altre mite mig illenc, Jorge Luis Borges, habitant de l’illa als anys vint. Quan Robert Graves ja no era tot ell Borges el visità als anys vuitanta a can Alluny, devora Deià, la casa que Laura Roding refuta als 30 que fos anomenada sa Gravera, el topònim original.

Borges va saber per Maria Kodama que la dona de Graves, Beryl, alimentava amb cullera el gran poeta en anglès. En Bioy Casares en els seus llibrots d’apunts fulminants de les converses diàries amb Borges diu que el Gobierno respectava molt Robert Graves, que ell així havia parat que fessin un hotel i una autopista al poblet.

És cert que el poeta de Deià explicà que es varen quedar tres mesos sense llum, sense corrent, perquè una noble beata mare d’un general no volia deixar fer un transformador de la nova instal·lació en un “terreny (seu) sagrat” perquè el trepitjà la Beata.

Robert Graves anà a Madrid per veure el ministre Manuel Fraga just per advertir-li “aquest estiu els hotels estaran buits per manca d’electricitat” (entrevista del 1969, The París Review) Dit i fet, el governador provincial de la dictadura es posà ferm i la corrent tornà a Deià.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >