Selecciona Edició
Connecta’t
PUNT D'OBSERVACIÓ COLUMNE i

Afrontar el que és detestable

Tard o d’hora, els discursos supremacistes d’Europa i Amèrica acabaran confluint

Roger Torrent i Quim Torra, durant la presa de possessió.
Roger Torrent i Quim Torra, durant la presa de possessió. EFE

Posar en perill les regles d’una democràcia, fer-les cada dia més borroses, és un joc arriscat que s’està practicant amb entusiasme a massa llocs de la Unió Europea. La propaganda política que consisteix en el control de les actituds col·lectives mitjançant la manipulació de símbols (pocs tan poderosos com la nació) ocupa progressivament l’espai del debat polític, perseguint normalitzar missatges i idees que fins fa ben poc havien estat considerades impròpies d’una democràcia. Per exemple, la teoria segons la qual determinats grups són superiors a uns altres a raó del seu lloc de naixement, llengua, cultura o raça reapareix de manera més o menys encoberta, aprofitant l’augment de la passió per la nació. La història demostra, una vegada i una altra, que la indiferència despectiva davant del supremacisme és la pitjor actitud possible. Dir públicament que “Barcelona no pot tenir una alcaldessa espanyola; és així de senzill” (en al·lusió a Ada Colau) no hauria de ser rebut pels representants de les forces polítiques democràtiques (independentistes o no) amb un encongiment d’espatlles, sinó amb la ferma determinació de fer front a aquest detestable raonament.

Quin greu que no hi hagi hagut més veus polítiques de primer ordre entre el nacionalisme català per rebutjar la candidatura de Torra

Per això és tan lamentable que els escrits del nou president de la Generalitat, Joaquim Torra, pretenguin ser “normalitzats” o que se’ls resti importància, com si fossin textos menors, que només mereixen una lleugera estirada d’orelles. Quim Torra no és un adolescent enfadat, té 55 anys i una àmplia producció literària. El problema és que Torra pensa exactament el que ha escrit i que, malgrat això, ha estat triat president d’una institució democràtica, amb el suport de grups polítics que tenen credencials impecables, però que prefereixen mirar cap a un altre costat. El que és greu per a Espanya, però sobretot per a Catalunya, és que això hagi pogut passar i que els independentistes no hagin reaccionat des del primer moment: així, no. Quin greu que no hi hagi hagut més veus polítiques de primer ordre entre el nacionalisme català per rebutjar la candidatura de Torra. Tard o d’hora, els discursos supremacistes que s’estenen per Europa i Amèrica acabaran confluint: per Trump, els salvadorencs són animals; per Torra, els espanyols, hienes; per Orbán, no tots els hongaresos són “genuïns”; per Kaczynski, els no polonesos porten paràsits al país…

els independentistes no tenen majoria social i mai l’han tinguda, i aquest fet és a l’origen del conflicte

Així que esperant que els propis nacionalistes catalans comencin a reaccionar amb fúria contra aquests missatges, caldrà recordar els elements racionals en el conflicte polític a Catalunya. Primer: els independentistes no tenen majoria social i mai l’han tinguda, i aquest fet és a l’origen del conflicte. Sorprèn la capacitat dels seus dirigents per amagar aquesta realitat i l’escassa importància que es concedeix a aquest fet en altres àmbits, com si la democràcia no exigís explicar els vots i determinar les majories socials (i, per descomptat, tenir en compte les minories). Segon, encara que no tindria per què ser així, en realitat l’actual projecte independentista dinamita la Constitució i implica la destrucció del sistema democràtic espanyol, i aquest hauria de ser un element essencial en l’anàlisi del conflicte que faci Europa. Tercer, l’estratègia de Mariano Rajoy, delegant a la justícia, ha fracassat i és urgentíssim recuperar la iniciativa política i refer el diàleg entre catalans i fins i tot impulsar el llenguatge dels gestos. No pot, el Senat, votar ràpidament el trasllat de la seva seu a Catalunya? En una situació de dos corrents polítics “nacionals” contraposats, l’experiència demostra que solen imposar-se els més irracionals. “És fàcil”, deia un dirigent alemany a la Segona Guerra Mundial, “no has de fer res més que dir-los que estan sent atacats i que el seu país corre perill. Funciona igual a tot arreu”. Cal evitar-ho.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >