Selecciona Edició
Connecta’t
Art

Natura transfigurada

El pintor Patricio Vélez comenta cadascuna de les seves variacions amb textos de gran altura literària

Una mostra del treball de Patricio Vélez a la Fundació Suñol, on predomina la seva mirada sobre la natura.
Una mostra del treball de Patricio Vélez a la Fundació Suñol, on predomina la seva mirada sobre la natura.

Tot i que va néixer a Quito, Equador (1945), i es va formar a França, Patricio Vélez viu des de 1976 a Barcelona, on ha exposat regularment en la ja desapareguda i mítica Galeria Cent i a la Joan Prats. Aquesta retrospectiva tan merescuda és sòbria en el muntatge, però radiant en els resultats, perquè la selecció d’obres sembla perfecta: el comissariat és de la recentment —i tristament— desapareguda Rosa Queralt, de Luisa Ortínez i de la mateixa Fundació Suñol. A Vélez li va agradar l’expressió “transfiguracions de la natura”, que resumeix molt bé el seu punt de partida: és la naturalesa que contemplem o recordem la que l’artista ens reverteix transfigurada mitjançant la seva sensibilitat i els seus traços, ara enèrgics, ara reposats.

Patricio Vélez. Les formes del temps

Fundació Suñol
Pg. de Gràcia, 98
Fins al 8 de setembre

Uns primers dibuixos (1972) ja marquen el to: són retalls de jungla o de jardins tropicals, seguits d’unes experimentacions lineals que s’enquadrarien en un minimalisme càlid, de colors subtils. Els anys setanta eren els anys del moviment francès Supports/Surfaces; Vélez era a París en els primers setanta —de segur que coneixia aquella teoria que preconitzava un retorn als elements pictòrics en si mateixos: suport, superfície, línia, color—. Però al catàleg hi diu que la seva famosa sèrie Pell de boa —línies horitzontals que, per la seva aquositat, arruguen el paper en què s’inscriuen— procedeix d’un record d’infància, el de la pell d’una boa constrictora que havia estat morta per un caçador i el relat del qual va impressionar l’adolescent. Del mateix títol són unes pintures a la caseïna que adquireixen qualitats de fresc i on les bandes es barregen amb cercles i àmplies masses de colors que al seu torn transmeten sensacions d’una atmosfera humida, càlida i porosa.

Altres variacions són Al bosc, on l’artista pot descriure’l amb aguts traços negres, gairebé expressionistes, o bé amb un formigueig de línies que formen zones fosques o il·luminades, tot evocant les clarianes del bosc. Aquesta sèrie es complementa amb uns magnífics gravats marcats per la verticalitat de les plantes en la seva recerca de llum en un esplèndid contrast de blancs i negres.

Després d’una estada d’un any a les Canàries va produir uns pastels que evoquen maleses, branques, algues, lianes enroscant-se en un remolí (la sèrie Arlantina) o bé motius vegetals moguts per corrents d’aigua (la sèrie Cavieri) en unes abstraccions que desborden sensualitat i riquesa de matisos.

Pintor de pintors, la mostra a la Suñol hauria d'ampliar el ressò de Patricio Vélez

I finalment, una de les variacions més impressionant és Llúmina, que procedeix del record del moviment de la llum i l’ombra en néixer el dia i que es plasma en unes composicions de verticals i horitzontals que evoquen el que ell veia de petit, des del seu llit, a la petita finestra de la paret de davant. Aquestes peces, de grans dimensions, ens fan pensar que la tradició de la retícula iniciada per Mondrian encara pot donar molt de si, perquè aquí es tracta d’una geometria de contorns vibrants, poc definits, que transmeten perfectament aquesta idea d’una atmosfera lumínica en les mitges tintes, o la vista com si acluquéssim els ulls.

Voldríem afegir la importància del catàleg. En ell, l’artista no només fa referència a la seva formació estètica i intel·lectual, sinó que comenta cadascuna de les seves variacions amb textos de gran altura literària. Quan la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi busca —i els costa un gran esforç— artistes que també s’expressin mitjançant l’escriptura, podrien pensar en aquest pintor de rara clarividència i excel·lent prosa pel que fa al seu propi art. Els remeto a un paràgraf sobre una altra de les seves variacions, Estades i territoris: “El gust per la cartografia traçada línia a línia condueix lentament els solcs. Des de la distància, a vol d’ocell són parcel·les, ondulacions, camins. Vistes de prop, les línies inscriuen petits accidents, signes de vida que perduren com talls en les nervadures de fòssils vegetals. De vegades apareixen traços que permeten fer analogies tipogràfiques. Altres vegades semblen seqüències de motius musicals”.

No us perdeu l’exposició. Per la seva personalitat discreta i un pèl aïllada del brogit mundà, Vélez és un pintor de pintors i d’un estret cercle de fidels que l’admiren. Aquesta serà l’ocasió per arribar a un públic molt més ampli; ho esperem vivament.