Les noves cares del Govern de Quim Torra
Set polítics seran consellers per primera vegada, mentre que quatre repetiran en el càrrec
Al Govern anunciat aquest dissabte pel president de la Generalitat, Quim Torra, hi ha 10 consellers i tres conselleres. Segons el pla de Torra, quatre consellers (Josep Rull, Jordi Turull, Lluís Puig i Toni Comín) repetiran en els seus càrrecs, malgrat que l’oposició ja n’ha qüestionat la viabilitat, ja que els polítics es troben a la presó preventiva o fugits a l’estranger. Dues de les cares noves del Govern de Torra, Ernest Maragall i Josep Bargalló, ja van ser consellers durant els mandats dels presidents Pasqual Maragall i José Montilla. Finalment, set polítics (Pere Aragonès, Elsa Artadi, Miquel Buch, Ester Capella, Chakir El Homrani, Jordi Puigneró i Teresa Jordà) assumiran una conselleria per primera vegada. Aquestes són les noves cares del Govern anunciat per Quim Torra.
PERE ARAGONÈS, Economia, Hisenda i Vicepresidència
EL NEGOCIADOR
Després de l’empresonament d’Oriol Junqueras i la fugida de Marta Rovira a Suïssa, Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982) s’ha convertit en l’home fort d’ERC. De caràcter pragmàtic i partidari de formar un govern amb urgència, el que va ser la mà dreta de Junqueras com a secretari d’Economia ha liderat les converses per part dels republicans amb Junts per Catalunya i es quedarà amb el segon càrrec de més rellevància del Govern. Aragonès assumeix a partir d’avui una vicepresidència que inclou les àrees d’Economia i d’Hisenda.
Malgrat que només té 36 anys, Aragonès ha liderat les joventuts del partit, s’ha forjat a l’ajuntament de la seva ciutat (Pineda de Mar), ha estat parlamentari i, posteriorment, va passar al Govern. Ningú dubta del seu independentisme, però se li reconeix un tarannà negociador i de saber-se envoltar de tècnics per recaptar arguments que facin costat les seves decisions. Per bé que els seus detractors dubten de la seva capacitat de lideratge, Aragonès compta amb experiència negociadora amb el Govern central a propòsit del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) i després d’haver pilotat la cartera després de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, on ha hagut de negociar pràcticament una a una les partides bloquejades pel Ministeri d’Hisenda. A més, el nou vicepresident va ser el nexe d’unió entre Junqueras i el món empresarial, que el considera un dels pocs interlocutors que quedaven entre les files independentistes després de la declaració unilateral d’independència.
ELSA ARTADI, Empresa, Coneixement i Portaveu
LA MÀ DRETA DE PUIGDEMONT
Elsa Artadi (Barcelona, 1976) partia des de després de les eleccions del 21-D com a favorita per a presidenta de la Generalitat en gairebé totes les travesses. L’actual portaveu de Junts per Catalunya és una de les persones de màxima confiança de Carles Puigdemont, fins al punt que aquest li va encomanar la tasca de confeccionar la campanya del partit quan es va descartar una llista unitària de l’independentisme. Fins a aquell moment, Artadi havia tingut un paper sobretot tècnic: primer com a assessora de l’exconseller Andreu Mas-Colell i després com a coordinadora del Govern. Va sortir de l’ombra a les passades eleccions i va aconseguir trencar amb unes enquestes que pronosticaven el sorpasso d’ERC i l’enfonsament de la formació de Puigdemont.
Artadi, a la qual es considera una dura negociadora, s’ha reservat una conselleria on podrà lluir el seu perfil liberal. Llicenciada en Economia per la Universitat Pompeu Fabra, s’ha doctorat a Harvard i ha estat assessora del Fòrum Econòmic de Davos o el Banc Mundial. Segons fonts de la negociació, la idea de nomenar-la presidenta del Govern suscitava recels al PDeCAT, la direcció del qual va abandonar després que els quadres del partit no acceptessin que es fes una excepció amb ella en el règim d’incompatibilitats, que impedeix que un membre de la direcció sigui alt càrrec de la Generalitat i de la formació. No obstant això, ella mateixa va descartar accedir al càrrec. Això no significa que renunciï a la presidència, però prefereix esperar el moment que pugui exercir-la sense els lligams que li imposaria la tutela de Puigdemont.
MIQUEL BUCH, Interior
UN INDEPENDENTISTA DE FERRO
Miquel Buch, de 42 anys, ha construït la seva carrera política des del municipalisme i l’independentisme més ferri. Amb 19 anys va ingressar a les joventuts de Convergència, i va recórrer el camí fins a l’alcaldia de Premià de Mar, la seva ciutat, que va dirigir durant una dècada. A finals de l’any passat va dimitir del càrrec a l’Ajuntament i, poc després, de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), que va presidir durant set anys, per dedicar-se a la política autonòmica. Es va presentar en el número 22 de les llistes de Junts per Catalunya a les últimes eleccions i va quedar fora de l’arc parlamentari.
Buch té un perfil nítidament independentista i s’ha significat al costat de l’expresident Carles Puigdemont. El ministeri públic es va querellar contra Buch com a president de l’ACM i contra Neus Lloveras, presidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), per desobediència, malversació i prevaricació per l’1-O. El TSJC va acceptar únicament el delicte de desobediència que va remetre al Suprem, i aquest va arxivar la causa contra Lloveras. L’actual conseller de l’Interior, que pateix esclerosi múltiple, segons ell mateix va fer públic, s’enfronta a la cartera més delicada, amb els Mossos d’Esquadra al seu càrrec. El cos està severament qüestionat, amb part dels seus comandaments imputats i amb la lupa del Ministeri de l’Interior al damunt, per actuar davant de qualsevol indici de dubte.
JOSEP BARGALLÓ, Ensenyament
EL RETORN DESPRÉS DE 14 ANYS
Josep Bargalló (Torredembarra, 1958) substituirà Clara Ponsatí (un dels membres del Govern anterior que va fugir a Brussel·les i que ara està instal·lada a Escòcia) al capdavant del Departament d’Ensenyament. Bon coneixedor del sistema educatiu —és llicenciat en Filologia Catalana i va treballar a l’ensenyament públic—, Bargalló ja va ocupar el càrrec de conseller d’Ensenyament durant tres mesos al govern de Pasqual Maragall, on després es va convertir en el seu conseller primer.
Afiliat al sindicat Ustec —majoritari a l’escola pública i de tall sobiranista—, el filòleg també va treballar al sector editorial i és autor de diversos llibres. És militant d’ERC des del 1995, i va iniciar la seva carrera política a l’Assemblea de Catalunya i com a militant del PSUC, PSAN i Nacionalistes d’Esquerres. El 1992 va ser triat diputat del Parlament com a independent per ERC fins al 2003. Pasqual Maragall el va nomenar conseller d’Ensenyament el 2003 però només va durar tres mesos. La crisi del Govern de Maragall per una entrevista de Josep Lluís Carod-Rovira (ERC) amb la direcció d’ETA va precipitar la substitució de Carod-Rovira com a “conseller en cap”, càrrec que va assumir Bargalló i que després va passar a denominar-se “conseller primer”. Va estar en aquest lloc fins al 2006, quan Maragall va destituir tots els consellers republicans per no ratificar l’Estatut al referèndum d’aquell any. Des del 2011 és vicepresident de la Fundació Josep Irla —vinculada a ERC— i coordinador de l’àmbit no universitari de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona.
ESTER CAPELLA, Justícia
UNA VIA DEL DIÀLEG
Ester Capella pot ser dura i contundent en les seves intervencions públiques, abans al Senat i ara al Congrés, però sempre deixa un marge per al diàleg. De tarannà conciliador i “transversal”, Capella, de 55 anys, substituirà Carles Mundó al capdavant del Departament de Justícia. Advocada de base, la seva flexibilitat i capacitat de “tendir ponts” en tot l’espectre ideològic li han permès orbitar entorn de diferents partits: primer va recalar a Ciutadans pel Canvi —la plataforma catalanista impulsada pel PSC— i, després, a Esquerra Republicana. “A Madrid, malgrat tot el que ha passat els últims mesos, ha mantingut bones relacions amb altres grups”, explica Àlex Masllorens, que la coneix des de la seva etapa a Ciutadans pel Canvi.
Ben relacionada també amb alguns sectors de Convergència, va ser nomenada per l’exalcalde Xavier Trias, el 2011, com a gerent de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat. Dos anys més tard, no obstant això, va ser nomenada senadora, i el 2016 va entrar al Congrés dels Diputats, on actualment assisteix amb una flor groga a la solapa en suport als presos polítics. La seva experiència com a advocada “de trinxera” li permet conèixer la realitat de la justícia catalana i assumir un departament que es va anotar un dels pocs punts del Govern Puigdemont en matèria de gestió pública: el tancament de la històrica presó Model de Barcelona.
CHAKIR EL HOMRANI, Treball, Benestar Social i Família
EL RELLEU DE BASSA
Chakir El Homrani (Barcelona, 1979) assumirà la cartera de Treball i Benestar Social. Llicenciat en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), El Homrani pren el relleu de Dolors Bassa, ara a la presó preventiva en una presó de Madrid. El sociòleg, que és diputat d’ERC i regidor de Granollers, va iniciar la seva trajectòria com a líder de les joventuts d’UGT i milita a ERC des del 2004.
El Homrani va entrar al Parlament el 2015 i va renovar el seu escó després de la renúncia de Marta Rovira, Carme Forcadell i Dolors Bassa. El sociòleg ha desenvolupat la seva carrera professional en l’àmbit de la formació de joves i ha participat en l’engegada de diversos títols de formació professional sobre el sector de l’aigua i el medi ambient. El Homrani també ha format part del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC).
JORDI PUIGNERÓ, Polítiques Digitals i Administració Pública
LA CARA TECHIE DEL GOVERN
L’enginyer en Sistemes d’Informació Jordi Puigneró serà el proper conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública. No és nou a l’Administració catalana: des del novembre del 2013 dirigeix les polítiques en tecnologies d’informació i comunicació del Govern, primer com a director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació. El febrer del 2016 va assumir el càrrec de secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital de la Generalitat, i també és president del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (Cesicat).
El setembre del 2017 va participar, juntament amb l’expresident Carles Puigdemont, en la presentació de l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya, acte en què Puigdemont va afirmar que la Generalitat estava preparada per a un ciberatac durant el referèndum de l’1 d’octubre, com va passar durant la consulta del 9 de novembre del 2014. També va haver de comparèixer aquest abril davant la Guàrdia Civil a Barcelona investigat per l’organització de l’1-O i es va acollir al seu dret a no declarar perquè la causa estava “judicialitzada”. Nascut a Sant Cugat del Vallès el 1974, es va formar com a enginyer a la Universitat de Surrey (el Regne Unit) entre el 1992 i el 1997, i ha treballat com a analista programador del Deutsche Bank a Frankfurt (Alemanya) i a IBM-Barcelona com a consultor sènior i cap de projectes informàtics i noves tecnologies.
TERESA JORDÀ, Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació
UNA MÀ ESTESA
Teresa Jordà (1972) es va estrenar amb 27 anys a la política local com a regidora a Ripoll, el seu poble natal, on després va ser alcaldessa entre el 2003 i el 2011. En aquella època Esquerra Republicana només governava als pobles de la Catalunya interior i el partit es debatia en contínues lluites internes. Jordà sempre va tenir el suport de Joan Puigcercós, també regidor de Ripoll molt abans que ella i que va substituir Josep Lluís Carod-Rovira a la presidència del partit el 2008 i fins al desembarcament d’Oriol Junqueras el 2011. Aquell any, Jordà va deixar l’alcaldia per fer el salt a Madrid com a cap de llista d’Esquerra per Girona a les eleccions generals. Va ser triada i va repetir als comicis del 2015 i el 2016.
Un diputat no independentista que va coincidir amb ella al Congrés la defineix sense objeccions com “la versió femenina de Joan Tardà”, el veterà diputat republicà que genera simpaties entre els seus adversaris polítics pel seu caràcter afable i empàtic, lluny del sectarisme d’alguns. Jordà, com Tardà, també comparteixen fermes conviccions progressistes i independentistes i el nomenament de Jordà com a consellera d’Agricultura manté la tradició que el titular d’aquesta cartera sempre sigui de fora de Barcelona. A l’època en què la paraula diàleg entre els governs d’un i un altre costat de l’Ebre es predica molt i no es practica gens, el nomenament de Jordà assegura la mà estesa.
ERNEST MARAGALL, Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència
EL VETERÀ
“No sap guanyar, sap derrotar; no sap compartir, només humiliar i castigar”. Amb aquesta duresa es va despatxar Ernest Maragall (Barcelona, 1943) cap al Govern central el gener passat a la sessió de constitució del Parlament sorgit de les urnes del 21 de desembre. Era el discurs del diputat d’ERC com el més gran de la Cambra i gens habitual en una sessió del Parlament d’aquest tipus. Un to que va sorprendre el conjunt de la Cambra, especialment Ciutadans i el PP que es van oposar a la decisió de Maragall d’acceptar la delegació de vot dels diputats presos. Però, en el fons, res de nou en Maragall, un veterà polític amb un discurs afilat i no exempt de duresa quan una situació l’exaspera si la considera injusta. En un altre context, a les sessions de l’Ajuntament de Barcelona, les seves intervencions —era dels millors oradors— feien moure en els seus escons a més d’un regidor de l’oposició. Va accedir al Consistori barceloní el 1970 com a analista informàtic i uns anys després va passar a la política municipal abans que el seu germà, Pascual. Va conèixer i va dominar els secrets de l’Ajuntament com n’hi ha pocs. Va ser regidor fins al 2003, quan va ser nomenat secretari de Govern del tripartit que va presidir Pascual Maragall. I entre el 2006 i el 2010 va ser conseller d’Educació, encara amb el PSC.
Fidel a la marca del seu cognom, Ernest Maragall sempre va tenir personalitat pròpia a la militància socialista, primer desmarcant-se obertament de l’anomenat “aparell” de Nicaragua —anterior seu del PSC— i, després, alineant-se amb el sector més catalanista i defensant el dret a decidir. Tant que va abandonar-ne la militància el 2012 —després que trenqués la disciplina de vot a propòsit de la defensa del pacte fiscal— i va fundar una nova formació política, Nova Esquerra Catalana. De forma progressiva Maragall es va anar apropant a les tesis d’ERC i a les eleccions europees del 2014 va ser el número dos de les llistes d’aquesta formació. Malgrat que la seva connexió amb els postulats republicans era notable, no es va afiliar al partit que lidera Oriol Junqueras fins a aquell any.
