Selecciona Edició
Connecta’t

Catalunya perd atractiu per a jutges i fiscals a causa del procés

Els joves no volen venir i els veterans es plantegen marxar: el 40% dels tècnics d'Hisenda van demanar el trasllat l'any passat

Diego Villafañe, davant dels jutjats de l'Hospitalet
Diego Villafañe, davant dels jutjats de l'Hospitalet

El procés ha provocat que Catalunya perdi atractiu com a destinació laboral per a jutges, fiscals i alts funcionaris de l'Estat. Els joves no volen venir o intenten anar-se'n, encara que la falta de mobilitat els deixa “atrapats”. Els veterans, per la seva banda, es plantegen marxar. Alguns ja ho han fet, encara que no hi ha hagut una desbandada. De l'última promoció d'advocats de l'Estat, només dos van triar Catalunya com a destinació. L'any passat, el 40% dels tècnics d'Hisenda va demanar anar-se'n.

No ho viu com un drama, però la veritat és que Cristina Pozo està atrapada a Catalunya.Pozo és una fiscal jove, de la penúltima promoció. Dels 35 aprovats el 2016, la majoria(24) van ser destinats a Catalunya, que emmalalteix d’un dèficit històric de places per la falta de vocació dels catalans per opositar en concursos de l’Estat. Ella va ser enviada a l’Hospitalet, on ha passat l’últim any i mig. El seu objectiu és tornar a casa, a Granada,tot i que ja ha intentat el trasllat (sense èxit) a Madrid. “Sé que segurament em quedin encara uns anys aquí”, explica Pozo amb els braços creuats. Si el pla ja no li resultava atractiu abans, ara, amb la tensió derivada del procés, encara menys. “Ens ha generat incomoditat i inquietud. Anem més amb compte”, explica.

Més que expulsar-los, el procés independentista ha fet que Catalunya sigui una destinació encara menys atractiva per a l’elit funcionarial de l’Estat. Els fiscals, els jutges, els advocats de l’Estat i tècnics i inspectors d’Hisenda aterren forçats després de l’oposició. I, en general, tret que l’amor o altres circumstàncies es creuin a les seves vides, busquen tornar al més aviat possible als seus pobles i ciutats. Però no poden: les escasses convocatòries han reduït la mobilitat geogràfica. Estan atrapats. Com altres alts funcionaris, ja veterans, que han desenvolupat la seva carrera a Catalunya i que ara,fastiguejats pel que perceben com un entorn social asfixiant, es plantegen marxar.Alguns ja han fet el pas.

Cristina Pozo intercanvia impressions amb un fiscal veterà però jove, Diego Villafañe.Lleonès d’origen, es va enamorar d’una dona a Catalunya i segueix aquí. Per a aquest fiscal progressista, vocal del Consell Fiscal, Barcelona tenia un altre al·licient: “El prestigi de la ciutat com a escola de fiscals, amb les seves especialitzacions i els seus enormes professionals”. I Catalunya, l’avantatge de ser “una societat oberta i amb moltes possibilitats”. Ja no ho veu tan clar. Durant la fase més dura del procés, al setembre i a l’octubre, es va plantejar d’anar-se’n. “Ets un funcionari de l’Estat. T’ha costat molt de treure una oposició per engegar-ho tot a rodar”.

Villafañe vol passar pàgina, però quan mira enrere recorda l’”angoixa i la por” dels seus companys i les males sensacions de viure en una societat polaritzada. Els grups de WhatsApp que deixen de funcionar. Les converses incòmodes. “Si les coses s’haguessin posat més lletges de debò, gairebé tots hauríem marxat”. La idea d’emigrar li va passar també pel cap al magistrat Luis Rodríguez, portaveu de la conservadora Associació Professional de la Magistratura (APM) a Catalunya. “Em va sorprendre l’agressivitat d’una societat tan oberta com la catalana. No reconeixia una societat que, de sobte,m’assenyalava com a part de l’aparell repressor”.

Rodríguez va arribar a Catalunya el 1991. “M’he deixat les banyes perquè els jutjats mercantils funcionessin, per aportar alguna cosa a la societat”, diu el jutge, medalla d’orde la Generalitat i premi al treball Francesc Macià. “De sobte”, lamenta, “veus que no eres part d’aquesta societat”. Les tensions del procés es van traslladar a casa: la seva parella és independentista, d’Esquerra. Van superar les diferències i van sortir reforçats: va haver-hi casament. “Van demanar lleialtat a una idea que és inassumible per a un funcionari de l’Estat”, diu Rodríguez, a qui li dol la presència de llaços grocs. “La gent pot portar el que vulgui. Però aquests llaços ens estan acusant de ficar a gent a la presó per les seves idees”.

Hi ha alguna cosa, afegeix el jutge, que ha canviat radicalment. La immensa majoria d’alts funcionaris són de fora de Catalunya i, d’entrada, se’n van si en tenen l’oportunitat. Però de vegades s’enamoraven. D’una forma una miqueta endogàmica(jutges amb jutges, fiscals amb fiscals), però acabaven arrelant. Això s’ha acabat, no hi ha projecte vital, raona Rodríguez. Fins i tot els que semblaven establerts opten per anar-se’n. Esmenta a un company que s’ha emportat la seva filla fora de Catalunya perquè no vol que la nena “visqui en un ambient d’enfrontament”. “Catalunya era una societat cosmopolita, oberta, plural i respectuosa. No serà fàcil tornar a fer-ho atractiu”.

L’èxode de jutges i fiscals no ha estat en absolut massiu. El president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jesús Barrientos, va admetre al novembre que havia rebut diverses peticions de trasllat, però que no hi havia una “desbandada general”.“Aquí, en canvi, el degoteig és constant i la gent està desitjant sortir”, constata el president d’Inspectors d’Hisenda de l’Estat (IHE), José Luis Groba. A Catalunya en són quasi 300. “Aquesta és la novetat”, coincideix, “que els que estaven instal·lats se’n van”. Un inspector que coneix ha decidit traslladar-se a Galícia després de 25 anys. “Era un nivell 4 i se n’ha anat amb un nivell 1, o sigui perdent diners”.

Una part d’aquesta incomoditat l’explica el procés. “Es nota la tensió. Els fills d’inspectors se senten assenyalats si els seus pares no van a certes manifestacions que convoquen a les escoles”. “Els inspectors”, fa broma Groba, “ja no estem gaire benvistos; si a això li sumes que som de l’Estat que comet espoli fiscal, la situació no és la millor”. Com que les noves promocions han de seguir venint forçadament a Catalunya(el dèficit persisteix) no hi ha risc de vacants. Però sí de descurar el servei. “Abans, els peons anaven fent rotacions, però els alfils hi eren. Ara hi ha alfils que volen anar-se’n”.

Hisenda: el 40% demana anar-se’n

Els advocats de l’Estat són protagonistes en moltes vistes juntament amb jutges i fiscals. Tot i que passen més desapercebuts. Potser per això, raonen fonts de l’Associació
d’Advocats de l’Estat, la seva presència a Catalunya no és un problema. Encara que tampoc és una comunitat atractiva. Dels 19 de l’última promoció, dos van triar Catalunya. Un és català; l’altre, de Logronyo. La sensació d’èxode és més acusada en el
cas dels tècnics d’Hisenda. “La gent vol anar-se’n, i quan pot ho fa”, explica Carlos Cruzado, president del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha). Les dades ho il·lustren. L’any passat, 524 dels 1.327 tècnics que hi ha a Catalunya (o sigui el 40% de la plantilla) va demanar el trasllat. Pocs (174) ho van aconseguir.
Casado assegura que el procés independentista influeix, no tant a la seva feina com en el fet que els tècnics “puguin sentir-se incòmodes”. Però afegeix que en el seu cas hi ha altres factors, com l’escassa projecció laboral en aquesta comunitat. Una situació anàloga a la de les forces de seguretat de l’Estat (Policia i Guàrdia Civil). “Encara que l’oposició estatal és més dura, tenim més responsabilitat, menys reconeixement i pitjor salari que els de l’Agència Tributària de Catalunya”, l’òrgan concebut pel Govern de Carles Puigdemont com una de les “estructures d’Estat”. Que els que acaben de sortir del forn no trien Catalunya també ho demostren les dades: el 2016, dels 369 tècnics, 201 van ser destinats a Catalunya. D’entre els 150 millors, només 18 la van escollir. Amb tot, dels 200 darrers, 172 van venir de forma forçosa. I encara són aquí.
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >