Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

L’alquímia i el procés

El secessionisme català s'alimenta de promeses de futur, viu de la renda que el seu regne no és d'aquest món

Quim Torra durant el seu discurs d'investidura en el Parlament. ATLAS-QUALITY

Les sessions parlamentàries d’investidura del president Torra han estat farcides de referències a la seva incontinència a les xarxes socials. La seva passió per relacionar espècies animals amb ciutadans espanyols també ha pujat al podi de grans èxits, així com la seva fascinació per l’Estat Català. En declaracions posteriors, ha assegurat que ja no pensa així. El càrrec el deu haver canviat i caldrà concedir-li el benefici del dubte per facilitar la seva plena reinserció.

No obstant això, enmig de tot aquest enrenou s’ha reflexionat poc sobre el model social que defensa el candidat. No el referit a aquest salari mínim de 1.100 euros que va prometre, ni a la recuperació per part de la Generalitat d’Aigües Ter-Llobregat (privatitzada per anteriors encarnacions d’independentistes), ni a la renda garantida de ciutadania… Aquest és l’ham amb el qual l’independentisme espera augmentar el nombre de captures per apropar-se a aquest somiat llistó del 50% de l’electorat que tant se li resisteix.

Les mesures socials boicotejades pel Govern central amb els seus recursos al Constitucional són elogiades, paradoxalment, pels qui comparteixen en gran part la filosofia de fons de l’austeritat mitjançant retallades. No tots els independentistes pensen així, però sí que ho fan una part del majoritari Junts per Catalunya, llista a la qual pertany el president. Utilitzen propostes progressistes com a tornada del procés des de l’era Puigdemont. S’hi acompanyen en els grans moments. Per això no podien faltar a la investidura de Torra.

Però hi ha petits gestos, expressions traïdores, que delaten el subconscient. Sorprèn, per exemple, que després d’assumir un programa tècnicament socialdemòcrata, el candidat a la investidura tingui un petit lapsus i digui que la redistribució de rendes és la forma que adopta avui dia la caritat. Amb aquesta afirmació, Torra emergeix —com Aquil·les empunyant intuïtivament les armes a Skyros— com un democristià de pro: associa la laica República processista amb la virtut de la caritat. La picada d’ullet tomista del nou president no sorprèn. Torra ha passat per la direcció del diari democristià El Matí. El nou president és, doncs, seguidor de Don Luigi Sturzo a manera de liberal: ha format part de la Fundació Catalunya Oberta, creada per l’imputat Lluís Prenafeta, que no s’ha caracteritzat —va finalitzar les seves activitats el 2017— ni per la seva fe en la filantropia ni per la seva esperança en la capacitat redistributiva de l’Estat. La Fundació Catalunya Oberta sí que va manifestar, en canvi, la seva voluntat implacable de deconstruir amb les seves pròpies mans qualsevol indici d’intervencionisme regulador de l’Estat.

Tothom té dret a canviar d’opinió i el procés ha estat la pedra filosofal que ha convertit conservadors en radicals, democristians en fervents defensors de persones LGTBI, i liberals en estatistes a ultrança. El problema és el grau de sinceritat de tanta conversió massiva. I hi ha dubtes més que raonables de tots hagin abraçat de cor la nova fe.

El procés és capaç de digerir-ho tot, de convèncer els seus creients incondicionals d’una cosa i la contrària en qüestió de segons. Però igual que la justícia alemanya i belga han col·locat els raonaments del jutge Llarena sobre l’extradició dels exconsellers catalans davant el mirall, per a l’independentisme seria convenient sotmetre’s a l’escrutini des del laïcisme, fins i tot l’agnosticisme, per congriar seny polític.

El secessionisme català s’alimenta de promeses de futur, viu de la renda que el seu regne no és d’aquest món. Aquest horitzó li permet col·locar un liberal al capdavant d’un Govern que diu que defensa mesures socials de xoc. El risc és caure en la caricatura i l’artifici. Però això no li impedeix prometre sense despentinar-se que quan Catalunya arribi a ser independent, segons l’argumentari sobiranista, desapareixerà la bombolla del lloguer, la Generalitat farà el que ara no fa: invertir juntament amb els ajuntaments per solucionar el problema dels sensesostre; s’impulsaran les energies renovables i funcionarà la renda garantida de ciutadania que el Govern català no ha estat capaç d’activar eficaçment. Tot queda a mans d’un exercici d’alquímia en el qual el procés juga un paper impagable: és la cursa interminable darrere d’una independència inassolible.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ